La rosa Àngels Mateu i el castell de Peralada

 

El 1923, la Família Mateu va comprar el castell de Peralada.  

Damià Mateu i Bisa era un industrial i polític català. Es dedicà a la creació d’empreses industrials com lHispano Suiza i fou vicepresident del Banco Urquijo Catalán.

Políticament, fou membre de la Federació Monàrquica Autonomista, ideològicament pròxim a la Lliga Regionalista, i alguns cops va fer d’intermediari oficiós entre aquesta i el rei Alfons XIII. El 1935 es distancià ideològicament de la Lliga i passà a la Dreta de Catalunya.

El seu fill Miquel Mateu  i Pla, el 1935 es féu càrrec de les empreses i indústries familiars. En començar la Guerra Civil de 1936-39 passà al bàndol de Franco,  amb les tropes del qual entrà a Barcelona (26 de gener de 1939). L’endemà fou nomenat alcalde de Barcelona, càrrec que ocupà fins el 1945,  fou ambaixador de l’Estat espanyol a França (1945-47). El 1923 havia comprat el castell de Peralada, que restaurà i convertí en museu. Hi reuní una important biblioteca.

La  Gaseta de les arts, en la seva edició  d’octubre/novembre de 1929, va dedicar un número extraordinari  al castell de Peralada, en el que es descrivia la historia dels Rocabertí, la nissaga nobiliària que havia estat propietària del castell, fins l’adquisició del mateix per la família Mateu. En el mateix número s’hi parlava de les obres d’art i la biblioteca, així i com de la valuosa col·lecció de vidre antic i s’hi feia una descripció de l’edifici i dels seus jardins, en un article titulat  “EL casal”.

 Ens centrarem amb aquest últim aspecte i en la descripció que feia dels mateixos  l’autor del article, en Marius Gifreda (1895-1958, Arquitecte i escriptor). Deia que el projecte del jardí, signat l’any 1877, va ser obra de l’arquitecte enginyer paisatgista de París M. Francoise Duvillers, i que “…el parc, va ser enriquit per noves i atinades aportacions; un bell roserar, un laberint de xiprers…”  A continuació fa una descripció dels jardins, fent notar que “… en alguns indrets anotareu certes coincidències amb els jardins de les illes Borromees, en altre, escaients afinitats amb el paisatgisme anglès, i també, en algun recó arrecerat, l’intimisme dels nostres vells jardins… “

També diu que “… entre altres cultius notables cal assenyalar unes tres-centes hibridacions de roses, algunes de les quals han estat elaborades pel nostre famós creador de roses, Pere Dot, el qual, com és sabut, ha guanyat diverses primeres medalles d’or en els concursos més importants d’Europa. És molt possible que d’aquestes hibridacions en sortiran els exemplars meravellosos d’una jerarquia semblant a les cèlebres “Marí Dot”, “Mme. Gregoire Staechelin” i altres que ja floreixen esplèndidament en els roserars de Peralada…”

Com veieu,  les roses d’en Pere Dot eren present a Peralada però no és aquesta l’única relació que enPere Dot va tenir amb la família Mateu.

 Un altre filla de Damià, la Maria dels Àngels Mateu i Pla, va ser secretaria del Mont de Pietat de Santa Madrona (subtitulat Institut d’Empar i Protecció en favor de la dona que viu del seu treball),  va ser creat el 1900 pel capellà Gaietà Soler, per a la protecció de les dones treballadores, en especial les minyones. Aquesta entitat oferia hostatge a les obreres sense família a Barcelona i els cercava feina; també prestava serveis de socors mutus en cas de malaltia.  Àngels  Mateu, també era  vocal del Consell General de la  Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya, Secretària General de l’Institut de la Dona que Treballa», i Secretària del «Casal per Malalts»  i de l’escola  d’Infermeres de Santa Madrona.

Era, pel que podem veure, una persona dedicada al món assistencial i social des d’una perspectiva catòlica, en aquest sentit coincidia amb altres personatges de l’època com  Francesca Bonnamaison, o Maria Guarro, a qui P. Dot i va dedicar sendes roses (Vídua Verdaguer HT,1932 i R. Maria Guarro, HT, 1935). I d’altres dones  d’extractes burgesos que van treballar, sota l’empar d’un vast moviment social-catòlic,  per millorar les condicions de vida de les dones treballadores, sense qüestionar els models de gènere vigents a l’època.

