Itinerari pels jardins històrics de la Ciutat

Els jardins

Si cerquem l’origen dels jardins ens remuntarem al moment que deixem el nomadisme i la humanitat es torna sedentària. Domestiquem la natura, aprenem a conrear i utilitzar especies botàniques per les nostres necessitats; menjar i veure, vestir, l’habitatge… És el naixement de l’agricultura i amb ella naixerà la jardineria. Un espai on reproduirem la natura.
JCN Forestier es preguntava si “…el jardí és el refinament de l’agricultura?”  I es contestava a si mateix dient que el jardí tenia la avantatge de poder reunir a la vegada camps pels exercicis naturals, higiene, estètica i conreu de l’esperit i fent al·lusió a un antic llibre de jardineria reproduïa el lema del mateix: “Per la salut, per la bondat, per la bellesa”.

ajaxhelper1CY21NQ3

Pins d’Or o Can Fargas va ser una petita arcàdia pel seu propietari. Foto C. Fargas, AFCEC

El jardí és, doncs, l’espai de descans, de meditació, de contemplació… el retorn a la natura, als orígens i a la seva suposada senzillesa, al paradís perdut.
Però el jardí també respon a altres motivacions innates a la nostra condició humana, un espai on mostrar poder, riquesa, situació social o plasmar una religió o una filosofia… El Jardí, doncs, incorpora algunes, moltes o totes aquestes qüestions i al llarg dels segles ha format part de les civilitzacions i de les diferents cultures.
L’art del jardí, per tant, es remunta a les primeres civilitzacions i ja mostra dues tendències clarament definides i motivades entre altres coses per les condicions climàtiques; a l’antic Egipte les plantacions eren lineals per tal d’afavorir la facilitat en el reg i responen segurament a la geometria del seu estil constructiu,  en canvi, a la Xina les formes son més sinuoses i orgàniques. Després cada cultura representarà en el jardí la seva forma de entendre el món i utilitzarà en el mateix l’estètica del moment.

llac 7 001

Embarcador i barca del llac del Palau Falguera. Postal L. Roisin. col·lecció JGU

 En el nostre cas podem dir que partim de dos tipologies de verd urbà fruit de la nostra história: la primera fa referencia als grans propietaris de terres al nostre municipi: Falguera, Erasme de Gónima, Monistrol, Monmany… que en un determinat moment converteixen part dels seus camps de conreu en jardins per tal de remarcar la seva situació i estatus social. Per altre, l’arribada del ferrocarril a la ciutat propicia la compra de finques per persones benestants procedents de Barcelona.  L’eix de comunicació es desplaça des de la Carretera Reial a la via del tren i en aquest moment creix per damunt de la línia fèrria una altra ciutat amb finques mitjanes i petites en què ja no és tan important la producció agrícola com l’espai dedicat al repòs, a l’oci, al gaudir pròpiament del jardí. Són Els Fargas, Sayrach, Carreras… amb les seves finques Pins d’Or, La Torre dels Dimonis, la Torres dels Rosers o Villa Victoria.

Aquest dos moments en la historia de la ciutat han portat fins nosaltres un ric patrimoni de verd urbà que alhora serveix per llegir la història de la ciutat. Moltes vegades el creixement urbà de la mateixa s’ha fet partint d’aquestes finques, és el cas  del Clos de Can Nadal als anys 30, i posteriorment el creixement dels anys 60.

A la fi, aquestes expansions urbanes ens van deixar una ombra del que havia estat el patrimoni paisatgístic de la ciutat. La majoria de vegades ha estat mutilat i fins i tot ha desaparegut  com és el cas de la Torre dels dimonis però encara segueix sent força important i en gran part propietat pública.

Creiem que el verd urbà, els parcs i jardins de la ciutat, constitueixen un patrimoni que, tot i ser un element conegut i que forma part de la nostra quotidianitat, no sembla que gaudeixi d’una excessiva apreciació per part dels ciutadans. No vol dir que no el tinguem en compte, el que si creiem és que potser no som conscients del seu valor.

Aquest Itinerari, doncs, pretén recordar l’origen de molts dels parcs i jardins públics o privats de Sant Feliu i ajudar al seu coneixement, divulgació i protecció.

Que la gaudiu.

