La rosa ‘Lí Burés’

 

Pere Dot, un cop va decidir emprendre la seva professionalització en el món de la creació de roses noves, va rebre l’ajut financer de la Sra. Eulàlia Regordosa, anomenada “Doña Lí”.

Eulàlia Regordosa provenia d’una família d’industrials manresans força importants. Amb industries tèxtils a Castellbell i el Vilar, situades en terres comprades al marquès de Castellbell i també a Anglès, era filla de Mariano Regordosa i de Concepció Soldevila i tenia tres germans: Roman, Ramón i Concepció. Ramón Regordosa va morir molt jove, l’any 1900.

Concepció Regordosa es va casar amb Tomàs Recolons, fill d’una altra família d’industrials amb fàbriques primer a Barcelona i posteriorment a la conca del Fresser i a qui Pere Dot va dedicar la rosa ‘Núria de Recolons’ a l’esposa del seu fill, Marià Recolons Regordosa.

Marià Recolons, amb espardenyes japoneses, assegut davant d’una estàtua sedent de Buda, prop de Miyanoshita. Foto: Oleguer Junyent, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Marià Recolons va acompanyar l’escenògraf Oleguer Junyent en la seva volta al món al 1908. Oleguer a partir d’aquest llarg viatge d’onze mesos va escriure el llibre Volta al món i torna al Born. Voldria recordar que Pere Dot va dedicar, l’any 1923, una de les seves primeres roses  a l’escenògraf.

El tercer fill, Roman, es va casar amb Hortènsia Jover Cucurny i van tenir una filla, Maria de la Concepció Regordosa Jover, que es va casar amb el torero Ricardo Torres Reina, anomenat “Bombita”. Aquesta història és força interessant i no em puc estar de recollir-la en aquest article, tot i que els protagonistes, apart del parentiu amb la Sra. Eulalia Regordosa, no tenen res a veure amb el món de les roses.

Eulàlia s’havia casat amb el també industrial tèxtil Francesc Burés. Les seves fàbriques i negocis els van proporcionar una enorme fortuna que els va permetre, entre 1900 i 1905, construir una casa a l’eixample barcelonès, entre els carrers Ausiàs March i Girona, la casa Burés. Es tracta d’una singular construcció de caràcter modernista, dissenyada per Francesc Berenguer, col·laborador d’Antoni Gaudí, que disposa de força espais singulars quant a la seva decoració, entre els quals cal remarcar l’anomenada “Sala dels nens”. Tot i que sembla que realment era el menjador de la mansió, aquest espai estava decorat amb sis pintures creades per l’escenògraf i pintor Oleguer Junyent.

A més, la família disposava de cases als llocs on hi tenien les industries tèxtils, a Castellbell i el Vilar (La torre Burés), i a Anglès ( Villa Eulália). De les Fabriques dels Burés sortien els famosos llençols El burrito blanco. Aquesta indústria va perdurar fins l’any 1991, sent l’últim propietari el nebot de Francesc Burés, Jose Maria Juncadella i Burés, casat amb l’escriptora Mercedes Salisachs.

“Villa Eulàlia” a Anglès, estat actual, foto: JGU

La coneixença de “Doña Lí” amb Pere Dot vindria de la mà d’Oleguer Junyent. Suposem que Pere i Oleguer es van conèixer mentre s’estava organitzant l’Exposició Universal de Barcelona, que va tenir lloc l’any 1929, a la qual Oleguer hi participava com assessor i col·laborador de Francesc Cambó amb qui l’unia una gran amistat. Pere   també havia coincidit en diverses estades a  l’illa de Mallorca amb l’escenògraf .

Segurament l’ajut econòmic de “Doña Lí” va servir per la compra de la Finca de Sol i Vent i l’inici del seu negoci. Pere va aconseguir retornar la totalitat del préstec pràcticament un any després.

Els seu nét, Jordi Dot, explica que l’avi Pere, quan tractaven de diners amb els seus fills i calia fer una nova inversió, utilitzava la frase “La caixa dels Burés està oberta per a vosaltres”, donant a entendre que no tindrien problemes econòmics per aquesta nova despesa. Aquesta frase seria la resposta que li va donar “Doña Lí” quan Pere Dot li va demanar ajut per poder establir-se pel seu compte.

Eulàlia Regordosa ens consta que havia vingut a Sant Feliu a visitar els Dot i també el seu veí Carles Fargas i Bonell, propietari de la famosa pastisseria i xocolateria Fargas de Barcelona. Carles, gran aficionat a la fotografia, va deixar una gran col·lecció d’imatges que avui es conserven a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i en les quals podem veure diverses fotos estereoscòpiques en les quals hi surt “Doña Lí” amb el seu xofer, el seu gos i el seu cotxe a la seva finca de Pins d’Or .

“Doña Li” amb el seu xofer, el seu gos i el seu cotxe a la seva finca de Pins d’Or .

“Doña Lí” amb el seu xofer, el seu gos i el seu cotxe a la  finca de Pins d’Or .

Tant Pere Dot com Carles Fargas havien visitat a “Doña Lí” a Castellbell i el Vilar, a l’anomenada Torre Burés. Carles Fargas va fer fotos del roserar que Eulàlia tenia en aquesta finca.

Aquest roserar estava organitzat amb diferents parterres amb pèrgoles i columnes a l’entorn d’una placeta que tenia com a peça central un gran gerro decorat que a les fotos surt com a “gerro Maynés”,   tot i que és obra de l’escultor modernista  Josep Reynés, el gerro és  una reproducció del   situat  entre l’hivernacle  i el castell dels tres dragons al parc de la Ciutadella de Barcelona.

Roserar d’Eulàlia Regordosa a la Torre Burés a Castellbell i el Vilar. Foto: Carles Fargas, Arxiu del CEC.

També la visita de Pere Dot va quedar recollida a l’anuari de l’American Roses Societies de l’any 1933 amb unes fotos on Pere surt traient el cap des del darrera del gerro acompanyat per la seva esposa, el seu fill Simó i el roserista francès Mallerin i la seva esposa.

Retall de l’anuari de l’American Roses Societies de l’any 1933, amb el gerro “Maynes”

Eulàlia Regordosa va ser una de les persones signants del manifest per donar suport a la creació de l’entitat Els Amics de les Roses de Catalunya, impulsada per Joan Ros i Sabater, i de la qual ja ens vàrem fer ressò en un article anterior. També ens consta que va participar en les diferents exposicions i concursos que es van fer a les cavallerisses del Palau de Pedralbes a partir del 1931, organitzades per aquesta nova entitat.

La rosa ‘Lí Bures’, creada per Pere Dot l’any 1929, és una rosa pernetiana i, com la majoria d’aquesta tipologia de roses, té colors molt lluminosos i brillants amb forces tons groguencs. És fruit del creuament de les roses ‘Chateau de Clos Vougeot’ X ‘Souvenir de Claudius Pernet’. Flor grossa, doble de 17 a 25 pètals, en forma de copa, de color vermell, barrejat de groc i taronja a l’inici dels pètals, fullatge brillant verd fosc, força vigorosa, floreix al llarg de tota la temporada amb llargues tiges. Com la majoria de les pernetianes, quan la flor envelleix agafa tonalitats de rosa intens. És una rosa suaument perfumada.

 

Rosa pernetiana  ‘Lí Burés’

També el seu nét Jordi Dot va dedicar la rosa ‘Mercedes de Juncadella’ (HT, 1976), avui desapareguda, a l’escriptora Mercedes Salisachs, l’esposa d’un dels descendents de “Doña Lí”.

Maria de la Concepció Regordosa Jover i el torero Ricardo Torres Reina anomenat “Bombita”.

Maria de la Concepció Regordosa era filla de Roman Regordosa i, per tant, neboda de “Doña Lí”. Aquesta seria l’única relació amb el món de les roses. Però per aquesta relació, per la seva singularitat i la seva vinculació amb el poble veí de Sant Coloma de Cervelló m’agradaria explicar la seva història.

Maria era una dona culta, havia viatjat i parlava diversos idiomes. En els seus viatges va reunir una gran i valuosa col·lecció d’objectes, vestits regionals, vanos, joies, mobles, tapissos… Pel que sabem era una dona d’una gran bellesa, a Sevilla l’anomenaven “la bella catalanita”. També es comenta que tocava força bé la guitarra i que tenia força gracia ballant.

Maria i el seu pare van anar l’any 1905 a una “corrida” de braus en que hi participava el torero Ricardo Torres Reina anomenat “bombita” o “bombita chico”. El matador li va dedicar un toro i com és tradicional li va llançar la “montera”, al final de la feina Maria li va retornar la mateixa amb una agulla de brillants que va prendre del seu pare. Sobre aquest fet existeix un altre versió, que sembla menys creïble. Aquesta diu que Maria va anar als toros amb el seu promès, el fill del marques d’Alella, el cual pel seu prometatge li havia regalat una agulla de brillants. Quan el torero va dedicar-li el brau, Maria va retornar-li la muntera amb l’agulla. El nuvi li va preguntar què feia i ella li va respondre que amb qui es casava seria amb el “Bombita”.

Ricardo Torrres era natural de Tomares, Sevilla, d’una família humil, amb cinc germans: Manuel, Aurora, Emilio, Eulalia i ell. Era el petit dels tres germans barons, tots ells dedicats al toreig, d’aquí el mot de “Bombita chico”.

Inicialment va treballar de caixista a una impremta de Sevilla amb la intenció d’estudiar i dedicar-se a la medicina, però finalment es va convèncer que el seu món era el toreig. Va comptar amb el suport del seu germà Emilio i començà a torejar l’any 1895, tot i que la seva primera novillada va ser a Madrid l’any 1987. Va ser un torero valent i molt estimat per l’afició, amb més de quaranta “cogidas” i va marcar estil amb competència amb un altre torero del moment; “Machaquito”, a qui unia una bona amistat i amb qui va fundar el Montepio de toreros per poder ajudar als toreros desvalguts i a les seves famílies.

Llibre de l’any 1907 dedicat a la trajectòria profesional de “Bombita”

 

Ricardo deia que “a mí sólo me retirarán los toros cuando me dejen inútil para torear y sin facultades para la taurina lucha, o el tiempo, cuando ya viejo me llene de alifafes y ataques a esta salud que hoy tengo, y que es el único tesoro del que soy avaro. Mientras una de estas cosas no ocurra, “Bombita” será torero, que al fin yo apenas si soy Ricardo Torres, y lo que soy se lo debo a “Bombita”.

A més passava per ser un home atractiu, l’anomenaven el torero de l’etern somriure, i potser va ser aquest somriure el que va enamorar a Maria Regordosa i ella el va fer canviar de parer i deixar les “corridas. Sigui com fos, el 1919 es van casar a la finca anomenada Torre Na Juana, al terme municipal de Montcada i Reixac, en una cerimònia íntima amb les famílies i amics. Els padrins per part de la núvia van ser els seus cosins, en Francesc Burés Regordosa i en Mariano Recolons Regordosa, i per part del nuvi els seus germans Tomas i Emilio. Sembla que en el seu viatge de noces   van anar primer a Montserrat i després per Europa.

Ricardo Torres, “Bombita chico”

Un dels projectes del torero era poder criar braus en aquesta finca de Montcada i Reixac. Amb aquesta idea va fer construir una casa de tipologia andalusa, “la casita blanca”, i va portar una família que li fes de masovers, de “majoral” , en la seva terminologia.

Ricardo era una persona culta, intel·ligent i ben relacionada gràcies al seu ofici i el seu bon caràcter .

El periodista taurí David García, a la revista “La Fiesta nacional” de gener de 1907, explicava en un llarg article, com el pintor Ramón Casas, va fer una col·lecció d’obres dedicades al toreig, moltes d’elles pintades a la plaça de braus de Barcelona, i tenia en el seu estudi un retrat fet per ell d’en “Bombita”.

R. Casas al seu estudi davant del retrat d’en “Bombita”

Portada de la revista “La Fiesta nacional ” i article sobre R. Casas. Col. part. JGU

Ricardo era un bon aficionat a la caça i sovint era convidat i participava en “monterias”, fins i tot amb presencia del rei, tal com se’n fa ressò la Vanguardia del 7 de desembre de 1930. També participava de força actes socials i era convidat per penyes taurines, viatjava sovint a Madrid d’on era soci del Casino de la capital. En una ocasió en què va ser convidat per la Reina Victoria Eugenia, la invitació va arribar en retard a la Torre Na Joana i el torero, amb tota la urgència del moment, havia d’agafar el primer tren que sortís de l’estació de Montcada. Va trucar al cap d’estació ordenant-li que aturés el tren fins la seva arribada i l’home així ho va fer. Davant de la llarga aturada del tren en aquesta estació els viatges es van començar a intranquil·litzar tot fent preguntes al cap d’estació: “ … que encara no marxem?…” i el pobre home responia “ No, estem esperant al torero”. Tot i que l’espera va generar força mal humor entres els passatgers, a l’arribada en Ricardo va ser rebut amb aplaudiments i segur que amb el seu somriure i la seva gràcia va trastocar el mal humor dels viatgers amb una anècdota simpàtica. Sembla que la reina era una gran admiradora del torero i va ser present a la última corrida del “Bombita Chico” a la plaça de Braus de Madrid l’any 1913 .