Maria dels Àngels Mateu va morir jove, a la edat de 26 anys, a Campins, el 20 de març de1923. A pesar de la seva joventut, sembla que va deixar una empremta important. Un fet  remarcable en aquest sentit , es que va formar part de la primera escola d’infermeres que va tenir el país depenent del Montepio de  Santa Madrona,  de la qual  en va ser la primera secretaria convertint-se en un referent decisiu en l’impuls d’aquesta institució. Era la directora, des de la  seva fundació el 1915, Àngels Bosch d’Esquerdo.

El 23 de juny de 1923 se li va dedicar un acte fúnebre al Palau de la Música Catalana en el que hi intervingué, entre d’altres,  la directora de l’escola d’infermeres de Santa Madrona, Àngels Bosch d’Esquerdo, Lluís Ferre Vidal, director general de la Caixa de Pensions que va recepcionar un retrat  de l’Àngels Mateu destinat a la galeria de personatges il·lustres de la Caixa,  el Dr. Francesc Moragas i Barret, advocat i economista català, en el seu parlament va dir:

 “…Les seves capacitat i energies van donar existència i llum a molts organismes de la Caixa de Pensions… Va entrar en el nostre organisme quan aquest era matèria que cercava esperit… Ella fou l’Esperit…”

També hi intervingueren, Ramón Balsell i Masó, fundador de la Caixa Social del Patronat Social Escolar d’Obreres del Poblet, cloent l’acte en Ramon Albó i Martí, polític independent, sociòleg i advocat català especialitzat en temes penitenciaris.

En un article aparegut a la revista  Vida femenina,  (maig de 1936),  Pere Dot explicava que “…havia convingut amb el seu amic el Sr. Miquel Mateu que el dia que tingues una rosa nova veritablement excepcional, seria dedicada a la memòria de la seva germana Àngels.

Passaren dos, tres, cinc anys; de roses noves en sortiran moltes, ben boniques, però el que hom cercava no era allò; calia quelcom millor, la qual cosa per fi, arribà . Presentada al Sr. Miquel la nova rosa, fou per ell acceptada i tot seguit ja li posarem el nom d’Àngels Mateu, nom que tothom que veu la rosa i coneixia Àngels el troba ben merescut…”

Pere explica que “…abans de posar-lo al comerç.. “ el va presentar a diversos concursos de roses; a Bagatelle va obtenir la medalla d’or, a Haywars Heat( Anglaterra),  un certificat de primera classe, al concurs de Roma el certificat de primo merito, i a Porland (EEUU), obtenia la medalla d’argent.

Un cop posada a la venda, sembla que va ser tot un èxit comercial

 

La rosa Àngels Mateu, HT, 1934, Pere Dot

També coneguda com Record de Maria dels Àngels Mateu

Descendent de Magdalena de Nubiola  X  Duquesa de Peñaranda

De color salmó coral courenc, or sobreposat. Roses dobles, de 40 pètals, molt grans, globular, poncella ovoide, alta. Floració recurrent. Fullatge compacte, molt brillant,  sa i fosc, molt vigorosa, fillols forts. Olor suau a mora.

 

              Jaume Garcia i Urpí, Juny de 2012.

Anuncis

Catherina Klein (1861-1929) La pintora de les roses

53a. ENR, exposició Catharina Klein

Catherina Klein, nascuda a Eylau el 4 de novembre de 1861, va estudiar a l’escola de belles arts de Berlín, es va convertir en una de les millors pintores de flors i natura del seu temps i era coneguda com “La pintora de les roses”. La seva obra es coneix gràcies a la quantitat de calendaris, nadales i altres publicacions, però sobretot per la seva producció de postals publicades arreu d’Europa.

Els motius d’aquestes publicacions giren sempre a l’entorn de la natura des d’ un punt de vista romàntic: flors, fruites i roses, a vegades fent combinacions de totes elles, d’altres en grups o en solitari; també en segon terme, amb petits i bucòlics paisatges, i moltes vegades, amb ocells i entremaliades papallones. Son molt famoses una sèrie de 26 lletres fetes amb flors.

 La seva obra és ingent i la seva tècnica molt acurada, tant en olis com en guaix i sobretot en aquarel•les. Klein treballà sempre amb tons lluminosos que donen una gran vistositat a la seva obra i uns ombrejats que donen un bon contrapunt i una gran profunditat a les imatges.