Plafons erasme web
Ca n’Erasme

La finca de l’escola Bon Salvador s’anomenava originàriament Ca n’Amigó i a partir de 1790 va ser propietat d’un ric fabricant d’indianes barceloní. Erasme de Gònima, amplià els terrenys incloent-hi mines d’aigua i transformà la masia en una casa senyorial envoltada d’un sofisticat jardí on celebrava sonades festes i que algun noble de l’època anomenava amb certa sorna el Versalles de Ca l’Erasme. El 1906 la finca passa a mans dels Bertrand i Serra que la cedeixen a les monges franceses per instal·lar-ne un sanatori i un internat per a noies.

El jardí conserva elements remarcables com els estanys o el passeig dels tarongers i els accessos a la casa i la residència, tot i així, ha patit diverses remodelacions que fan difícil d’imaginar-se que l’any 1911 en el bosc de la finca hi hagués fins i tot un ramat de cérvols.

 

Plafons can nadal web
El Parc Nadal

Antoni Nadal i Pujolar, gerent de la societat que va construir la via fèrria a Sant Feliu, va aprofitar la seva privilegiada situació per comprar els terrenys que l’envoltaven i el 1862 era propietari de bona part del que actualment és el centre de la ciutat. Els Nadal hi va construir una torre, un jardí amb una gran bassa d’aigua i una gruta i la filla, la Zoa Nadal, va ser la responsable de plantar els emblemàtics pins que encara queden. Aviat el lògic creixement de la ciutat va estrènyer la finca que a poc a poc va anar perdent superfície. El 1933 el Comte de Vilardaga, fill de la Zoa, ven a l’ajuntament republicà el que quedava de la finca i aquest hi planifica un parc municipal. La Guerra Civil, però, va aturar el projecte que es va anar desenvolupant en anys posteriors quan van suprimir el pas subterrani entre la casa i el jardí, van construir els passeigs i el parc infantil i es van instal·lar els bancs i el mosaic de la font.

Plafons_torre del roser web
La Torre del Roser

Anomenada Torre Duran, té els seus orígens el 1872. Josep Duran i Argemí va construir una torre d’estiueig en consonància amb la moda burgesa de l’època que instava a fugir de la ciutat per descansar en un entorn natural, proper i ben comunicat. Sant Feliu, arran de la construcció del ferrocarril el 1854, era l’indret perfecte i la Torre Duran era l’única casa que hi havia damunt de la via. Duran hi va construir la torre amb escalinata i entrada noble i un jardí amb palmeres. El 1906 Josep Rafael Carreras i Bulbena compra i amplia la finca i ja es veu obligat a cedir uns terrenys per a la urbanització del caminet que separava la seva torre de la dels Sayrach, el torrent de la caseta de les bruixes, actual carrer Verge de Montserrat. Quan el 1931 Carreras mor, la propietat passa als seus fills que venen la finca a l’ajuntament el 1984.

Plafons_sayrach web
La Torre dels dimonis

La familia Sayrach arriba a Sant Feliu el 1893, quan compren una gran extensió de terra prop de l’estació i amb la Torre del Roser com a única veïna. Manuel, el fill de la família resultà ser un polifacètic artista molt influenciat pel Modernisme i s’encarregà de la remodelació del jardí. Ratpenats amb ulls vermells, línies sinuoses que acabaven en paraules, trencadissos, escultures clàssiques o un mur amb un fantàstic relat sobre la creació es combinaven amb les palmeres, els xiprers, els plàtans i els eucaliptus que acompanyaven les passejades pel jardí dels Sayrach. A la banda més propera a la Rambla un frondós bosc de pins on hi havia un turonet que anomenaven Gurugú i un llac. La finca Sayrach va ser expropiada als anys 60 per a construir-hi unes instal·lacions esportives. Dues de les palmeres del jardí és el únic testimoni que queda d’aquesta obra.

Plafons_palau web
Els jardins del Palau Falguera

Els orígens de la finca de Can Falguera són agrícoles però a mesura que la família ascendia socialment, la necessitat d’un jardí propi de l’aristocràcia es feia més evident. Al segle XVIII, el baró de Maldà descriu un petit jardí al voltant de la casa però no és fins al segle XIX que la família decideix construir-ne un de romàntic de més d’una hectàrea d’extensió. Camins envoltats de camèlies o gardènies es trobaven amb escultures de diversos estils, petits estanys i fonts. Hi havia diferents zones anomenades segons les flors o arbres que hi abundaven com el passeig de les palmeres o el de les magnòlies i d’altres com la plaça del parc o la del nen. Al centre un gran llac navegable amb una barqueta, amb una illa central on hi havia un singular templet de vidre i ferro i al costat de la casa un hivernacle amb plantes tropicals i un gran gabial per posar-hi ocells exòtics.