Estació de Montcada i Reixach, postal d’època

Un any després del casament, el 1920, a conseqüència del part del seu fill Román, Maria va morir amb 32 anys, i va ser enterrada a la cripta familiar de Santa Coloma de Cervelló, on la mare de Maria, Hortènsia Jover, hi tenia grans propietats. Ricardo Torres va entrar en una profunda depressió i no es va tornar a casar.

Panteó de la familía Torres – Regordosa, amb detalls de la lapida de Maria de la Concepció Regordosa. Fotos: JGU

El 1935, Ricardo, a petició d’ Els Amics dels Museus, juntament amb la Junta de Museus de Catalunya, va col·laborar en la creació de la sala Maria Regordosa al museu de les Arts Decoratives del Palau de Pedralbes, amb part de la col·lecció atresorada per la seva difunta esposa. A més, es va fer una exposició temporal amb molts dels altres objectes de la col·lecció.

Catàleg de la col.lecció Maria Regordosa a Pedralbes, (Col. part. JGU) Fotos de diferents  sales de l’esmentada exposició al Palau de Pedralbes. Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Ricardo, quan anava agafar el tren per anar a la inauguració, va caure greument malalt i no va poder assistir-hi, tot i que va confirmar que aniria a l’acte de cloenda previst pel juliol de l’any següent. El juliol de 1936 va esclatar la guerra civil.

A l’esclatar la guerra civil va rebre avís a la seva finca de Montcada que el podien anar a buscar i va fugir a Sevilla. La seva mort, el desembre de 1936 a l’hospital de la Creu Roja de Sevilla, va ser conseqüència d’una operació d’hèrnia.

Després de la guerra civil i per exprés desig d’en Ricardo, les seves despulles van retornar a Catalunya i va ser enterrat a la cripta familiar del cementiri de Santa Coloma de Cervelló al costat de la seva esposa.

 

Jaume Garcia i Urpí

desembre de 2017

Itinerari pels jardins històrics de la Ciutat

Els jardins

Si cerquem l’origen dels jardins ens remuntarem al moment que deixem el nomadisme i la humanitat es torna sedentària. Domestiquem la natura, aprenem a conrear i utilitzar especies botàniques per les nostres necessitats; menjar i veure, vestir, l’habitatge… És el naixement de l’agricultura i amb ella naixerà la jardineria. Un espai on reproduirem la natura.
JCN Forestier es preguntava si “…el jardí és el refinament de l’agricultura?”  I es contestava a si mateix dient que el jardí tenia la avantatge de poder reunir a la vegada camps pels exercicis naturals, higiene, estètica i conreu de l’esperit i fent al·lusió a un antic llibre de jardineria reproduïa el lema del mateix: “Per la salut, per la bondat, per la bellesa”.

Pins d’Or o Can Fargas va ser una petita arcàdia pel seu propietari. Foto C. Fargas, AFCEC

El jardí és, doncs, l’espai de descans, de meditació, de contemplació… el retorn a la natura, als orígens i a la seva suposada senzillesa, al paradís perdut.
Però el jardí també respon a altres motivacions innates a la nostra condició humana, un espai on mostrar poder, riquesa, situació social o plasmar una religió o una filosofia… El Jardí, doncs, incorpora algunes, moltes o totes aquestes qüestions i al llarg dels segles ha format part de les civilitzacions i de les diferents cultures.
L’art del jardí, per tant, es remunta a les primeres civilitzacions i ja mostra dues tendències clarament definides i motivades entre altres coses per les condicions climàtiques; a l’antic Egipte les plantacions eren lineals per tal d’afavorir la facilitat en el reg i responen segurament a la geometria del seu estil constructiu,  en canvi, a la Xina les formes son més sinuoses i orgàniques. Després cada cultura representarà en el jardí la seva forma de entendre el món i utilitzarà en el mateix l’estètica del moment.

Embarcador i barca del llac del Palau Falguera. Postal L. Roisin. col·lecció JGU

 En el nostre cas podem dir que partim de dos tipologies de verd urbà fruit de la nostra história: la primera fa referencia als grans propietaris de terres al nostre municipi: Falguera, Erasme de Gónima, Monistrol, Monmany… que en un determinat moment converteixen part dels seus camps de conreu en jardins per tal de remarcar la seva situació i estatus social. Per altre, l’arribada del ferrocarril a la ciutat propicia la compra de finques per persones benestants procedents de Barcelona.  L’eix de comunicació es desplaça des de la Carretera Reial a la via del tren i en aquest moment creix per damunt de la línia fèrria una altra ciutat amb finques mitjanes i petites en què ja no és tan important la producció agrícola com l’espai dedicat al repòs, a l’oci, al gaudir pròpiament del jardí. Són Els Fargas, Sayrach, Carreras… amb les seves finques Pins d’Or, La Torre dels Dimonis, la Torres dels Rosers o Villa Victoria.

Aquest dos moments en la historia de la ciutat han portat fins nosaltres un ric patrimoni de verd urbà que alhora serveix per llegir la història de la ciutat. Moltes vegades el creixement urbà de la mateixa s’ha fet partint d’aquestes finques, és el cas  del Clos de Can Nadal als anys 30, i posteriorment el creixement dels anys 60.

A la fi, aquestes expansions urbanes ens van deixar una ombra del que havia estat el patrimoni paisatgístic de la ciutat. La majoria de vegades ha estat mutilat i fins i tot ha desaparegut  com és el cas de la Torre dels dimonis però encara segueix sent força important i en gran part propietat pública.

Creiem que el verd urbà, els parcs i jardins de la ciutat, constitueixen un patrimoni que, tot i ser un element conegut i que forma part de la nostra quotidianitat, no sembla que gaudeixi d’una excessiva apreciació per part dels ciutadans. No vol dir que no el tinguem en compte, el que si creiem és que potser no som conscients del seu valor.

Aquest Itinerari, doncs, pretén recordar l’origen de molts dels parcs i jardins públics o privats de Sant Feliu i ajudar al seu coneixement, divulgació i protecció.

Que la gaudiu.

Ca n’Erasme

La finca de l’escola Bon Salvador s’anomenava originàriament Ca n’Amigó i a partir de 1790 va ser propietat d’un ric fabricant d’indianes barceloní. Erasme de Gònima, amplià els terrenys incloent-hi mines d’aigua i transformà la masia en una casa senyorial envoltada d’un sofisticat jardí on celebrava sonades festes i que algun noble de l’època anomenava amb certa sorna el Versalles de Ca l’Erasme. El 1906 la finca passa a mans dels Bertrand i Serra que la cedeixen a les monges franceses per instal·lar-ne un sanatori i un internat per a noies.

El jardí conserva elements remarcables com els estanys o el passeig dels tarongers i els accessos a la casa i la residència, tot i així, ha patit diverses remodelacions que fan difícil d’imaginar-se que l’any 1911 en el bosc de la finca hi hagués fins i tot un ramat de cérvols.

4

6

2

 

11

7

2

8

5

4

7

9

5

9

El Parc Nadal

Antoni Nadal i Pujolar, gerent de la societat que va construir la via fèrria a Sant Feliu, va aprofitar la seva privilegiada situació per comprar els terrenys que l’envoltaven i el 1862 era propietari de bona part del que actualment és el centre de la ciutat. Els Nadal hi va construir una torre, un jardí amb una gran bassa d’aigua i una gruta i la filla, la Zoa Nadal, va ser la responsable de plantar els emblemàtics pins que encara queden. Aviat el lògic creixement de la ciutat va estrènyer la finca que a poc a poc va anar perdent superfície. El 1933 el Comte de Vilardaga, fill de la Zoa, ven a l’ajuntament republicà el que quedava de la finca i aquest hi planifica un parc municipal. La Guerra Civil, però, va aturar el projecte que es va anar desenvolupant en anys posteriors quan van suprimir el pas subterrani entre la casa i el jardí, van construir els passeigs i el parc infantil i es van instal·lar els bancs i el mosaic de la font.

1

2

4

8

6

5

La Torre del Roser

Anomenada Torre Duran, té els seus orígens el 1872. Josep Duran i Argemí va construir una torre d’estiueig en consonància amb la moda burgesa de l’època que instava a fugir de la ciutat per descansar en un entorn natural, proper i ben comunicat. Sant Feliu, arran de la construcció del ferrocarril el 1854, era l’indret perfecte i la Torre Duran era l’única casa que hi havia damunt de la via. Duran hi va construir la torre amb escalinata i entrada noble i un jardí amb palmeres. El 1906 Josep Rafael Carreras i Bulbena compra i amplia la finca i ja es veu obligat a cedir uns terrenys per a la urbanització del caminet que separava la seva torre de la dels Sayrach, el torrent de la caseta de les bruixes, actual carrer Verge de Montserrat. Quan el 1931 Carreras mor, la propietat passa als seus fills que venen la finca a l’ajuntament el 1984.

6

1

2

La Torre dels dimonis

La familia Sayrach arriba a Sant Feliu el 1893, quan compren una gran extensió de terra prop de l’estació i amb la Torre del Roser com a única veïna. Manuel, el fill de la família resultà ser un polifacètic artista molt influenciat pel Modernisme i s’encarregà de la remodelació del jardí. Ratpenats amb ulls vermells, línies sinuoses que acabaven en paraules, trencadissos, escultures clàssiques o un mur amb un fantàstic relat sobre la creació es combinaven amb les palmeres, els xiprers, els plàtans i els eucaliptus que acompanyaven les passejades pel jardí dels Sayrach. A la banda més propera a la Rambla un frondós bosc de pins on hi havia un turonet que anomenaven Gurugú i un llac. La finca Sayrach va ser expropiada als anys 60 per a construir-hi unes instal·lacions esportives. Dues de les palmeres del jardí és el únic testimoni que queda d’aquesta obra.

les muntanyes des de la via , a l’esquerra l’antic carrer Montserrat

Mur de la creació

Mur de la creació

La Torre nova

Els fills d’en Manuel Sayrach amb l ‘escultura “els lluitadors”

Bosc de can Sayrach

Bosc de Can Sayrach

estany a la zona anomenada les muntanyes de Montserrat

muntanyes de Montserrat

les muntanyes des de la via , a l’esquerra l’antic carrer Montserrat

Fills d’en manuel Sayrach, a l’estany fet amb rajoles ceràmiques

Escales amb els gegants estirats

Eucaliptus

banc

Banc amb el matrimoni Sayrach, Manuel i Montserrat

El pare de Manuel Sayrach conduint el seu vehicle dins de la finca

Els jardins del Palau Falguera

Els orígens de la finca de Can Falguera són agrícoles però a mesura que la família ascendia socialment, la necessitat d’un jardí propi de l’aristocràcia es feia més evident. Al segle XVIII, el baró de Maldà descriu un petit jardí al voltant de la casa però no és fins al segle XIX que la família decideix construir-ne un de romàntic de més d’una hectàrea d’extensió. Camins envoltats de camèlies o gardènies es trobaven amb escultures de diversos estils, petits estanys i fonts. Hi havia diferents zones anomenades segons les flors o arbres que hi abundaven com el passeig de les palmeres o el de les magnòlies i d’altres com la plaça del parc o la del nen. Al centre un gran llac navegable amb una barqueta, amb una illa central on hi havia un singular templet de vidre i ferro i al costat de la casa un hivernacle amb plantes tropicals i un gran gabial per posar-hi ocells exòtics.

4

4

8

3

8

6

 

8

7

7

5

8

7

 

3

7

9

Pins d’Or

El 1907 els productors barcelonins de xocolata Fargas compraren una finca amb oliveres, vinyes i ametllers a Sant Feliu per treure’n rendiment agrícola. El fill de la família, Carles Fargas i Bonell, s’encarregava de la seva gestió però el 1932 va fer construir unes cases, que va llogar per treure’n rendiment, i el xalet i el jardí de Pins d’Or. Fargas, que vivia del negoci familiar, va crear un jardí clàssic amb avingudes de xiprers, oms, oliveres i til·lers decorades amb escultures clàssiques de Minerva, deesa de la saviesa, o Escolapi, déu de la medicina. També va anar afegint elements com estanys i pèrgoles, espais dedicats a l’art i a la música o l’anomenat cottage, un habitacle on feia festes amb les seves amistats. El 1941 la finca va ser cedida als actuals propietaris, la congregació de les germanes hospitalàries.

9

3

8

9

5

7

9

4

6

1

9

 

8

3

2

9

7

3

Bus Itinerari

Un autobús històric, de la marca Chevrolet, de Soler i Sauret ens va portar  a visitar els jardins històrics de la Ciutat,  un itinerari organitzat en el marc de les jornades del Patrimoni 2017.

“El vehicle nº 9 és un autobús de la marca Chevrolet adquirit l’any 1933. Inicialment va ser carrossat per Marimón (Igualada) ja que Ayats, el carrosser habitual de l’empresa, no podia fer-ho. L’autobús va equipat encara amb el motor original de 21 CV de potència i té capacitat per a 20 viatgers a part del conductor.