 D’aquesta autora, en sabem ben poc; segurament que això denota un caràcter senzill i reservat, però alhora perseverant i treballador. Sembla que no es va casar, ni va tenir descendència.

Va treballar per a cases comercials, les millors van ser: Meissner i Buch a Leipzig, un parell d’empreses suïsses, i Raphael Tuck de Londres. Aquestes li publicaren la seva obra en un moment de creixement i expansió de la cromolitografia, bàsicament en postals i calendaris, i això va motivar que fos reconeguda com una artista de caràcter “comercial” i menystinguda en el món de l’art, i més en un món dominat per homes. Tot i així, sembla que es va guanyar força bé la vida i es va dedicar a l’ensenyament artístic. Les seves reproduccions servien de models a molts estudiants de belles arts i aficionats.

Durant la Segona Guerra Mundial, en un bombardeig, el seu fons va quedar destruït, es van perdre més de 2.000 originals.

La seva obra, tot i ser catalogada com victoriana, és, bàsicament, molt realista, està catalogada sempre com Vintage, com allò que, tot i estar passat de moda, la seva gran qualitat la fa perdurable. El seu bell treball segueix sent popular avui en dia i es reprodueix a tot arreu en roba, gravats, ceràmica, targetes de felicitació i altres articles.

A la passada edició de  la 53a. l’Exposició Nacional de Roses varem poder veure una petita exposició amb moltes de les seves postals.

 

Els poemes a les roses de Josep M. López-Picó

Josep M. López-Picó (1886-1959), poeta i editor català, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i autor de prop de noranta obres, escrivia al 1941 un poema dedicat a Francesc Matheu, en el marc  de l’homenatge que diversos intel·lectuals del nostre país li varen retre amb motiu de la creació de la rosa que Pere Dot li havia  dedicat i que portava el seu nom.

La mort de Francesc Matheu, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya, esdevinguda a Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, on tenia una casa d’estiueig  i on es va refugiar durant la guerra civil, va passar desapercebuda degut a les circumstàncies del moment.

Francesc Matheu i Fornells (  18511938) fou un escriptor català. Adscrit des de molt jove al moviment catalanista, fou un dels fundadors de la societat La Jove Catalunya el 1870,  intervingué en l’organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d’extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat mestre en gai saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902. També va presidí el consell directiu del 1910 al 1935 i fou membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista. Al 1920, el govern francès  el condecorà amb la creu de cavaller de la Legió d’Honor per les seves posicions aliadòfiles durant la primera guerra mundial. El 1914 presidí l’Orfeó Català i el 1910 l’Ateneu Barcelonès.

Com a editor, el 1870 s’encarregà de La Gramalla i el 1884 fundà l’Editorial Catalana, on publicà les obres de Marià Aguiló, Emili Vilanova, Jacint Verdaguer i Miquel Costa i Llobera. Se’l considera un representat  típic de l’esperit tradicional de la Renaixença.

El poema  manuscrit de López –Picó, amb signatura i data  de IX de 1941, es troba en un document, un lligall de manuscrits en forma de llibre que es remunta des de 1940 fins 1971,  en el que participen un centenar llarg  d’intel·lectuals dels països catalans  a través de diversos escrits i poemes. El recull comença amb una introducció descriptiva de la rosa Francesc Matheu per part de Pere Dot.

Posteriorment, la seva filla Roser Matheu, va dipositar el llibre a la Biblioteca de Catalunya i, recentment, ha estat redescobert per la Mariluz Retuerta amb motiu de la comunicació que estava preparant per la jornada “Roses a la tardor” organitzada l’any 2010 pels Amics de les Roses de Sant Feliu, amb motiu  de la commemoració del 125è aniversari del naixement de Pere Dot.

El poema de López –Picó deia així: 

La rosa Francesc Matheu

Arma el temps els seus paranys,

I els ombreja de distància.

Presoners de ressonància

de goigs vells en nous afanys,

amb desplegament d’alosa;

el daler, però nos gosa

volar d’una a l’altre platja

i  s’acull en vostra imatge

viva en el nom d’una rosa.