 

 

Plafons_can fargas web
Pins d’Or

El 1907 els productors barcelonins de xocolata Fargas compraren una finca amb oliveres, vinyes i ametllers a Sant Feliu per treure’n rendiment agrícola. El fill de la família, Carles Fargas i Bonell, s’encarregava de la seva gestió però el 1932 va fer construir unes cases, que va llogar per treure’n rendiment, i el xalet i el jardí de Pins d’Or. Fargas, que vivia del negoci familiar, va crear un jardí clàssic amb avingudes de xiprers, oms, oliveres i til·lers decorades amb escultures clàssiques de Minerva, deesa de la saviesa, o Escolapi, déu de la medicina. També va anar afegint elements com estanys i pèrgoles, espais dedicats a l’art i a la música o l’anomenat cottage, un habitacle on feia festes amb les seves amistats. El 1941 la finca va ser cedida als actuals propietaris, la congregació de les germanes hospitalàries.

 

Bus Itinerari

Un autobús històric, de la marca Chevrolet, de Soler i Sauret ens va portar  a visitar els jardins històrics de la Ciutat,  un itinerari organitzat en el marc de les jornades del Patrimoni 2017.

“El vehicle nº 9 és un autobús de la marca Chevrolet adquirit l’any 1933. Inicialment va ser carrossat per Marimón (Igualada) ja que Ayats, el carrosser habitual de l’empresa, no podia fer-ho. L’autobús va equipat encara amb el motor original de 21 CV de potència i té capacitat per a 20 viatgers a part del conductor.

chevrolet_02
La carrosseria actual, però, no és l’original. L’any 1939, en finalitzar la Guerra Civil, durant la retirada, l’exèrcit republicà va requisar aquest autobús juntament amb d’altres. Per sort, aquest va aparèixer poc després en una platja d’Argelers (Sud de França) amb la carrosseria tota cremada i el motor ple de sorra. Gràcies a una carrosseria de segona mà proporcionada per un transportista de Cervelló es va poder recuperar l’autobús. La nova carrosseria era la part posterior d’un Citroën. Degut als problemes de subministrament de benzina i de gasoil, derivats de la postguerra i de la Segona Guerra Mundial, del 1940 fins el 1946, aquest autobús va dur gasogen de carbó.
Aquest autobús estava assignat al servei Avinyonet del Penedès – Vallirana – Molins de Rei – Barcelona. El viatge entre Vallirana i Barcelona amb aquest vehicle durava 60 minuts, exactament el mateix temps que s’esmerça en l’actualitat.
L’any 1979 va ser parcialment restaurat en els propis tallers de l’empresa i ha anat sent conservat fins avui en dia. A principis del 2010 va iniciar-se per part també del personal propi de l’empresa una restauració més completa consistent en la correcta impermeabilització del sostre, la neteja i polit de la fusta interior, reparació de la xapa i repintat exterior així com la restauració del motor.” ( Text de la plana web de Transports Soler i Sauret).
Recordar que,  en aquestes jornades, l’empresa Soler i Sauret va participar amb diverses activitats per tal de commemorar el 90è aniversari de la creació de l’empresa.

Cartell de l’Itinerari

cartell itinerari

 

 

Organitza:

logo-32           11165274_1426484671010894_4628585260341956319_n

Text i guió: Bea Jiménez i Jaume Garcia
Imatges: ACBLL, AFB, Museo de la tarjeta postal, AFCEC, Col.lecció particular JGU, Arxiu  familia  Sayrach
Disseny gràfic plafons: OPAC taller creatiu
Recerca  i dibuix planos finques: Jaume Garcia

També volem agrair la participació de:

Els actors:

Josep Herrerias (Carles Fargas), Francesc Garcia i Àngels Granell (Pagesos de la Torre del Roser), Josep Ollé ( Manuel Sayrach), Rosario Martín (dama de companya del Baró de Maldà) i   Albert Miquel (Baró de maldà).

Les guies:

Bea Gimenez i Anna Gómez.

I la col·laboració de:

Dels socis de l’entitat, Pep Armengol, Rosa Garcia,  Joan Prats, Roser Ribas i Josep Uslé, Jaume Garcia,  Isabel  Aguilà, M. Antonia Campamà i el suport de Silvia R. d’Arrels Locals.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s