La carrosseria actual, però, no és l’original. L’any 1939, en finalitzar la Guerra Civil, durant la retirada, l’exèrcit republicà va requisar aquest autobús juntament amb d’altres. Per sort, aquest va aparèixer poc després en una platja d’Argelers (Sud de França) amb la carrosseria tota cremada i el motor ple de sorra. Gràcies a una carrosseria de segona mà proporcionada per un transportista de Cervelló es va poder recuperar l’autobús. La nova carrosseria era la part posterior d’un Citroën. Degut als problemes de subministrament de benzina i de gasoil, derivats de la postguerra i de la Segona Guerra Mundial, del 1940 fins el 1946, aquest autobús va dur gasogen de carbó.
Aquest autobús estava assignat al servei Avinyonet del Penedès – Vallirana – Molins de Rei – Barcelona. El viatge entre Vallirana i Barcelona amb aquest vehicle durava 60 minuts, exactament el mateix temps que s’esmerça en l’actualitat.
L’any 1979 va ser parcialment restaurat en els propis tallers de l’empresa i ha anat sent conservat fins avui en dia. A principis del 2010 va iniciar-se per part també del personal propi de l’empresa una restauració més completa consistent en la correcta impermeabilització del sostre, la neteja i polit de la fusta interior, reparació de la xapa i repintat exterior així com la restauració del motor.” ( Text de la plana web de Transports Soler i Sauret).
Recordar que,  en aquestes jornades, l’empresa Soler i Sauret va participar amb diverses activitats per tal de commemorar el 90è aniversari de la creació de l’empresa.

Cartell de l’Itinerari

 

 

Organitza:

         

Text i guió: Bea Jiménez i Jaume Garcia
Imatges: ACBLL, AFB, Museo de la tarjeta postal, AFCEC, Col.lecció particular JGU, Arxiu  familia  Sayrach
Disseny gràfic plafons: OPAC taller creatiu
Recerca  i dibuix planos finques: Jaume Garcia

També volem agrair la participació de:

Els actors:

Josep Herrerias (Carles Fargas), Francesc Garcia i Àngels Granell (Pagesos de la Torre del Roser), Josep Ollé ( Manuel Sayrach), Rosario Martín (dama de companya del Baró de Maldà) i   Albert Miquel (Baró de maldà).

Les guies:

Bea Gimenez i Anna Gómez.

I la col·laboració de:

Dels socis de l’entitat, Pep Armengol, Rosa Garcia,  Joan Prats, Roser Ribas i Josep Uslé, Jaume Garcia,  Isabel  Aguilà, M. Antonia Campamà i el suport de Silvia R. d’Arrels Locals.

 

L’associació dels Amics de les Roses de Catalunya de l’any 1931

Amb la fundació, l’any 1931, de l’associació Amics de les Roses, es va donar un important pas endavant  en la difusió de la cultura de la rosa al nostre país. El gran impulsor de l’associació va ser Joan Ros i Sabater, veí del barri de Sant Andreu i amic de l’escriptor Ignasi Iglesias. Aquest últim, juntament amb la seva companya, Emiliana Vinyes, havien col·laborat amb grups de teatre amateur com un element de suport a l’educació dels treballadors.  Sembla que Joan Ros pertanyia a aquests cercles i la seva relació amb l’escriptor devia ser prou propera, doncs ell mateix l’anomena  el seu “pare espiritual”.

La idea inicial de crear l’entitat venia de lluny. Ja l’any 1928, Joan Ros va fer una ofrena de roses Marí Dot (H. Pernetiana, 1927, Pere Dot) a l’escriptor davant de diversos amics del poeta. J. Ros, en un article escrit l’any 1931 al Butlletí dels Amics de les arts i de les Lletres (1/10/1931), explicava que la inspiració per la creació de l’entitat va ser motivada per la frase que Ignasi Iglesias va   pronunciar arran d’aquesta ofren,  extasiat per aquestes roses va exclamar: “Si no m’agradessin les flors, en mancaria un sentit” .

Portada dedicada a  Ignasi Iglésias per la revista “La Veu de Sant Martí”, amb motiu de la mort de l’escriptor.

Sembla que d’aquí va sorgir la inspiració que va portar a la idea de fundar l’Associació, segons explica el mateix Joan Ros i Sabaté. Aquesta frase i el pensament que comportava  i la seva afició i relació amb el món de les roses i els seus obtentors el va motivar per endegar aquesta empresa.

No era la primera vegada que Ros feia oferiment de roses  al poeta perquè anteriorment Ignasi Iglésias li dedicà un poema que recull aquesta sensibilitat de Joan Ros envers les flors i que aquest tenia penjat al petit despatx del seu negoci:

Vos amb les vostres flors m’heu fet ofrena

Del vostre nobilíssim esperit,

El qual ensems ma llar, mon cor omplena

D’un aroma tant  pur com exquisit,

quedant-vos agraït.

Març de 1926

Ignasi Iglésias

Joan Ros, després d’exposar la idea i de parlar amb diverses persones relacionades amb le món de les roses, entre elles Pere Dot,  elabora una circular, en forma de  manifest, en la qual fa una crida per la constitució de l’entitat.

Circular en forma de manifest redactat per Joan Ros

El manifest reflexa l’ambient que s’havia anat creant entorn de les roses a  Catalunya, impulsat principalment per l’activitat del propi Pere Dot a través de  les seves creacions premiades a molts concursos nacionals i internacionals, a més de la instauració, l’any 1929, del Concurs Internacional de roses noves de Barcelona de la primavera i la tardor, el qual estava tenint una molt bona acollida a nivell dels professionals de tot el món. També hi influïen altres factors com el que altres professionals com Cebrià Camprubí, J. Pedrosa o B.Munné i amateurs com Llorenç Pahissa  o Pilar Mata  és dediquessin a la hibridació de noves roses  i molts  aficionats a la jardineria creessin petits roserars particulars, com els d’Eulàlia Regordosa, vídua de Francesc Burés, els germans Bach o Carles Fargas, per citar-ne alguns.

El manifest venia avalat per una targeta amb diversos noms de persones d’una certa rellevància, i amb una presentació que deia:

Preguem a vostè que llegeixi amb atenció l’adjunta circular, que estimem molt interessant per a l’esdevenidor de les Roses a Catalunya. Nosaltres ens posem al costat de la iniciativa d’en Ros i Sabaté, i gosem esperar que la col·laboració de vostè no faltarà a aquesta empresa d’art i de cultura. Atentament.

Eulalia Regordosa, vídua de Burés; Isabel Llorach; Emiliana Vinyes, vídua d’Ignasi Iglesias; Pilar Mata; Apel·les Mestres; Josep Maria de Segarra; Nicolau Mª Rubió i Tudurí; Carles Soldevila; Jordi Mata; Ricard Opisso; Ambrosi Carrión i J. Puig Pujades.

                    El manifest venia avalat per una targeta amb diversos noms de persones d’una certa rellevància.

Pere Dot col·labora activament en la gestació de l’entitat i moltes de les persones signants són clients i conegudes seves i algunes de les seves roses porten els seus noms. En una carta adreçada a Apel·les Mestres, el 6 d’octubre de 1930, Pere  li escriu:

Molt Sr. meu i distingit amic: En Joan Ros i Sabaté s’ha emprès la feixuga tasca de fundar la associació catalana “Els amics de les roses”. Però l’amic Sabaté, encara que un intel·ligent aficionat, el seu nom no és conegut i cal que persones que ho siguin el recomanin i havem pensat que’l seu gloriós nom seria molt convenient figurés entre els que recomanen lo que’n Ros ha emprès. Tenim la conformitat de quasi totes les persones de la llista que adjunto i les demés esperem, que com V. la donaran.

Per correu apart li envio la circular. No cal que es molesti en contestar, car de no rebre de V. en contra dintre de 4 dies, entendrem que estarà conforme.

Gràcies i mani a s.s.s. Pere Dot

Aquesta nota va acompanyada d’un petit full amb paper de còpia que reprodueix el targetó esmentat.

Amb motiu de l’homenatge a Pere Dot  que Sant Feliu li va fer l’any 1932, Joan Ros i Sabaté escrivia en una revista local “ i em veig obligat a declarar-lo per a glòria de Sant Feliu i el seu il·lustre fill, mundialment reconegut com un dels privilegiats artífexs de les roses: Pere Dot”.

Carta de Pere Dot a Apel.les Mestres,  Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, fons Apel.les Mestres

Amb aquest escrit reconeixia així el pes que Pere Dot va jugar en la introducció de l’afició  a les roses a Catalunya. Cal tenir en compte el moment social i polític en què això s’estava produint, una època força complicada i amb convulsions de tot tipus en totes les esferes de la societat, però també plena d’il·lusió i esperança a nivell nacional i social, de la que Dot n’era plenament conscient  i a  la seva manera i amb les seves roses en prenia part.

Sens dubte, a més de la vocació professional de Pere Dot per dedicar-se exclusivament a la creació de roses noves, el roserista, tot i que en un terme més discret, segueix els passos d’altres països europeus pel que fa a promoure la creació d’un moviment d’aficionats que reconeixia en les roses un signe de civilitat entesa com una acció cultural i de país, més que com una activitat pròpiament hortícola. Cal recordar, com he dit abans, que l’any 1929 ja es va crear el concurs de roses noves de Barcelona que es realitzava als jardins del Palau de Pedralbes i que en la seva gestació també hi va intervenir Pere Dot.

Joan Ros reconeixia també, en una altre moment, que si l’entitat no va créixer suficientment va ser motivat per l’època que els havia tocat viure: …han dificultat el desenrotllament dels nostres projectes i propòsits (els de la Junta directiva), les preocupacions de tota mena que ennuvolen l’hora actual de tots els estaments socials…( La veu de Sant Martí, Ofélia Blanc). 

El llibre d’actes de l’entitat

En  el llibre d’actes de l’entitat, guardat a la Biblioteca de Catalunya, relata de forma molt succinta la trajectòria de la mateixa des de la seva creació fins la última acta a l’any 1933. En el llibre es diu que aquesta  es va constituir el 12 de juny de 1931, amb seu al carrer Dos de maig, número 256 (era el domicili o el negoci d’en Joan Ros).

Llibre d’actes dels Amics de les Roses, Fons: Biblioteca de Catalunya

De forma abreujada  resumiré els acords de les diferents reunions de la mateixa:

A la primera reunió, que porta data de 6 de juliol de 1931, la Junta està formada per: Josep A. Gomis, president; Nicolau M. Rubió i Tudurí, vicepresident: Joan Ros i Sabaté, secretari; Pilar Mata i Milà, tresorera i Joan Gallart Vilardell, Lluís Beltrán i Pijoan i Cebrià Camprubí i Nadal vocals. En aquesta junta es proposà  que el lema de l’entitat fos la frase del poeta Ignasi Iglesias (suposo que és refereix a la frase que va inspirar la creació de l’entitat: “Si no m’agradessin les flors en faltaria un sentit”). 

A la reunió del dia 17 de juny de 1931 es proposa  crear el premi Rosa d’honor de Catalunya.(veure article sobre el premi) i també  es rep una petició perquè l’entitat formi part del patronat del Palau d’Agricultura.

A la següent reunió, el 7 d’octubre de 1931, es concreta que el premi finalment es dirà Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya ofert pels Amics de les Roses. Es parla també de celebrar un concurs de tardor, organitzar visites al mateix i crear un concurs de fotografia.

Les dues accions es van portar a terme al lloc on eren les antigues cavallerisses del Palau de Pedralbes. S’hi van celebrar diversos concursos per aficionats i el concurs de fotografia també es va tirar endavant amb la col·laboració del Centre Excursionista de Catalunya.

Imatges del concurs de fotografia al butlletí del CEC

Recordem que Carles Fargas havia estat president de la secció fotogràfica del centre i n’era un membre destacat del mateix així com un aficionat que va deixar un llegat fotogràfic importantíssim a l’arxiu fotogràfic del CEC.

A la reunió del 19 de febrer de 1932

Es parla de crear un projecte de reglament. S’entén pel que fa als concursos de roses per aficionats que es comencen a fer el mateix any a Pedralbes.

A la reunió del 6 de juny de 1932

Es comenta l’article aparegut a la  revista L’abella d’or sobre les flors.

A la reunió del 15 de març de 1933

Es proposa que la revista Jardineria i Horticultura sigui la portaveu de l’entitat.

Aquesta revista va treure el seu primer exemplar al març de 1933 i en van sortir un total de cinc números, fins el juliol de 1933. En ella hi són col·laboradors habituals, tal com apareix en el seu primer número : Miquel Aldrofeu, Ciprià Camprubí, Pere Dot, Pilar Mata de Bassó, Nicolau M. Rubió i Tudurí, JH Nicolas, entre d’altres. La temàtica estava relacionada amb la jardineria,  l’horticultura, la fructicultura i les plantes en general i comptava amb articles específics dedicats a les roses. El redactor en cap era Artur Rigol (1898-1934), un jardiner autodidacta format a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, autor de diversos llibres entre ells  un opuscle: El rosal, publicat l’any 1922 dins d’una col·lecció titulada “El catecismo del agricultor” de l’editorial Calpe.

Era una revista amb gran profusió d’imatges procedents de l’arxiu Mas i Segarra i Torrents, que malauradament només va treure aquest pocs números.