El poema, també es  troba recollit en un altre llibret de confecció artesanal i que forma part d’una petita col·lecció que López –Picó va començar a editar a partir de l’any 1941. En el seu dietari (Dietari 1929 – 1959), deia:

11 de Novembre (1941). Iniciat treball d’autografiar cinc reculls de poesies meves en exemplars únics d’ofrena de Festes, amb l’import dels quals, si els puc vendre……

Sembla però, que abans de sortir aquest recull havia dedicat, també, un sonet a Pere Dot, i en aquest llibret, va a continuació del poema dedicat a Francesc Matheu  (pàgina 76 l’un i pàgina 77 l’altre):

Sonet de la rosa

Al senyor Pere Dot 

Senyal i tanca de la llum en feix,

del qual desplegues lleures de volada

en cercles de la llum, al vol de l’eix

que et centra i t’expandeix altra vegada.

 

Xifra en rodona d’aire de ventall,

respir del temps en ordres de coloma.

Ni el teu esguard no li ha calgut mirall

ni de l’adéu no en saps sinó l’aroma.

  

Agulla d’unitat, designi pur

de tu mateixa,  tu. Si la sortija

de la perfecció – poncella i tija-

suscites, no promets a camps d’atzur

sinó el somrís que, en dir-te el nom, reposa

el desig que a l’oblit has fullat, rosa.

Aquest poema està a la capçalera del nostre blog “Roses de paper” dedicat a la poesia.

El llibret, sense datar, s’hauria editat no abans de l’any 1947, donat que l’últim poema està dedicat al Floricultor Joaquim Barceló que va fer de padrí per tal que Cebrià Camprubí li dediqués una rosa a López-Picó i, aquest diu en el seu dietari:

24 de juliol (1947). Joaquim Barceló al qual la revolta del any 36 destruí els seus conreus d’assaig, em dóna, de part del roserista senyor Camprubí una mostra de la rosa que batejada amb el meu nom figurarà l’any vinent en el seu catàleg de la seva especialitat. És cosa que sempre m’havia fet il·lusió. Regraciament líric.

Aquest regraciament líric es troba a la pàgina 100 del llibre, de fet, és el  poema que tanca el recull  i diu:

 Al Floricultor

Joaquim Barceló

Padrí d’una rosa amb el nom del poeta

Neus d’antany, glòria fossa del nom

que mena oblits a la mar i els bressola

amb el respir incessant: Deixeu sola

la ressonància fràgil; i com

si, encara efímera,  més que no escrita

damunt de l’aigua, en els pètals extrems

d’un floc d’alè de la rosa del temps,

l’ai esfulles, gloriola petita.

  

 

   

 

 

 

 

 

El llibret, titulat “Motius de la rosa” recull, segons el pòrtic, “clos sempre en el brevíssim contorn d’un dístic, una cançó, una corranda, un epigrama o un madrigal ” una setantena de poemes dedicats a les roses. 

Del llibre, editat per l’editorial Estel,  es van fer 25 exemplars en paper de fil especial de la casa Guarro, numerats i signats per l’autor, 199 numerats en paper vitel·la de la Gelindense i 275 en paper “T.J.” sense numerar, en un format de 11 x 13 cm i sense datar, de fet, el mateix llibret acaba:  “Les dates s’esborren en pètals de rosa”.

Jaume Garcia i Urpí

Gener 2011

Text biogràfic  de Francesc Matheu: Wikipedia
imatges de F. Matheu i López-Picó: Enciclopèdia.cat

El guardo ” Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya”

Amb la fundació, l’any 1931, de l’associació Amics de les Roses, es va donar un pas endavant   en la difusió de la cultura de la rosa al nostre país.

L’any 1933 l’entitat va crear el premi Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya que va ser concedit,l’11 de novembre d’aquest mateix  any i en el marc del concurs Internacional de roses de tardor,  a  Pere Dot.

El premi feia dos anys que s’havia instituït, però per diversos motius no va ser fins aquest any que es va concedir.

Sembla que la idea inicial de crear un premi venia de lluny, a la primavera de l’any 1928,  en una ofrena  de roses Marí Dot que diversos aficionats, entre ells J. Ros i Sabatè, van fer el poeta i escriptor Ignasi Iglesias, aquest els hi va adreçar unes paraules i una de les frases que va dir  el poeta: “Si no m’agradessin les flors, en mancaria un sentit”, els  va motivar, amb aquest pensament  va sorgir la idea  de fundar l’Associació i a més, mentre aquesta idea anava prenent cos,  van treballar per la constitució d’un premi extraordinari  “Rosa d’or”, per tal d’estimular als floricultors locals i donar renom al concurs de Pedralbes, instituït l’any 1929 per l’Ajuntament de Barcelona i impulsat per Rubió i Tudurí desde bastant temps abans.

