“I encara, en la nostra conversa sobre jardins, oh mon Jardiner dilecte i viatger, un punt ha restat en l’ aire: el de la rehabilitació del xiprer, a què ens inviteu. Cap altra empresa, ja ho sabeu, se’ m faria més grata al cor. ¿No us ho havia dit alguna vegada, com jo amaria que la nostra plaça Catalunya fos plantada, en lloc de palmeres, de xiprers -de xiprers i rosers- com el camí de Florència a Fièsole? Valdria això com donar a la plaça i a la ciutat, una carta més, de noblesa…” […] [1]
Així s’adreçava Eugeni d’Ors al seu amic Joaquim Folch i Torres [2] en alguna de les seves converses mantingudes entre ells en pro de l’Art del jardí publicades a la Veu de Catalunya.
Si el Xiprer havia de ser l’element cabdal en la restitució del jardí a Catalunya, la rosa no ho és menys amb tot els sentits que també comporta, literari, simbòlic, botànic, històric i fins i tot, identitari. D’entre totes les flors, la rosa ha esdevingut la representació d’allò més nostre.
Molts esforços tècnics i humans al llarg de la història, han fet de la seva existència i preservació tot un art. En la nostra història roserística, el valor de l’ofici ha estat una constant, ho podem constatar en els excel·lents cultius i creació de roses noves per part dels nostres obtentors, donant sentit alhora a tot un món que ha donat com a fruit roserars, concursos, exposicions, fires i la històrica Associació d’Amics de les Roses des de 1931 [3].
Si be hem iniciat amb la glosa d’Eugeni D’Ors Els xiprers, volem fer constar la referència d’una altra basada precisament en aquest valor a l’ofici, prenent exemple de la del Noble llinatge dels orfebres florentins –“Mes nosaltres sabem que, per a tota digna obra humana, per a tota producció o instrucció, son necessaris aprenentatge llarg i seriosa tossuda disciplina” [4], on es posa de manifest l’amor a l’ofici com a llevor de qualsevol obra d’art perdurable i honorable. De nou la mirada recau sobre l’exemple florentí en el seu fer. És, potser la similitud paisatgística d’aquestes contrades, paisatges suaus i ordenats, la traça llatina, on es transmet el llegat humanístic que fou clau en el seu quatroccento i cinquecento i aquesta mirada a l’ideal clàssic grec i llatí, per la qual no podem obviar de reconeixer un cert emmirallament cap a tot aquesta orientació en el nostre Noucents, paraula tampoc gens casual.
El Noucentisme doncs, si volgué verbalitzar el retorn a la nostra pròpia cultura i tradició, també grega i llatina, sintetitzà i depurà l’estil en pro d’una modernitat cultural pròpia.
És en aquest entorn on podem veure manifestar-se la rosa amb més intensitat des del tombant del segle XX. Ho constatem no només per la proliferació de cultius, de l’obtenció de roses noves i de jardins on és la protagonista, sinó també, per esdevenir l’element singular alhora en la nova estètica també en les manifestacions de l’art noucentista, figures gracils amb roses, garlandes, joies, esgrafiats, forges, murals, representacions subtils en pintura i escultura i també, ara ja sí en plantacions, decorant el nou escenari ciutadà.
Val a dir, que aquest concepte de l’amor a l’ofici, es transmeté d’alguna forma en el bon fer dels oficis artístics, prenent forma en la creació de la Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat al 1915, on justament és inclòs i representat, entre d’altres de tradicionals, també el nou estudi de l’Art del Jardí [5].
Òbviament no tot surgeix per generació espontània. Coneixem de la pràctica de creació de roses noves ja des de finals del s.XIX, on els nostres obtentors[6], com en aquest cas en Joaquim Aldrufeu[7], ja iniciaren aquesta singladura de batejar i comercialitzar-les.
El roserar d’Amargós
És a l’inici del s.XX quan tot eclosiona, cultius i rosers com els de Torreblanca, la tècnica i eficàcia dels Dot en el cultiu i obtenció amb mencions i premis, així com la conjuntura urbanística de Barcelona de la mà de J.C.N. Forestier primer des de 1914[8], i posteriorment amb N.M. Rubió i Tudurí[9] en l’enjardinament de Montjuïc, els roserars de la Colla de l’Arròs i el d’Amargós, envoltant, precisament el Teatre Grec[10], que feu situar la rosa ben be al centre del jardí, del nou jardí.
Si be és cert que cauríem en l’error al afirmar que la rosa sigui un producte noucentista, si que hi podem trobar referències que d’alguna forma la relacionen dins aquesta òrbita. Algunes ja han estat esmentades, i d’altres encara manquen més estudis, com podrien ser també els noms amb que es batejaren algunes roses de nova creació. Queda evident doncs, que es fa singular la utilització de la seva forma i figura per diferents manifestacions artístiques, de les quals en fem algunes referències explícites, Roses i Xiprers de Josep Sebastià Pons (1911), la Rosa d’honor de la Generalitat, creada com a guardó per el joier Jaume Mercader (1931)[11], els bells dibuixos dels Dolços indrets de Catalunya de Torné Esquius (1910) on la casa i el jardí son presents sense faltar en ells el seu roser florit, fins i tot, els poemes dins de Motius de la Rosa de Josep M. López-Picó (1953) per posar algun exemple dels molts que podríem dins de les Belles Arts.
És interessant veure com la rosa, de l’aspecte simbòlic tradicional, a partir d’aquest període mostra tot el seu esplendor, es revela com a singularitat botànica i rellevant tant en la nova configuració de jardins, com també en l’ornamentació d’interiors, esdevenint quasi be, objecte de culte.
Maria Mercè Compte i Barceló.
[1] Eugeni d’Ors. “Els xiprers” Glossari, 3- 11-1913
[2] Historiador i crític d’art Impulsor de la campanya del jardí a Catalunya des de la Pàgina Artística de la Veu de Catalunya.
[3] Associació que durà fins a la guerra civil i que aconseguí fer coneixer la rosa i procurar el suport al concurs de roses de la ciutat de Barcelona.
[4] Eugeni d’Ors. “El noble llinatge dels orfebres florentins. Prédica a l’aprenent” Glossari, 29-1-1913
[5] D’aquesta escola en sortiren titulats, que ara per ara en sabem, com a Directors de Jardins: Artur Rigol, Joan Mirambell, Lluís Riudor i Joaquim M. Casamor, dels quals els tres últims els trobem dirigin jardins a Barcelona posteriorment a la Guerra Civil.
[6] Entre d’altres, Camprubí, Pahissa i Munné i Pere Dot
[7] Obtingué l’any 1894 la viarietat nova Reina Maria Cristina
[8] Convidat a Barcelona a urbanitzar la muntanya de Montjuïc per a l’exposició d’Industries Elèctriques de 1917 que no va tenir lloc, reconvertint-se en l’Exposició Universal de 1929. Creador del Concurs Internacional de Roses de Bagatell de París al 1907
[9] Arquitecte i jardiner, treballà al costat de Forestier a Montjuïc, fou professor dels estudis de la Escola Superior de Bells Oficis i Director de Parcs i Jardins de Barcelona. Impulsà el primer Concurs Internacional de Roses de Barcelona al Palau de Pedralbes entre 1929 i 1934.
[10] Lluís Abad. “Barcelona i les roses, tota una tradició”. Parcs i Jardins. Ajuntament de Barcelona
[11] Jaume Garcia i Urpí “ El guardo Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya”. https://amicsdelesroseshistories.wordpress.com/2010/12/13/la-rosa-d%E2%80%99honor-de-la-generalitat-de-catalunya/
Històries de les Roses 