                                   Articles de Pere Dot a la revista Jardineria i Horticultura

En el llibre d’actes no hi apareix cap altra reunió ni anotació. L’entitat va seguir funcionant fins la guerra civil. Tinc constància d’un escrit adreçat al president de la Generalitat de Catalunya en el qual Joan Ros i Llorenç Pahissa demanen que se’ls deixi viatjar al Regne Unit, a la International Rose Conference organitzada per la National Rose Society, a la qual han estat convidats pels organitzadors, i de tornada puguin anar al concurs de roses de Bagatelle de París, amb caràcter oficial.

Demanen, a més, ajut econòmic pel mateix i s’ofereixen a fer diverses xerrades als centres catalans i espanyols de les dues capitals amb els temes de El culte de les roses a Catalunya i Les roses a Catalunya i el seu esdevenidor. Justifiquen el viatge per la conveniència espiritual que Catalunya sigui present en aquesta conferència i que ells, per la seva edat, estan fora del compromís militar. No em consta cap tipus de resposta, ni que a la “International Rose Conference·”  hi assistís ningú  de Catalunya ni d’Espanya.

Simó, Jordi i Pere Dot amb Joan Ros al 1945. Fons: arxiu família Dot

Després de la guerra l’entitat no es refarà mai més. Sí que alguns dels seus membres, sobretot Ros i Sabaté,  segueixen col·laborant a partir de 1947 amb diverses iniciatives relacionades amb les roses, com per exemple l’exposició de  roses que es torna a fer a Barcelona  als Jardins de Pedralbes, posteriorment en una carpa a la Diagonal, a tocar de la “Plaza Calvo Sotelo”, i després al vestíbul  del “Museo de Arte Moderno”, situat a la Ciutadella, a l’actual seu del Parlament de Catalunya, per citar alguns dels  espais on es van fer aquestes exposicions.  Tot i que les roses tornen a Catalunya l’entitat no es refà i no torna a funcionar, bé per la disgregació dels seus membres o bé perquè el règim, com en tantes altres entitats, prohibeix o limita la seva acció.

De fet a partir d’aquest any 1947, en què tímidament es fan exposicions de roses a Sant Feliu i Barcelona, aquesta afició seguirà una línia ascendent fins els anys setanta i més després del suport que el règim li atorga a la de Sant Feliu. Possiblement la “innocència” de l’activitat, el reconeixement internacional dels nostres roseristes, sobretot de Pere Dot, amb contrast amb l’aïllament del regim, la vistositat de formes i colors de les roses en  contrast amb un país massa fosc i gris, afavoreixen aquest renaixement, que no tindrà, però, el “glamour” dels anys trenta pel que fa a personatges de diversos estament socials i culturals que s’hi van relacionar i van donar-hi suport, ni, per descomptat,  la subjacent idea de país que s’hi podia visualitzar amb les accions fetes anteriorment a la guerra civil.

Jaume Garcia i Urpí

Desembre de 2016

La rosa Francesc Matheu

(Continuació de l’article “Els poemes a les roses de Josep M. López-Picó”)

Pel que fa a la rosa Francesc Matheu, la seva filla Roser, explica en el  llibre “Vida i obra de Fracesc Matheu”, que l’any 1938 es varen a intensificar els bombardejos a Barcelona i diverses cases del entorn del seu  habitatge  varen ser afectades per les bombes, a més, cada cop era més difícil trobar queviures a la ciutat.  Davant d’aquesta situació la familia va demanar a la Generalitat de Catalunya la possibilitat d’aconseguir un vehicle per emportar-se el seu pare fora de la ciutat,  tot i fer-se esperar, a les darreries de març la Generalitat va proveir a la família d’un vehicle que els portà a la casa de Sant Antoni de Vilamajor, propietat de la sogre de Roser Matheu i sota la protecció del consulat cubà.

Retrat de F.Matheu

En el seu nou habitatge, Francesc Matheu, ja molt gran i envellit, “passava llargues estones assegut a la poltrona, vora de la finestra… Ell no s’adonava de res. Un dia li vàrem portat, d’un jardí veí,  una rosa. La va agafar, l’olorà i la tingué molta estona a les mans mirant-la i remirant-la com sempre que tenia roses que li agradaven tant…

A  finals  del mes d’agost de 1938 va  morir la seva esposa i poc després, el 10 de desembre,  a l’edat de 87 anys Francesc Matheu … s’apagà dolçament.

 La seva mort, a les acaballes de la guerra civil, va passar desapercebuda per les circumstancies del moment. S’acostava l’any 1941 i en paraules de la seva filla,  “res no s’havia fet per honorat la seva memòria “.

… Va ser un impuls filial i encara més un sentiment de justícia que va portar Núria Matheu  fins a la reixa del roserar de Pere Dot. Una rosa Francesc Matheu és allò que hi anava a buscar. Un cop exposada la demanda, el roserista acceptà i planejà la nova creació: donava a triar entre tres rosers: un de flor blanca, un de flor groga… però en sentir: “Al papa li agradaven les roses vermelles”, indica un tercer roser de flor roja i fullatge ubèrrim i brillant, que per la bellesa del fullatge acabava d’obtenir un premi a Londres; estava encara sense batejar i aquell va ser l’escollit. L’any següent podria haver-n’hi ja exemplars.

Lopez Picó, que seguia mantenint relació amb la família, va ser informat per les filles del naixement de la nova rosa i aquest  oferí una dècima  seva adreçada a la flor. Aquesta dècima, d’octubre de 1941, va ser el començament de l’àlbum esmentat com homenatge pòstum al poeta, i anomenat; l’Àlbum d’autògraf d’amics d’en Francesc Matheu amb motiu de la creació de la rosa Francesc Matheu pel jardiner P. Dot. Tal com explica  la seva filla Roser… hi havia encara, procedent del despatx de La Ilustració ( La Ilustració Catalana) paper de fil en quantitat suficient per a formar un àlbum i es disposaren fulls dobles que es poguessin enviar amb facilitar, i començà la capta per a l’Àlbum de la rosa.

Dècima de López-Picó

Al maig de 1942 nasqué la rosa i …cada any en exemplars que Pere Dot prepara i que,  de la llar de les filles del poeta és enviada a amics i institucions de per tot arreu… Al mateix ritme que es distribuïa la planta es feia l’arreplega d’originals. Per… l’àlbum de la Rosa de Francesc Matheu és una col.lecció de fulls autografiatas, guardats en unes simples tapes de pergamí… i que conte més de cent firmes.  Les precedeix una presentació de la rosa, signada Pere Dot…

Escrit descriptiu d’en P. Dot de la rosa F. Matheu

L’Any 1951, en el centenari de la seva naixença, és va celebrar a casa de les filles una sessió intima de recordança. Lopez Picó i Octavi Saltor havien enviat flors que nimbaren el retrat del poeta ; Pere Dot oferí ses roses Francesc Matheu; tres d’elles foren lligades amb la cinta de la Flor Natural que el poeta guanya al 1884… a l’acte i participaren entre d’altres Puig i Cadafalch, Lluís Millet, Bernat Metge, Ramón Aramón Josep Maria de Segarra, Joan Oller, Octavi Saltor en aquest acte Saltor i Segarra recitaren poemes.

R. Francesc Matheu ,

La rosa Francesc Matheu, creada l’any 1940, és una rosa Pernetiana, nascuda a partir del creuament de les roses  Luís de Briñas amb  Catalonia, dues roses també pernetianes de Pere Dot,. Flor doble, gran,  alta i centrada, amb tiges fortes i dretes,  té un color vermell escarlata lluminós, amb tons carbasses, fullatge ample i brillant de color verd fosc, és un magnífic arbust.

Els poemes a les roses de Josep M. López-Picó

https://amicsdelesroseshistories.wordpress.com/category/jaume-garcia-i-urpi/page/2/

La rosa, una singularitat en el Noucentisme

“I encara, en la nostra conversa sobre jardins, oh mon Jardiner dilecte i viatger, un punt ha restat en l’ aire: el de la rehabilitació del xiprer, a què ens inviteu. Cap altra empresa, ja ho sabeu, se’ m faria més grata al cor. ¿No us ho havia dit alguna vegada, com jo amaria que la nostra plaça Catalunya fos plantada, en lloc de palmeres, de xiprers -de xiprers i rosers- com el camí de Florència a Fièsole? Valdria això com donar a la plaça i a la ciutat, una carta més, de noblesa…” […] [1]

Així s’adreçava Eugeni d’Ors al seu amic  Joaquim Folch i Torres [2] en alguna de les seves converses mantingudes entre ells en pro de l’Art del jardí publicades a la Veu de Catalunya.

Si el Xiprer havia de ser l’element cabdal en la restitució del jardí a Catalunya, la rosa no ho és menys amb tot els sentits que també comporta, literari, simbòlic, botànic, històric i fins i tot, identitari. D’entre totes les flors, la rosa ha esdevingut la representació d’allò més nostre.

 Molts esforços tècnics i humans al llarg de la història, han fet de la seva existència i preservació tot un art. En la nostra història roserística, el valor de l’ofici ha estat una constant, ho podem constatar en els excel·lents cultius i creació de roses noves per part dels nostres obtentors, donant sentit alhora a tot un món que ha donat com a fruit roserars, concursos, exposicions, fires i la històrica Associació d’Amics de les Roses des de 1931 [3].

Si be hem iniciat amb la glosa d’Eugeni D’Ors Els xiprers, volem fer constar la referència d’una altra basada precisament en aquest valor a l’ofici, prenent exemple de la del  Noble llinatge dels orfebres florentins –“Mes nosaltres sabem que, per a tota digna obra humana, per a tota producció o instrucció, son necessaris aprenentatge llarg i seriosa tossuda disciplina” [4], on es posa de manifest  l’amor a l’ofici com a llevor de qualsevol obra d’art perdurable i honorable. De nou la mirada recau sobre l’exemple florentí en el seu fer. És, potser  la similitud paisatgística d’aquestes contrades, paisatges suaus i ordenats, la traça llatina, on es transmet el llegat humanístic que fou clau en el seu quatroccento i cinquecento i aquesta mirada a l’ideal clàssic grec i llatí, per la qual no podem obviar de reconeixer un cert emmirallament cap a tot aquesta orientació en el nostre Noucents, paraula tampoc gens casual.

El Noucentisme doncs, si volgué verbalitzar el retorn a la nostra pròpia cultura i tradició, també grega i llatina, sintetitzà i depurà l’estil en pro d’una modernitat cultural pròpia.

És en aquest entorn on podem veure manifestar-se la rosa amb més intensitat des del tombant del segle XX. Ho constatem no només per la proliferació de cultius, de l’obtenció de roses noves i de jardins on és la protagonista, sinó també, per esdevenir  l’element singular alhora en la nova estètica també en les manifestacions de l’art noucentista, figures gracils amb roses, garlandes,  joies, esgrafiats, forges,  murals, representacions subtils en pintura i escultura i també, ara ja sí en plantacions, decorant el nou escenari ciutadà.

Val a dir, que aquest concepte de l’amor a l’ofici, es transmeté d’alguna forma en el bon fer dels oficis artístics, prenent forma en la creació de la Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat al 1915, on justament és inclòs i representat, entre d’altres de tradicionals, també el nou estudi de l’Art del Jardí [5].

Òbviament no tot surgeix per generació espontània. Coneixem de la pràctica de creació de roses noves ja des de finals del s.XIX, on els nostres obtentors[6], com en aquest cas en Joaquim Aldrufeu[7], ja iniciaren aquesta singladura de batejar i comercialitzar-les.

El roserar d’Amargós

És a l’inici del s.XX quan tot eclosiona, cultius i rosers com els de Torreblanca, la tècnica i eficàcia dels Dot en el cultiu i obtenció amb mencions i premis, així com la conjuntura urbanística de Barcelona de la mà de J.C.N. Forestier primer des de 1914[8], i posteriorment amb N.M. Rubió i Tudurí[9] en l’enjardinament de Montjuïc, els roserars de la Colla de l’Arròs i el d’Amargós, envoltant, precisament el Teatre Grec[10],  que feu situar la rosa ben be al centre del jardí, del nou jardí.

Si be és cert que cauríem en l’error al afirmar que la rosa sigui un producte noucentista, si que hi podem trobar referències que d’alguna forma la relacionen dins aquesta òrbita. Algunes ja han estat esmentades, i d’altres encara manquen més estudis, com podrien ser també els noms amb que es batejaren algunes roses de nova creació. Queda evident doncs, que es fa singular la utilització de la seva forma i figura per diferents manifestacions artístiques, de les quals en fem algunes referències explícites,  Roses i Xiprers de Josep Sebastià Pons (1911), la Rosa d’honor de la Generalitat, creada com a guardó per el joier Jaume Mercader (1931)[11], els bells dibuixos dels Dolços indrets de Catalunya de Torné Esquius (1910) on la casa i el jardí son presents sense faltar en ells el seu roser florit, fins i tot, els poemes dins de Motius de la Rosa de Josep M. López-Picó (1953) per posar algun exemple dels molts que podríem dins de les Belles Arts.

És interessant veure com la rosa, de l’aspecte simbòlic tradicional, a partir d’aquest període mostra tot el seu esplendor, es revela com a singularitat botànica i rellevant tant en la nova configuració de jardins, com també en l’ornamentació d’interiors, esdevenint quasi be, objecte de culte.

Maria Mercè Compte i Barceló.