S’entenia el guardó com  una ambaixada de la nostra terra,  “Europa endins o mar enllà” “una llaçada d’afectes i relacions, si no entre tots els homes, almenys entre els amics de les roses, professionals i aficionats de tot arreu”.

Sembla que totes aquestes idees i pensaments van anar madurant , anteriorment a aquesta data , al estudi de Ignasi Iglesias,  que va morir a l’octubre de l’any 1928.

Amb el manifest d’en Ros i Sabatè a l’octubre de 1930, es proposa la creació dels Amics de les Roses, mentre es treballava en aquest objectiu,  la  idea de la creació del  premi anava prenent cos i  fins i tot Rubió i Tuduri havia parlat amb Forestier del tema, el qual,  havia lloat la proposta per la innovació que suposava en la tipologia de premis dels concursos de roses. També, però, Forestier va fer l’observació que des del segle XI,  el Papa de Roma premiava amb una rosa d’or als sobirans que més es distingien en servir a l’església. Per evitar duplicitats, el guardó es denominà “Rosa d’honor”.

Els promotors van  incloure la concessió del premi dins del primer esborrany dels   estatuts de l’entitat a crear. El 15 de març de 1931, a  la primera  reunió general de socis, feta als locals de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, es va proposar que el premi fos concedit cada any a la millor varietat inèdita i es va constituir una ponència encarregada de redactar  els estatuts definitius que,  finalment, van deixar fora del redactar la instauració del premi com objectiu estatutari de l’entitat, deixant a cada junta  directiva la llibertar de instituir-lo en les condicions que elles convinguessin.

Sembla que aquesta decisió no va caure gairebé a alguns impulsors de l’entitat que van veure com  en un altre reunió, on s’aprovà definitivament els estatuts, es descartava  la seva idea original.

Del  premi no se’n va parlar més i hagues quedat  en l’oblit si no fos que l’adveniment de la república, el 14 d’abril de 1931,  va propiciar tornar a parlar del tema.

El jurat del concurs  de roses de Pedralbes es reunia un cop a la primavera i un altre a la tardor. Amb la caiguda de la monarquia no es podia comptar amb la medalla del Rei, calia  cercar una solució al tema, doncs el concurs de tardor era proper. Rubió i Tuduri, director de Parcs i Jardins de Barcelona, va instar a la junta de l’entitat que refés de nou la proposta. A la junta celebrada el 17 de juny de 1931 es proposa el premi amb el nom de “Rosa d’honor de Catalunya”.  Finalment, a la junta el 7 d’octubre,  i sota els patronatge de la Generalitat de Catalunya  i un diploma signat pel President Macià fos instituït el premi com “Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya” ofert pels Amics de les Roses.

Un cop lligats aquest aspectes es va procedir a decidir com tindria de ser l’esmentat premi, després de llargues deliberacions entre els membres directius, Rubió i Tudurí,en aquell moment vicepresident de l’entitat, va posar d’acord a tota la junta proposant escollir com “ a model la rosa botànica, com a genèrica de tota la gama de roses conegudes”.

La rosa d’honor va ser encarregada al  taller d’un dels millors joies de Barcelona, en Mercader.

Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya, cisellada en or i argent, obre d’en Jaume Mercader

 Jaume Mercader, alumne del noucentista Francesc Galí, va guanyar premis internacionals com ara el diploma d’honor i la medalla d’argent a l’Exposició d’Arts Decoratives de París (1925); i el gran premi i la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). L’artista   rebia encàrrecs de les principals institucions catalanes, com ara la Veracreu de Montserrat; la placa de l’Institut de Cultura de la Dona; i la medalla d’or de la Presidència de la Generalitat. El seu art va ser molt valorat per la burgesia catalana del seu temps, i va realitzar centenars de projectes i dissenys per a famílies benestants de la ciutat (els Guarro, els Plandiura, els Puig, els Fàbregas, els Monegal…).

El premi finalment va veure la llum “… proclamant per tots els continent la glòria del Concurs de Pedralbes, la de la ciutat de Barcelona i la de Catalunya dels nostres amors”