Roses de tardor

Quan fa deu anys un grup de persones de Sant Feliu de Llobregat, coordinat per Àngel Merino, vam fer el llibre Catalunya terra de roses, una de les coses que més em va sorprendre va ser saber que les primeres exposicions de roses es feien a la tardor. El 1929 es va iniciar el Concurs Internacional de Roses de Tardor de Pedralbes, un certamen de roses sense tallar, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, sota la direcció de Nicolau M. Rubió i Tudurí, l’aleshores director dels parcs i jardins públics de Barcelona. El concurs s’iniciava l’1 d’abril i acabava el 30 de novembre. El jurat es reunia dues vegades, una a la primavera, i l’altra quan es lliuraven els premis, a la tardor. Després els Amics de les Roses de Catalunya, també hi van col•laborar en aquestes mostres que es van fer durant la dècada dels anys trenta. A Sant Feliu de Llobregat les primeres exposicions de roses, llevat de la primera de 1928, que es va fer a l’Ateneu durant la Pasqua, també es feien a la tardor. La primera mostra exclusivament de roses es va inaugurar el 15 de novembre de 1930. Només la última exposició abans de la guerra, la de 1935, es va fer a la primavera, a Can Nadal, coincidint amb la promoció de la venda de solars que va impulsar l’Ajuntament després de l’adquisició d’aquesta finca. N’he preguntat la raó entre els Amics de les Roses de Sant Feliu i m’han explicat que llavors s’havien introduït varietats de roses procedents de Centre Europa i encara no estaven prou aclimatades a les temperatures de Catalunya, per això s’apreciaven més les floracions de la tardor. Aquesta tardor m’he fixat especialment en les roses que he vist al meu voltant, segurament no tenien la plenitud de les roses de primavera, però n’he vist exemplars especialment bells. Sobre aquelles roses dels anys trenta i sobre les últimes roses de l’any, les del mes de novembre, res millor que les paraules d’un poeta, en aquest cas dels versos de Màrius Torres. 

 

R. del Mil·lenari de Sant Feliu

Última rosa

Obrint sota la pluja la seva carn morada,

secreta, en el jardí deshabitat i clos,

tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos,

desesperadament l’última rosa es bada.

 Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs,

¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi desbullada,

el botó destinat a obrir-se a l’arribada

de l’orba estació que condemna les flors?

 Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!

¿Per què la teva heroica voluntat de florir,

si tot el món és fred i hostil com el jardí?

 L’atzar no sap on va ni quines llavors sembra.

El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,

sobretot pels camins que no duen enlloc.-

 Agost 1937-3 octubre 1938

 Torres Pereña, Màrius, Poesies. Barcelona: Ariel, 1981 [1947]