[1] Eugeni d’Ors. “Els xiprers”  Glossari, 3- 11-1913

[2] Historiador i crític d’art Impulsor de la campanya del jardí a Catalunya des de la Pàgina Artística de la Veu de Catalunya.

[3] Associació que durà fins a la guerra civil i que aconseguí  fer coneixer la rosa i procurar el suport al concurs de roses de la ciutat de Barcelona.

[4] Eugeni d’Ors. “El noble llinatge dels orfebres florentins. Prédica a l’aprenent”  Glossari, 29-1-1913

[5] D’aquesta escola en sortiren titulats, que ara per ara en sabem,  com a Directors de Jardins: Artur Rigol, Joan Mirambell, Lluís Riudor i Joaquim M. Casamor, dels quals els tres últims els trobem dirigin jardins a Barcelona posteriorment a la Guerra Civil.

[6] Entre d’altres, Camprubí, Pahissa i Munné i Pere Dot

[7] Obtingué l’any 1894 la viarietat nova Reina Maria Cristina

[8] Convidat a Barcelona a urbanitzar la muntanya de Montjuïc per a l’exposició d’Industries Elèctriques de 1917 que no va tenir lloc, reconvertint-se en l’Exposició Universal de 1929. Creador del Concurs Internacional de Roses de Bagatell de París al 1907

[9] Arquitecte i jardiner, treballà al costat de Forestier a Montjuïc, fou professor dels estudis de la Escola Superior de Bells Oficis i Director de Parcs i Jardins de Barcelona. Impulsà el primer Concurs Internacional de Roses de Barcelona al Palau de Pedralbes entre 1929 i 1934.

[10] Lluís Abad. “Barcelona i les roses, tota una tradició”. Parcs i Jardins. Ajuntament de Barcelona

[11] Jaume Garcia i Urpí “ El guardo  Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya”. https://amicsdelesroseshistories.wordpress.com/2010/12/13/la-rosa-d%E2%80%99honor-de-la-generalitat-de-catalunya/

 

Les roses en temps de guerra

Als anys 30,  tot i l’enorme esforç realitzat per crear un moviment roserístic a Catalunya i els innegables èxits que aquest esforç va tenir, la situació política al país i els moments convulsos que van tocar viure no permetia grans alegries, per tant, no  es va aconseguir   anar més enllà en la consolidació del mateix.

El 18 de juliol de 1936, amb l’alçament militar del General Franco, esclata la Guerra Civil.

No tenim moltes dades d’aquells anys, a la tardor del 1936 és celebra l’últim concurs de roses de Barcelona amb absències importants dels jurats internacionals que per motius de la guerra no es poden desplaçar a Barcelona.

A Sant Feliu es crea el Comitè de Milícies Antifeixistes i ha proposta d’un dels seus membres la ciutat passa a dir-se Roses del Llobregat.

El mateix Comitè local de Milícies Antifeixistes autoritza Pere Dot a que els seus treballadors realitzin una jornada laboral adaptada a les necessitats dels seus rosers:

S’autoritza al roserista Pere Dot perquè d’acord amb l’horari establert, (7 hores diàries,) pugui convinar-se el començ de la jornada de treball en forma que no sigui perjudicial per les seves plantes. Aquesta alteració en el començ de la jornada deu fer-la d’acord amb els treballadors de les seves terres dedicades al conreu dels rosers.

Sant Feliu de Llobregat , 29 d’agost de 1936

Nota del comité de milícies

Pere Dot segueix treballant de valent i en aquest període de temps presenta divuit noves creacions, aconseguint, en els concursos de l’American Rose Society dos certificats al Mèrit amb les roses; “Ràdio”, l’any 1937 i “Mallorca”, l’any 1938, a més d’una medalla de plata amb la rosa “Riviera”, l’any 1939 . Però el que millor defineix la seva   feina i la seva constància en la recerca, fins i tot en uns moments tan difícils, és la presentació, al final de la guerra civil, de les roses en miniatura,  es converteix així en un dels principals precursors d’aques tipus de roses, juntament amb l’holandès Jan De Vink i més tard amb el nord-americà Ralph S. Moore. Aquesta primera miniatura, “Estrellita de Oro”, és fruit del creuament de la seva rosa pernetiana “Eduardo Toda”, rosa de color groc i la rosa Rouletti, de color rosa, aquesta última es una possible descendent de la  R. xinensis mínima a la que ell anomena “Indica Mínima”. A part de la gran novetat que suposa la creació d’una rosa miniatura, ell  introdueix, d’entrada, el color groc en aquesta varietat de rosers, color sempre difícil de introduir i que en aquest cas li ve de l’origen pernetia de “Eduardo Toda”. Aquesta novetat  li reporta un certificat especial a Bagatelle l’any 1941.

Al 1937, JH Nicolas, tècnic de Jackson and Perkins, una de les principals empreses de rosers dels EUA i amic personal d’en Pere Dot, explica que va rebre una carta d’en Pere  en la que li diu que els seus dos fills s’havien incorporat a l’exèrcit de la república.

Marí va ser ferit en el front i  va salvar la vida gràcies a la intervenció d’un altre santfeliuenc, Gregori Garcia, “el Gori”, el meu pare. Sembla que en una contraofensiva franquista, crec que al front de Madrid, Marí va ser ferit i el Gori que es venia retirant desprès d’una ferida al braç i a l’espatlla, produïda per la metralla d’un tanc, al passar per una trinxera va sentir que el cridaven “Gori, Gori, no em deixis!!!”, era en Marí que estava ferit i   no es podia moure, com va poder el va ajudar i tots dos van a retornar a les files republicanes.

Com podem veure el moment no estava per moltes roses que diguem, en aquest període de temps Pere sobreviu gràcies a l’ajut de la Generalitat republicana que decreta la protecció dels seus camps i la compra de 3.000 peus de rosers per a les escoles de la Generalitat i sobretot per l’ajut que els Americans li presten per la venda de les patents dels seus rosers als Estat Units. També, pel que ell explica posteriorment, sembla que va dedicar una part dels seus camps a la producció de menjar.

Com s’ha dit en altres ocasions, la revista americana Succes Wiht Rose, va fer una crida per tal de que els seus camps de conreu i de investigació fossin respectats de les atrocitats de la guerra.Succes Wiht Rose era el butlletí de l’empresa Star Roses, editada pel seu propietari Mr. Conard Pyle, qui comercialitzava les varietats de Pere Dot als Estats Units.

catàleg Star Roses de 1938

En el catàleg comercial   Star Roses de 1938, en plena guerra civil, els americans dediquen la portada a la rosa Ràdio, un sport de Condesa de Sàstago, amb pètals de color groc, jaspiats de vermell ataronjat, sent una de les primeres roses jaspiades del moment i guanyadora d’un certificat al Mèrit, la contraportada del catàleg està destinat a la rosa Àngels Mateu. En el mateix catàleg  trobem altres roses d’en Pere Dot: Catalonia, Duquesa de Peñaranda, Señora de Gari, Condesa de Sàstago, Director Rubió, Federico Casas, Luis de Briñas, Spanish Beauty (Mme Gregoire Staechelin) i Golden Moss. També la rosa Alezane, del seu amic Llorenç Pahisa. Com es pot veure una bona representació de les principals creacions i èxits del moment del nostre roserista i una senyal inequívoca del suport i atenció que rebia dels seus amics americans.

Al concurs de Bagatelle, a París, les roses catalanes segueixen guanyant premis, així tenim que durant el període de guerra civil aconsegueixen els següents guardons:

L’any 1936, Pere Dot   amb la rosa SENATEUR POTIE (Pernetiana ) un certificat al Mèrit

L’any 1937, Llorenç Pahissa amb la rosa F. FERRER (Hibrid de Te trepador) un certificat especial

L’any 1938, C. Camprubí amb la rosa MARQUESA DE URQUIJO (HT) la medalla d’or per varietats estrangeres.

I l’any 1939, Llorenç Pahissa aconsegueix dos certificats, un al mèrit i l’altre especial amb dos hibrids de Te i les roses innominades, registrades com N°1 21 X 1934 i   N°11 X.

Aquest èxits son recollits   a la publicació Revista de Catalunya del any 1938, en un article titulat les roses de Catalunya, l’autor Andreu A. Artís, escriu  que tot i les atrocitats i misèries de tot tipus que provoca la guerra sorprèn l’ànim dels barcelonins i esmenta una nova medalla d’or guanyada per Pere Dot a París i contraposa, en plena guerra civil, l’activitat florista de casa nostra amb els nostres roseristes al capdavant de la mateixa, i explica  que cada dia “la ciutat es llevi comprant i venent flors, preocupada pel superflu abans que per l’indispensable… moltes d’elles, moltes roses germanes de la que fa poc meravellava els parisencs… llueixen a l’aparador d’un florista barceloní, darrera l’enreixat de tela metàl·lica que substitueix el vidre esmicolat per les bombes…

A les amenaces que ens congrien al cel, a les bombes que fan pols cases de cinc pisos, Barcelona hi oposa la fragilitat de les roses catalanes.”

El mateix articulista fa esment, també, de  l’ofrena de rosers que s’ha fet a la ciutat francesa d’Evian amb motiu del jardí que aquesta ciutat a dedicat a la   poetessa Ana Isabel de Bracovand, comtessa de Noailles, amiga de Francesc Macià i defensora de la causa catalana desprès dels fets de Prats de Montlló.

La comptessa de Noailles pintada per Zuloaga

Lluís Companys, atenent la invitació de col·laboració de l’alcalde d’Evian en aquest acte d’homenatge, envia una partida de rosers cedits per Pere Dot, entre ells la rosa Francesc Macià creada per l’holandes Mathias Leenders.

El President de la Generalitat Lluís Companys diu en la seva resposta a l’alcalde d’Evian:

…Dedicar un jardí a honrat la memòria d’una gran dama és un tret procet. No obstant, és necessari que deixeu, en el concert harmònic de merescudes alabances, que avui s’han de dedicar en honor de la senyora la comtessa de Noailles, deixar sentir també la veu de Catalunya, una veu ronca , agra, dura i dissonant.

Les hores son agres per nosaltres, però estan ungides boniques esperanças. Lluitem per la independència de la lliure i democràtica Repùblica Espanyola, contra la invasió estrangera i en defensa del dret i de la democràcia. Per la nostra llibertat i per la de tot el món. La lluita – més de dos anys ja de duració – no ha pogut esmorteir l’espiritualitat del nostre poble. Catalunya te una anima immortal, i aquesta és la millor seguretat del triomf definitiu a la gran contesa.

És necessari que en aquest moments feu lloc al vostre costat a aquest poble. Ve torrat pel sol i curtit per la serena de la rosada de nits de campament i trinxera. La mort, la seva companya de cada dia en la lluita, no ha apagat la fragua del afecte que sent per aquells que han estimat Catalunya.

La homenatjada d’avui es conta entre el millors amics de la nostra terra.

Deixeu, dons, que un català li ofereixi – amb tota la augusta rureza del combatent – aquets rosers, fills de Catalunya i batejats amb el nom del nostre president Macià.

Aquí els teniu. Amb tota l’emoció, amb tot l’afecte, amb el reverend homenatge d’aquest poble germà del vostre per tants conceptes.

Aquest és l’homenatge de Catalunya a la comtessa de Noailles.

Un prec només a l’acabar:

A l’hora del nostre triomf serà necessari que un ram d’aquestes roses retorni a Catalunya per cobrir la tomba del que va ser gran amic de la homenatjada d’avui. Y que sigui el seu perfum -més enllà dels infinits espais sota el cel blau de Catalunya- el que porti la grata noticia de la victòria aconseguida a l’esperit immortal de Francesc Macià.

Lluís Companys

Monument votiu dissenyat per l’arquitecte Emilio Terry a Anfión, prop d’Evian, en honor a la poetessa Ana Isabel de Bracovand, comtessa de Noailles

D’altra banda, com és de suposar amb l’acabament de la guerra civil i l’arribada de la dictadura del general Franco la situació ha canviat, el món en el que ell es relacionava s’ha desfet, molts dels membres del seu entorn s’han exiliat, perseguits per uns o per altres, el catalanisme passa a ser un element molest a l’actual règim, tot i que sectors del mateix han donat, directa o indirectament suport al General Franco, (Cambó, Pla…). Catalunya ha patit un daltabaix important amb la eliminació de totes les seves institucions i de gran part de la seva obra cultural o social, així com la diàspora de gran part de la seva intel·lectualitat. Altres, al torna al país, com per exemple Francesca Bonnamaison, la Vídua Verdaguer, veurà la seva gran, obra l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, en mans de la secció femenina de la Falange. Pere Dot, tot i el seu caràcter catalanista i republicà moderat es veurà relegat. No oblidem que els seus fills han estat a l’exèrcit de la república.

El cop és molt dur pel país i tota la seva tasca feta junt amb molta altre gent, de crear a Catalunya un moviment roseristic semblants als que existeixen a Europa i als EUA, es veurà frenat de sobta i en molt casos tot l’esforç s’haurà anat en orris. Son temps molt difícils pel país.

Al 1949, en un article enviat a la revista dels roserises francesos, fa un prudent balanç de la situació des del final de la guerra civil fins el moment, comença dient que les necessitat de la guerra van convertir els seus camps amb terres de conreu per llegums, que les exposicions de roses s’han deixat de celebrar, igual que el concurs internacional de roses i que l’entitat Amics de les Roses de Catalunya es troba dissolta i que avui encara no s’ha pogut reorganitzar.

Tot i així diu: “La guerra ha acabat, els roseristes tornem a reprendre la cultura de les roses, augmentant cada any, poc a poc els camps de conreu i presentant anualment noves varietats a la venda”

Al butlletí Succes White Roses, de març de 1940, s’anuncia el roser en miniatura Baby Gold Star i diu d’en Pere Dot:

“En temps de guerra, pels hibridadors, la seva tasca es fa difícil d’anar endavant, i cal que redoblin el seu zel en la producció de roses noves com a missatge testimonial…

Però la llavor estava sembrada i com diuen els americans referint-se  a Pere Dot i als hibridadors en general;  ”… cal que redoblin el seu zel…” . Potser sense tants personatges il·lustres, d’una altre manera més mediatitzada pels interessos polítics de la dictadura,  les roses, poc a poc,  s’obren pas de nou.

La idea de país somiada per molts resta amagada però la flama perdura. Aquesta idea de civilitat que comporten les roses es recupera lentament, es refan llaços i en els anys cinquanta tornen en força les roses a Catalunya.

Rosa Girona

Creacions de Pere Dot durant el període de Guerra Civil:

1. “Aribau” .     HTPern.  1936, color  vermell carmesí brillant.
2. “Carmen Sistachs”.  Polyantha, 1936, color rosa, amb la base del pètal de color or vell.
3. “Girona” .  HTPern.  1936,   color  vermell fosc amb rosa difuminat de groc or.
4. “Lleida”.     HT .  1936,  bicolor, vermell interior i groc exterior.
5. “Pilarin Vilella” HT . 1936,  color vermell lacat.
6. “Madame Fojo”. HTPern. 1937,  color taronja.
7. “Ràdio” . Sport Pern.  1937,   groc amb franges tacades de vermell-rosa,  cert. Mérit de l’ARS.
8. “Senateur Potié” HTPernet. 1937 ,  groc i taronja
9. “Golden Sástago” . HTPern.   1938,   groc clar
10. “Ibiza”.HT. 1938,  color blanc.
11. “Mallorca”. HT,  1938,   color escarlata , certificat al Mérit A.R.S.
12. “Rafaela G. de Peña”. HT. 1938,   taronja pur.
13. “Ramon Bach” .HTPern,  1938,   taronja brillant, amb les vores més clares, revers vermell groc, amb estams grocs brillants.
14. “Snow White”. HT. 1938,   blanc.
15. “Riviera” .HTPern. 1939,   taronja escarlata, revers més clar i poncella groga,  medalla plata ARS.
16. “Sirena” .HT.  1939,  salmó coure i or.
17. “Sunrise” . HT .  1939,  salmó.
18. “Estrellita de Oro”. Miniatura, 1939,  color groc brillant,  cert. Bagatelle  1941.

Jaume Garcia i Urpí

setembre de 2014

Llorenç Pahissa entre desconegut i enigmàtic

Aquesta aproximació a la figura de Llorenç Pahissa ha estat possible gràcies a les gestions i a les facilitats que m’ha donat  el Dani Pahissa per consultar el material que ha trobat. Generositat que li agraeixo des de d’aquestes ratlles.

Després d’un temps treballant sobre la figura de Pere Dot Martínez he pensat que ja és moment de començar a fer boca amb la figura d’una altra personalitat de la roserística amb dos comuns denominadors amb en Pere Dot, ser de Sant Feliu de Llobregat i reconeguts internacionalment.

El meu interès per la figura de Llorenç Pahissa comença a partir d’estrènyer més la relació amb Dani Pahissa Meca, besnét de Francesc Pahissa i Texidor, germà de Llorenç Pahissa.

Precisament va ser gràcies al Dani Pahissa que vaig poder fer una entrevista a l’Antònia Pahissa i Pagès, fillola del protagonista d’aquest escrit. L’entrevista però la faig fer poc abans de la seva mort i ja amb una avançada edat, 94 anys.

 A partir de l’entrevista, del material que ha anat recopilant el Dani i que m’ha cedit molt amablement i del capítol que el Coronel Joaquin Martínez Friera li dedica en l’obra de referència Rosas de España, són alguns dels motius qu m’han portat a fer aquestes ratlles que espero serveixin per donar una mica més de llum sobre aquest personatge.

Joaquin Martinez Friera ja el destaca com un dels hibridadors de referència de l’estat de la mateixa que esmenta el seu tarannà “.. inquiet i il·lustrat, viatger i amant de les roses…”. En relació a la seva feina com a hibridador podem dir que encara té més mèrit si tenim en compte com el mateix Martínez Friera diu que només ha obtingut nou varietats de roses. Una quantitat amb la que també coincideixen Josep Armengol i Josep M Gelabert en el seu treball al llibre “Catalunya terra de roses”. Un altre aspecte que encara li dóna més rellevància és que com també esmenta Martínez Friera no tenia catàleg ni ningú que li comercialitzés la seva minsa producció. En el text de Martínez Friera també es fa referència que algunes de les informacions que dóna les ha extret de publicacions estrangeres i principalment nord-americanes i en cita com a font la American Rose Society entre d’altres que recullen “…les més importants produccions mundials,… “. Per tant no hi cap dubte de la vàlua del Llorenç Pahissa com a obtentor de noves varietats de roses.

El llibre de Martínez Friera també recull altres aspectes com “…Inquiet i il·lustrat, viatger…” i evidentment “.. amant de les roses”.

Per tant, podem dir que tot i ser un “aficionat”, tenia un alt nivell i segurament bons contactes que el van ajudar a situar-lo en el panorama roserístic del moment. No en va, com també ens va dir l’Antònia Pahissa, tenia molt bona relació amb Pere Dot amb qui va mantenia correspondència de forma regular, per tant, no seria d’estranyar que algun dels seus contactes fos el mateix Pere Dot.

Cal destacar que Martínez Friera va fer l’escrit sobre Llorenç Pahissa a partir d’una trobada amb el nostre protagonista l’any 1934, vuit anys abans d’escriure el llibre i poc abans de la mort de l’obtentor, ja que com esmenta el mateix Friera Llorenç Pahissa va morir l’any 1940, concretament el 23 de setembre.

De la lectura de Martínez Friera també destaca que hi hagi poca informació  i documentació sobre Llorenç Pahissa, i esmenta que fins i tot la família no té documentació dient: “… ja que amb la seva mort ha desaparegut tot el documental de control roserístic que ell portava personalment, gairebé en clau, per tant indesxifrable fins i tot pels seus hereus…”. Realment existeix poca documentació de Llorenç Pahissa, quan vam fer l’entrevista a l’Antònia ella mateixa deia que no tenien gaires coses, fins i tot no recordava tenir res i ha estat gràcies a l’interès del Dani Pahissa que s’ha pogut recuperar algun material que ens ajuda a conèixer més aquesta figura encara desconeguda.

L’Antònia Pahissa coincideix amb el coronel Martínez Friera en que tenia facilitat pels idiomes, de fet sabem que parlava francès, i va estar temporades a París i a altres ciutats franceses. Suposem que el salt al país veí hi té molt a veure el fet que ell a Barcelona ja treballava per a una empresa francesa i del testimoni de l’Antònia Pahissa es dedueix que es tractava d’una bugaderia. Suposem que va de ser França que va fer el salt als Estats Units ja sabent anglès. Pensem que sabia anglès  perquè entre les pertinences recuperades s’ha trobat un exemplar de La República de Plató en anglès editat l’any 1901 , i un llibre francès per aprendre anglès.

A partir de correspondència el trobem instal·lat als Estats Units l’any 1915 concretament a Nova York i que hi va ser com a mínim fins a mitjans 1917. Mentre va durar la seva estada a Nova York sabem que va fer viatges a La Habana i Rio de Janeiro.

També ens deia l’Antònia que era un bon estudiant  i que li agradava llegir. De fet l’Antònia recordava que ell volia estudiar per no ser pagès igual que el seu germà (el pare de l’Antònia). En relació a la seva professió a Sant Feliu podem dir que era el masover de la finca que el doctor Avel·lí Martí tenia a la població per passar-hi temporades durant l’estiu i que es coneixia com Cal Bordet.

Un altre dels aspectes que ens va manifestar l’entrevistada és que no militava en cap partit polític i tampoc ens  va saber dir si tenia predilecció per cap polític del moment. En treure aquest tema la M. Antònia insistia en la seva vocació. Un aspecte curiós si tenim en compte que en al seu entorn més proper hi havia tradició política. El seu avi, Joan Pahissa Rovira  va ser alcalde de Sant Feliu els anys 1871-1872 durant el període de la monarquia restaurada. D’altra banda, el seu oncle-avi, i hereu de Cal Bordet, Josep Pahissa i Rovira també va ser alcalde, per la llista dels federals i un oncle seu , Llorenç Teixidor i Vernet es va presentar a les eleccions de 1895 pels republicans. A més a més cal tenir en compte la gran vinculació de força dels seus familiars en diferents associacions locals.

En l’entrevista, la M. Antònia  també ens va dir que el Llorenç no era precisament un amant de les armes i que va marxar a França per no haver de fer el servei militar i recordava que va trigar a tornar. De fet no residia a Sant Feliu de forma oficial des de 1913 una situació que es va perllongar fins l’any 1933.

També ens va confirmar que es va casar de gran amb Neus Gené i Cardiel, 20 anys més jove que ell. La seva dona tenia una perruqueria a casa seva a prop d’on ara hi ha el Casal de Joves. La muller, Neus Gené va morir l’any 1987. El fet de casar-se gran sembla que va ser el motiu pel qual  la parella no van tenir fills.  

Amb aquesta entrevista vam poder entendre alguns aspectes de la vida del nostre roserista, conèixer-lo una mica més i obrir una porta a l’enigmatisme que rodeja la seva figura.

Entenem doncs, el poc interès a tenir una vida pública, fet que es veia ajudat pel seu caràcter més aviat reservat i introvertit.

La recerca familiar del Dani Pahissa ens ha aportar un nou document que parla tot i que molt somerament de l’obtentor. Es tracta d’un document si més no curiós: Un registre que no queda clar si es d’entrada o sortida dels Estats Units, amb número  registre 529 i data 5 de juny de 1917 i segell de Local Board 154 al 60 Oest 13 de St. Manhattan

Pel que fa a la data de naixement que consta en el document és el 1888, concretament el 5 d’abril. Una data que tampoc coincideix amb les dues referències que tenim ( Friera data el naixement el 1889  mentre que Armengol i Gelabert a Catalunya terra de roses, donen com a data de naixement el 1890).

En el document també declara no haver fet el servei militar. D’altres informacions que es recullen és la professió, Bartenden, que en anglosaxó és una categoria superior a la de barman, expressió més coneguda entre nosaltres.

També en destaca que declara tenir feina a l’Hotel Brendl (no queda clar el nom). Què la seva residència està al 271 de la Sèptima avinguda, que no té família al seu càrrec, que és solter, de raça caucàsica de complexitat mitjana, d’ulls blaus i pell morena i que no es calb. Trets que ens ajuden a tenir una idea del seu aspecte físic, encara que no queda clara la seva alçada.

I per acabar un apunt, a la pregunta sobre el lloc de naixement respon Sant Feliu de Llobregat.

 Enric Ferreras i Torreblanca

gener de  2014

Les roses de Can Fargas ( Pins D’or), Carles Fargas i Bonell (1912-1942)

Carles Fargas a la porta dels Lleons del C/. Compta Vilardaga. foto de l’AFCEC_FARGAS_X_03270

Carles Fargas va néixer a Barcelona, fill de Josep Fargas i Dey i de Vicenta Bonell i Brugal, la seva família posseïa una xocolateria a la ciutat que va agafar gran fama i que avui encara la podem veure al carrer del Pi cantonada amb la plaça de la Cucurulla. Aquest negoci familiar va facilitar que Carles tingués una vida còmoda i regalada que va emplenar amb moltes activitats, diversions i aficions, entre elles, la fotografia.

La seva gran afició a la fotografia va fer que esdevingués, com a reporter aficionat, un testimoni de la vida de Barcelona, deixant imatges dels seus nombrosos viatges i aficions, però també de les activitats organitzades pel Centre Excursionista de Catalunya, del qual n’era soci i durant un temps president de la seva secció fotogràfica. El seu fons amb prop d’onze mil imatges estereoscòpiques és testimoni d’aquesta gran afició.

El seu pare, l’any 1907, va comprar una finca a Sant Feliu, el que coneixem com Can Fargas, un espai comprés entre la Rambla i el traçat del ferrocarril i entre els carrers del Comte de Vilardaga i de les Roses.

La finca era una explotació agrícola, amb una part important dedicada a la vinya, de la qual s’hi ocupava el mateix Carles, plantant més arbres fruiters i creant un gran jardí i construint l’any 1932 una torre xalet.

Pins d’Or, va ser un  espai on reposar, dedicar-se a les seves múltiples aficions i gaudir d’un entorn rural, a l’hora que seguir invertint per treure un rendiment a la propietat. Així, més endavant va construir diverses cases de lloguer, una d’elles de caràcter clarament racionalista construïda per N. M. Rubió i Tudurí.

Els milers de fotos del seu llegat, van ser dipositades per la seva voluntat, en el Centre Excursionista de Catalunya, que las ha conservat fins als nostres dies.

En el seu fons no hi falten   imatges de la seva finca de Pins d’Or i de la ciutat de Sant Feliu. En elles es podem veure vistes generals o imatges de la seva quotidianitat o de  moltes de les activitats que organitzava amb amics i amigues dels que podríem anomenar; la seva “colla”.

La rosa Carles Fargas, Hibrid de Pernetiana, creada per Pere Dot l’any 1935. Foto JGU

Va donar força importància a l’espai del jardí on va construir un petit roserar i desenvolupava moltes de les seves activitats de lleure. Al 1935, Pere Dot li va dedicar una rosa,  la rosa Carles Fargas, un Híbrid de Pernetiana que avui podem trobar, gràcies a la recuperació de la mateixa per part de la nostra entitat, al Roserar de Dot i de Camprubí.

Com a Amics de les roses ens hem volgut centrar en aquelles imatges relacionades amb aquesta faceta d’en Carles Fargas: el jardí i les seves roses i oferir, en aquesta petita exposició, un petit tast de les mateixes. La recuperació per a Sant Feliu de Llobregat d’aquest llegat, a través de la seva divulgació, és quelcom que hem començat a fer amb aquesta petita mostra i que cal, al nostre entendre, que li donem continuïtat com a ciutat.

Jaume Garcia i Urpí

novembre de 2013

veure imatges de les roses de Can Fargas:

http://youtu.be/jH2IpwQGCsk

El concurs internacional de roses noves (de la primavera i de la tardor), de la ciutat de Barcelona.

Exposició Universal de Barcelona, La font Màgica

L’any 1929 Barcelona celebrava, per a fi, l’exposició Universal. Aquest gran esdeveniment,  va donar un  gran impuls i projecció internacional  a la ciutat i aprofitant  el mateix   entorn,    si van celebrar multitud de congressos i trobades de diversos sectors professionals.    L’oportunitat que oferia l’Exposició   pel món de les roses va ser ben aprofitada pels roseristes catalans i les persones que recolzaven aquest signe de civilitat i europeïtat que representava la cultura de  les roses.

El  juny de 1928,  explica JH Nicolas, Director tècnic de Jackson and Perkins i membre de l’Associació Americana de la Rosa,  era a Barcelona on … no hi havia cap exposició de roses prevista i no m’imaginava que hauria de representar l’American Rose Society. El meu amic Dot havia preparat una audiència en el meu honor, amb les autoritats dels parcs, per tal de discutir el seu projecte d’establir a Barcelona un jardí i un concurs internacional de roses noves similar als de Bagatelle i Saverne. Acompanyats  pel Sr. Rubio, Director dels Parcs Públics, vam visitar diversos punts on es podria fer, i vaig suggerir un lloc preciós dins dels jardins del Palau Reial. Calia el permís del Rei i per tal d’aconseguir-ho, vaig suggerir al Director Rubio que demanés al Rei la concessió anual d’una Medalla d’Or que fos coneguda i desitjada internacionalment com “El Gran Premi del Rei”. El Director Rubio ara m’ha comunicat que el Rei ha acceptat la petició i ja s’està gestionant, i desitja que moltes noves roses americans s’inscriguin a aquest nou concurs tan important.

De totes aquestes entrevistes i reunions és va conclourà amb la necessitat de que Barcelona comptés amb un concurs de talla internacional que projectés al món el nivell de la roserística catalana i de la seva jardineria.

 A la reunió de la Comissió Permanent de l’ajuntament de Barcelona, del 27 de novembre de 1928, s’aprova la creació del concurs internacional de roses de Barcelona i la celebració de mateix de forma anual als jardins del Parc de Pedralbes. La proposta és aprovada mitjançant un informe del director de Parcs i jardins, Nicolau M. Rubió i Tudurí, en el que s’expressa el contingut del projecte en un resum de tres punts:

1.- Que és celebri el concurs de roses segons programa adjunt.

2.- Que es sol·liciti pel concurs l’alt patronatge de sa altesa Maria Cristina.

3.- Que s’encarregui a la direcció de parcs públics l’organització, propaganda i demés detalls.

També es concedeix un crèdit per l’organització de l’acte, bàsicament despeses de publicitat, impresos i altres,  per un import de mil pessetes, administrat per la majordomia municipal.

Aquest import serà el mateix fins l’any 1935 en que s’incrementa a 1.500 pessetes i és administrat per l’oficial 2on. de majordomia Sr. Alexandre Rosell.

L’any 1929 neix el concurs, amb el patrocini que va acceptar la reina Victoria Eugènia i es va realitzar en els jardins  del Real Palau de Pedralbes, que van se cedits per s’ha majestat el Rei.

Lloc del Palau de Pedralbes onés celebrava el concurs internacional de roses

Una del les característiques que va diferenciar el concurs de Barcelona d’altres concursos va ser que les valoracions de les roses es feien en dos moments, un a la primavera, com era tradicional en tots el concursos de roses noves, i un altre a la tardor, qüestió aquesta,  afavorida pel nostre clima i que era una gran novetat.

A les bases del concurs,  apart de convidar als roseristes de tot el món i recordar que es feia en una ciutat de clima mediterrani i que per tant els participants podrien comparar el comportament de les seves varietats en climes semblants, es té en compte la florida tant de primavera com de tardor.

Butlletí de 1930 de l’American Rose Society

El concurs acostumava a durar de primers d’abril  fins a  finals de novembre  i eren admesos tan professionals com amateurs.

Les plantes,  en nombre de cinc peus per varietat, calia enviar-les abans del 30 de desembre da cada any, amb el nom i les instruccions que cada obtentor creiés convenient. Les varietat presentades  no podien estar posades al comerç fins que fossin admeses al concurs.

EL jurat es reunia dues vegades, com inauguració  a la primavera i un altre  a la tardor com a cloenda. Tot i que, el jurat, podia emetre el seu veredicte en qualsevol moment durant el temps que durava el concurs i d’acord amb l’escala de punts que s’havia acordat. Les puntuacions dels membres eren entregades al secretari que guardava en sobre tancat l’aquesta valoració fins la reunió final del jurat. Se suposa que es feia així per facilitar als representants estrangers el poder viatjar més lliurament a Barcelona dins dels períodes en què quedaven emmarcades les dates del concurs.

Inicialment es concedien tres medalles d’or: dues medalles  eren donades pel Rei,  una per a  la millor rosa estrangera i l’altre per a la millor rosa nacional                                              i la tercera medalla d’or era donada per la ciutat de Barcelona.  A més, es completaven els premis  amb  quatre certificats al mèrit.  Posteriorment, amb l’adveniment de la República, la medalla reial  va ser reemplaçada per una Rosa d’Honor de la Generalitat de Catalunya oferta pels Amics de les Roses i acompanyat d’un diploma ofert pel President de la Generalitat de Catalunya.

L’ajuntament adquiria un nombre indeterminat dels rosers guanyadors i els jurats internacionals, en les seves estades, eren hostes de l’Ajuntament de Barcelona.

En el primer concurs de roses noves, el 1929, i van participar 92 varietats de roses i amb obtentors bàsicament europeus, així podem citar: Lenders dels Països Baixos; J. Felberg Leclerc, d’Alemanya. Dobbie (d’Edimburg) Alex Dickson i G Berkwith de Gran Bretanya. J. Gaujard, Venisseaux, Ch. Mallerin, L.  Chenault, E. Biron, J. Croibier, E. Buatois, C. Chambard, Barbier, A. Schwarz, L. Laperrier, P. Guillot (Lyon), J. Sauvageot, de França. Soupert et Notting i Ketten Frères de Luxemburg. M. Lodi, i Frat. Giacomasso d’Italia.  A nivell català i van participar Pere Dot de Sant Feliu de Llobregat , J. Pedrosa, de Sant Just i Blas Munné de Gavà.

Les Medalles d’or de sa Majestat el Rei va ser per la rosa estrangera del francès C. Chambard amb la rosa Diane de Broglie, roser de color groc –rosat. La  rosa nacional per Pere Dot amb la rosa Duquesa de Peñaranda, pernetiana de color salmó ocre.

Rosa Duquesa de Peñaranda, primera medalla d’or al concurs de Barcelona

 

La medalla d’or de la ciutat de Barcelona pel roser de l’obtentor britànic M. Beckwith i es van donar tres certificats al mèrit a les roses: de Mr. Ketten frères de Luxembourg,   de Mr. Charles Mallerin i el tercer al roser de Mr. Dobbie and Co. d’Edimburg. Un certificat va quedar pel proper any.

La medalla d’or de la ciutat de Barcelona pel roser Golden Gleam de l’obtentor britànic M. Beckwith i es van donar tres certificats al mèrit a les roses:  Prince Felix de Luxembrurg de Mr. Ketten frères de Luxembourg,  Mrs Pierre S du Pont de Mr. Charles Mallerin i el tercer al roser Elizabhet of York de Mr. Dobbie and Co. d’Edimburg. Un certificat va quedar pel proper any.

Rosa Diane de Bonglie, medalla d’or estrangera

AL jurat i participà l’alcalde de Barcelona Baró de Viver, el regidor Joaquím Llansó, el Sr. Croibier de la Societat de roseristes francesos Les Amis de les roses, Joan Magriña i Cebrià Camprubí del Foment Nacional de l’Agricultura, Josep Gomis jurat amateur; Mr.Walter E. Clark de l’American rose society i JCN Forestier, director de parcs i jardins de París, Nicolau Maria Rubió i Tudurí director de parcs i jardins de l’ajuntament i Miquel Aldrofeu com secretari del jurat.

concurs de l’any 1930 el nombre de  concursants encara van anar a més i van ser 117 les varietats presentades. Afegint-s’hi a l’anterior llista de participants els següents:

J.H. Nicolas i L.B. Coddington dels de EUA; Howard & Smith de Montebello,  Ragiory, d’Itàlia; F. Guillot (Besançon) de França; J. Camprubí de Sant Joan Despí  i F.  Munné de Gavà.

El jurat estava format pe l’Alcalde de la ciutat i el tinent d’alcalde i regidor d’obres públiques, per part del Foment Nacional de l’Agricultura, Pilar Mata, Estapé i en Cortés,  de delegats estrangers per part de l’ American Rose Society, dels EUA, Robert Pyle i JH Nicolas, a més de delegats de    Gran Bretanya, de la Societat de rosaristes de França, Alemanya, Luxemburg i Holanda. El conservador del parc de Pedralbes, Manuel Luengo, el director de parc i jardins NM Rubió i Tudurí i Miquel Aldrofeu, jardiner major del parc de Montjuic,  en qualitat de secretari.

El jurat va tenir un record molt especial pe JCN Forestier, que havia visitat el parc amb anterioritat  a la seva mort aquell mateix any,  i van decidir que el seu nom seguis formant part del jurat.

Les Medalles d’or de sa Majestat el Rei va ser per la rosa estrangera  Comtesse de Vandal de M. Leenders. Rosa de color salmó rosat, alta i vigorosa, amb una flor gran i de bona forma.

I per la rosa nacional va quedar desert.

La Medalla d’or de la ciutat de Barcelona se li va adjudicar a Pere Dot, per la seva varietat   F. Cambó, roser de color entre groc i vermell  lacat, molt florífer, vigorós i sa.

Certificat al mèrit de 1929 per les rosa: Climbing Odette Foussier de C. Chambart, roser sarmentós, alt i vigorós de flors de color groc rosats de llargs peduncles i floració continua.

Certificats al mèrit 1930, pels  rosers:  President Hoover, del obtentor D.B. Conndington dels EEUU i produït per Jackson and Perkins, flor de color groc salmó i bona presencia.

Pel roser Mme. Jules Guerin, de J. Gaujard, roser vigorós, sa,  de bon fullatge, flor gran de color groc pàl·lid.

I perl roser Ami Quinard, de Charles Lammerin, roser uniflora de bona presencia i de color granat fosc. El jurat va lamentar no tenir un altre certificat pe concedir-li al roser Mercedes Gallart del obtentor Blas Munné i també es va deixar per valorar-los el proper any els rosers presentats per Cebrià Camprubí.

concurs de l’any 1931

el 14 d’abril d’aquest any, després de les eleccions municipals que van donar la victòria als partits republicans i d’esquerres es va proclamar la republicà.

Per il·lustrar l’ambient d’aquells anys,  JH Nicolas, explica que …Durant una de les meves visites Barcelona, vaig veure una banda tocant l’himne nacional espanyol i em vaig treure el barret en senyal de cortesia. Un dels mandataris del meu grup em va dir “Posa-te’l, això no te res a veure amb nosaltres els catalans”.

Aquell any, el jurat va estar forma pel ciutadà Alcalde Dr. Aguadé, el president de la comissió de  Foment sr. Duran i Guardia, el regidor, Vidal de Quintana,  Pilar Mata, dels Amics de les roses,  Jaume Cortés i Joan Simó Carbonell del Foment Nacional d’Horticultura, el director de parc i jardins NM Rubió i Tuduri i Miquel Aldrofeu en qualitat de secretari. Va excusar la seva assistència per malaltia el sr. Jean Croibier, president dels Amis de les Roses de França.

Es van suprimir els guardons reials i els premis van quedar així:

Medalla d’or de la ciutat de Barcelona per la rosa estrangera Max Krause del rosarista alemany M. Krause, arbust de presencia i peduncles rigits amb branques de cinquanta  a vuitanta  centímetres, sa i de roses de color groc Nanking de una a tres poncelles per peduncle i de botí floral de forma perfecta.

Pere Dot, medalla d’or de la ciutat  de  Barcelona, rosa nacional, per la  rosa Catalònia, roser molt floridor, de forma globulosa, flor molt plena, de color vermell lacat intens, tacat de groc. Roser vigorós de fulles llustroses i llargs peduncles.

Diplomes al mèrit 1931 pels rosers: President Macià del rosarista holandes M. Leenders, roser vigorós, exempt de malalties criptògames, de una a tres poncelles per peduncle, flor gran, semi doble, de color rosa pàl·lid.

Paz Vila de Manuel Munné, roser sa i vigorós,  d’una tres poncelles per peduncle, flor gran, semi doble, de color salmó rosat.

I pel roser Pedralbes de Cebria Camprubí. Roser molt vigorós, d’una  a tres poncelles per peduncle, flor gran, semi doble, de color groc mantega transformant-se en blanc.

Es va reservar un diploma pel proper any.

Palau Pedralbes, seu del concurs

concurs de l’any 1932

Si van presentar 159 varietats de noves roses, la medalla d’or es va atorgar al roser Victoria Harrington del california Cap.  George C. Thomas , la medalla d’or per varietats nacionals fou per el roser Ignasi iglesias, de Pere Dot. Es van donar tres certificats al mèrit:  Climbing Etoile d’Holande de M. Leenders d’Holanda,; La Florida del obtentor Eugenio Fojo, d’Asua , Bilbao, i el tercer pel roser Vda. Verdaguer de Pere Dot. Dos dels diplomes es van deixar per l’any següent a l’entendre el jurat que no hi havia cap altre roser mereixedor de premi.

concurs de l’any 1933

 A més dels anteriors participants dels altres anys si sumen Kordes d’Alemanya, Leenders d’Holanda.

Amb la creació de l’entitat Els Amics de les roses i la proclamació de la república és va crear  el guardó  rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya del que en parlem en un altre article (amicsdelesroseshistories.wordpress.com/category/jaume-garcia-i-urpi/page/2/).

El jurat estava composat per: Mr. JB Croibier de associació de roseristes francesos, Les Amis de les Roses, de Lió, Pilar Mata i Joan Dorgebray pels Amics de les Roses de Catalunya, Vicens Aldrofeu i Joan Daura pel Foment Nacional d’Horticultura i els Srs. N.M. Rubió i Tudurí , com cap dels serveis de Parcs i jardins de Barcelona i Miquel Aldrofeu en funcions de secretari del jurat

EL Jurat, un cop van analitzar les dades recollides pel serveis de parcs i jardins i la visita del jurats de primavera van donar els següents guardons:

medalla d’or pel roser polyantha Mevrouw van Straaten van Nes de M. Leenders d’Holanda, flor de color camí vermellós, pètals ondulats, molt vigorós i florífer, excel·lent pel clima mediterrani.

Diploma al mèrit dels dos restants del any 1932, pels roser Josep G. Gomís de C. Camprubí i el número 1-25 ( Ami F. Mayery) de C. Chambard.

Diplomes al Mèrit del present any per els rosers 1167-2-28 (Prono) de W. Kordes d’Alemanya, roser 1-R-26 , (Porto) de Charles Mallerin de França; i menció pel roser Lluís de Briñas de Pere Dot. A proposta del president i en honor  a  la trajectòria dels rosers excepcionals que Pere Dot havia presentat al concurs durant  tots aquest anys des de la  creació del mateix  com son; Duquesa de Peñaranda  a l’any 1929, F. Cambó a l’any 1930 ; Catalonia a l’any  1931; i Ignasi Iglesias a l’any 1932, tots ells premiats amb medalles d’or, li fos concedit a Pere Dot, la Rosa d’Honor de la Generalitat de Catalunya, oferta pels Amics de les Roses de Catalunya. El jurat per unanimitat i en gran satisfacció va concedir l’esmenta premi.

concurs de l’any 1934

El jurat  d’aquest any va estar format per Mr. Alfred Lamesch, delegat del Sindicat de viveristes i roseristes de Luxembourg, Jean Dorgebray  i Pere Dot, pels Amics de les Roses de Catalunya, Lluís Griera i Jaume Cortés pel Foment Nacional i els Srs. NM Rubió i Tudurí , com cap dels serveis de Parcs i jardins de Barcelona i Miquel Aldrofeu en funcions de secretari del jurat. Foren analitzades 92 varietats de rosers i després de recollir les dades del jurat de  primavera van donar-se els següents guardons:

Medalla d’Or per estrangers al número 61 de Mathias Leenders d’Holanda, sense nom i amb la referència del roserista 6381; Medalla d’Or per als nacionals, a la rosa Irene Churruca, de Eugenio Fojo d’Asua, Biscaia.  Primer diploma al mèrit per al roser 18-14-1929 de Llorenç Pahissa de Sant Feliu, segon diploma al mèrit per el roser Mme. Joseph Perraud de Jean Gaujard, diplomes pels rosers; referència 1200 de NV Gerbr. de M. Leenders d’Holanda  i roser Alezane de  Llorenç Pahissa de Sant Feliu. Quedant dos diplomes deserts per l’any vinent. Pere Dot va ser membre del jurat i va presentar diverses varietats fora de concurs, entre d’elles, cal destacar  la rosa Àngels Mateu.

Medalla d’Or per la rosa Irene Churruca, de Eugenio Fojo

concurs de l’any 1935

El jurat, en al seva trobada de primavera durant el mes de maig, estava format per  Jean Dorgebray, Pere Dot, Jaume Cortés, Lluís Griera, i NM Rubió i Tudurí, secretari; Miquel Aldrofeu. Posteriorment el jurat es reuneix el 5 de novembre i participa  MJ Croibier, i M. Colombier, dels Amis de les roses de Lyon, Jean Dorgebray i Pere Dot pels Amics de les roses de Catalunya, Jaume Cortés i Lluís Griera del Foment  de l’Horticultura, actua de secretari Miquel Aldrofeu i NM Rubió i Tudurí, director de parcs i jardins de l’ajuntament de Barcelona.

En aquest any guanya la medalla d’or nacional   en Llorenç Pahissa amb la rosa Antonia Pahissa. I la medalla d’or per obtencions estrangeres va ser per Charles Mallerin per la rosa Feu Pernet Ducher. (espanya federal, 15 11 1935). Primer certificat al mèrit pel roser Arch. Reventós, de  l’holandes M. Leenders. Es  van valorar 106 rosers. El jurat va felicitar a Pere Dot per les seves creacions presentades fora de concurs al ser membre del jurat. Alguns rosers, valorats al maig i al trobar-se decaiguts  es va decidir tornar-los a valorar a l’any següent

concurs de l’any 1936

La valoració  és va fer els mesos de  maig i juny. El 18 de juliol va esclatar la guerra civil. Tot i això el jurat es reuní el 28 d’octubre. En el mateix i participant: Joan Ros i Sabaté dels Amics de les Roses, Francisco Ferrer pel Comitè de Control Obrer de parcs i jardins, Nicolau Maria Rubió  i Tudurí del servei de parcs i jardins i Miquel Aldrofeu com secretari. M. Croibier, dels Amis de les roses de Lyon, deplora de tot cor la situació en que es troba el nostre país que fa que no es pugui enviar cap delegat a Barcelona.

Concedint-se els següent guardons; medalla d’or millor rosa estrangera per Madame Eduard Estaunié d’Emmanuel Buatois de Lyon, Medalla d’or millor varietat nacional per Violinista Costa de C. Camprubí, de Sant Joan Despí.

Violinista Costa de Camprubí

Diplomes al mèrit pendents de la valoració de 1935 pel roser, n122 de nom Faïence  de G.A. Van Rossem de Naarden, Holanda. Roser numero 88, inscrit com 1935-p”   de Pere Dot de Roses del Llobregat. Roser numero74,inscrit com 3-22 de Jean Bohm de Xecoslovaquia. amb el número 116 Roser Satàn de Llorenç Pahissa de  Roses del Llobregat.

Pel que fa a la valoració dels certificats del any 1936; roser amb el número 121, inscrit com 7234, de Ketten Freres de Luxemburg. Amb el número 110 i inscrit com nº6 de Cebrià Camprubí de Sant Joan Despí. Van quedar dos diplomes de mèrit per l’any següent.

 Aquest serà l’últim concurs de roses noves que es celebra a  Catalunya en aquella època. tot i els repetits intents de després de la guerra per tornar a instituir-lo,  no es celebrarà a Barcelona cap altre concurs internacional de roses noves  fins l’any 2.001 i al roserar del parc Cervantes. Sent Alcalde de la ciutat Joan Clos i Presidenta del Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona la regidora Imma Mayol.

Jaume Garcia i Urpí

Octubre de 2013

Les roses Noisette

R. Old Blush

Al voltant de 1790, el botànic,  Philippe Noisette i la seva esposa Celestine, van anar a Carolina del Sur, fugin d’Haití pels disturbis provocats pel llarg procés independentista que va tindre per protagonista a François Dominique Toussaint-Louverture , que entre 1793 i 1804 va dirigir la revolució haitiana , enfrontant-se a espanyols, anglesos i francesos, fins a la seua captura, desterrament i mort a França.

Existeix un altre versió de la seva fugida d’Haití; sembla que Philippe, va comprar una esclava, de nom Celestine i va fugir amb ella. De totes formes i  pel que fa a la nostra història, el fet és que va marxar a Carolina.

Philippe procedia d’una família de jardiners i horticultors establerts a França. A Carolina   va  anar a la ciutat de Charleston, en qualitat de superintendent per tal de fer-se càrrec del jardí Botànic creat per l’Associació medica d’aquest estat.

El  seu germà Louis resident a París, va enviar-li el roser Old Blush o un descendent del mateix. Old Blush es un dels primers rosers procedent de Xina, documentat ja a Suècia l’any1752 per Peter Osbeck, va ser reintroduït a Anglaterra l’any 1789 . Old Blush  és un roser de color rosa,de Fragància moderada. Semi-doble,      floreix en petits grups i en onades durant tota la temporada.

Philippe, va regalar aquest roser a un veí seu, John Champneys, que el va creuar amb una R.  Moschata. el resultat  va ser la rosa    ‘Champneys Climber Pink ‘ (1811). John va regala estaques i llavors del roser a Philippe, que el va reproduir i  posteriors creuaments van donar  ‘Blush Noisette’. El roser va   viatjar a França l’any 1814 i va gaudir d’un gran èxit degut al conjunt de característiques que el feien força novedós; arbust ampli de llargues tiges,floració continuada, flors grans amb una coloració que anava del blanc al carmesí. Les Noissettes a més , son roses perfumades, molt elegants en la seva forma i color. Així nèxia la nova raça del les roses Noisette.

R. Blush Noisette

A partir de 1825 el roser va ser creuat amb R. Yellow Parck Xina, per tal d’introduir el color groc en aquesta nova raça.. Això encara va afavorir-les més, amb una varietat més amplia de colors.

Aquestes van anar millorant amb successius creuaments amb roses de te. Son roses, però, que s’adapten be a climes càlids i que pateixen molt el  clima rigorosos del centre i nord d’Europa.

L’any 2011 es va celebrar el 200 aniversari de la   creació d’aquesta raça de rosers, la única que s’ha creat a l’Amèrica  del Nord i que va contribuir força a la evolució  de les roses.

L’any 2011,  en el marc de les jornades Roses de Tardor, es va fer el lliurament del guardó Amics de les Roses 2011, a la Sra. Hella Brumme, representant del roserar Europa Rosarium de Sangerhausen d’Alemanya, pel   paper fonamental d’aquest roserar en la conservació de varietats roserístiques d’arreu del planeta i per la seva contribució a l’execució del projecte endegat per la nostra entitat de recuperació de les roses de Pere Dot per a la nostra ciutat. En el marc d’aquesta visita el roserar ens va demanar de poder   mantenir a la ciutat una col·lecció de roses Noisettes  per tal de que els poguéssim facilitar aquelles varietats que, per causes del seu clima,  sovint perdien.

Els rosers enviats per Europa Rosarium i en fase de reproducció son:

Rêve d’or, Deschamps,  Willliam Allen Ridchardson, L’Abondance, Alister stella Gray, Mme. Martignier, Céline Forestier, Bouqueet d’Or, Blanche Duranthon, Reine Olga de Wurtermberg, Capitaine Sisolet, Crepuscule, Comtesse de Galard-Béarn, Chromatella, Desprez à Fleurs Jaunes.

Aquest rosers i d’acord amb el conveni signat entre la nostra entitats i l’ajuntament de Sant Feliu, seran plantats aquest hivern al Roserar de Dot i de Camprubí. Val a dir que, aquest juliol, ja han sortit una remesa d’estaques dels mateixos cap el roserar alemany per garantir la seva conservació en aquest parc.

Jaume Garcia i Urpí

juliol, 2013