La rosa ‘Lí Burés’

 

Pere Dot, un cop va decidir emprendre la seva professionalització en el món de la creació de roses noves, va rebre l’ajut financer de la Sra. Eulàlia Regordosa, anomenada “Doña Lí”.

Eulàlia Regordosa provenia d’una família d’industrials manresans força importants. Amb industries tèxtils a Castellbell i el Vilar, situades en terres comprades al marquès de Castellbell i també a Anglès, era filla de Mariano Regordosa i de Concepció Soldevila i tenia tres germans: Roman, Ramón i Concepció. Ramón Regordosa va morir molt jove, l’any 1900.

Concepció Regordosa es va casar amb Tomàs Recolons, fill d’una altra família d’industrials amb fàbriques primer a Barcelona i posteriorment a la conca del Fresser i a qui Pere Dot va dedicar la rosa ‘Núria de Recolons’ a l’esposa del seu fill, Marià Recolons Regordosa.

Marià Recolons, amb espardenyes japoneses, assegut davant d’una estàtua sedent de Buda, prop de Miyanoshita. Foto: Oleguer Junyent, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Marià Recolons va acompanyar l’escenògraf Oleguer Junyent en la seva volta al món al 1908. Oleguer a partir d’aquest llarg viatge d’onze mesos va escriure el llibre Volta al món i torna al Born. Voldria recordar que Pere Dot va dedicar, l’any 1923, una de les seves primeres roses  a l’escenògraf.

El tercer fill, Roman, es va casar amb Hortènsia Jover Cucurny i van tenir una filla, Maria de la Concepció Regordosa Jover, que es va casar amb el torero Ricardo Torres Reina, anomenat “Bombita”. Aquesta història és força interessant i no em puc estar de recollir-la en aquest article, tot i que els protagonistes, apart del parentiu amb la Sra. Eulalia Regordosa, no tenen res a veure amb el món de les roses.

Eulàlia s’havia casat amb el també industrial tèxtil Francesc Burés. Les seves fàbriques i negocis els van proporcionar una enorme fortuna que els va permetre, entre 1900 i 1905, construir una casa a l’eixample barcelonès, entre els carrers Ausiàs March i Girona, la casa Burés. Es tracta d’una singular construcció de caràcter modernista, dissenyada per Francesc Berenguer, col·laborador d’Antoni Gaudí, que disposa de força espais singulars quant a la seva decoració, entre els quals cal remarcar l’anomenada “Sala dels nens”. Tot i que sembla que realment era el menjador de la mansió, aquest espai estava decorat amb sis pintures creades per l’escenògraf i pintor Oleguer Junyent.

A més, la família disposava de cases als llocs on hi tenien les industries tèxtils, a Castellbell i el Vilar (La torre Burés), i a Anglès ( Villa Eulália). De les Fabriques dels Burés sortien els famosos llençols El burrito blanco. Aquesta indústria va perdurar fins l’any 1991, sent l’últim propietari el nebot de Francesc Burés, Jose Maria Juncadella i Burés, casat amb l’escriptora Mercedes Salisachs.

“Villa Eulàlia” a Anglès, estat actual, foto: JGU

La coneixença de “Doña Lí” amb Pere Dot vindria de la mà d’Oleguer Junyent. Suposem que Pere i Oleguer es van conèixer mentre s’estava organitzant l’Exposició Universal de Barcelona, que va tenir lloc l’any 1929, a la qual Oleguer hi participava com assessor i col·laborador de Francesc Cambó amb qui l’unia una gran amistat. Pere   també havia coincidit en diverses estades a  l’illa de Mallorca amb l’escenògraf .

Segurament l’ajut econòmic de “Doña Lí” va servir per la compra de la Finca de Sol i Vent i l’inici del seu negoci. Pere va aconseguir retornar la totalitat del préstec pràcticament un any després.

Els seu nét, Jordi Dot, explica que l’avi Pere, quan tractaven de diners amb els seus fills i calia fer una nova inversió, utilitzava la frase “La caixa dels Burés està oberta per a vosaltres”, donant a entendre que no tindrien problemes econòmics per aquesta nova despesa. Aquesta frase seria la resposta que li va donar “Doña Lí” quan Pere Dot li va demanar ajut per poder establir-se pel seu compte.

Eulàlia Regordosa ens consta que havia vingut a Sant Feliu a visitar els Dot i també el seu veí Carles Fargas i Bonell, propietari de la famosa pastisseria i xocolateria Fargas de Barcelona. Carles, gran aficionat a la fotografia, va deixar una gran col·lecció d’imatges que avui es conserven a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i en les quals podem veure diverses fotos estereoscòpiques en les quals hi surt “Doña Lí” amb el seu xofer, el seu gos i el seu cotxe a la seva finca de Pins d’Or .

“Doña Li” amb el seu xofer, el seu gos i el seu cotxe a la seva finca de Pins d’Or .

“Doña Lí” amb el seu xofer, el seu gos i el seu cotxe a la  finca de Pins d’Or .

Tant Pere Dot com Carles Fargas havien visitat a “Doña Lí” a Castellbell i el Vilar, a l’anomenada Torre Burés. Carles Fargas va fer fotos del roserar que Eulàlia tenia en aquesta finca.

Aquest roserar estava organitzat amb diferents parterres amb pèrgoles i columnes a l’entorn d’una placeta que tenia com a peça central un gran gerro decorat que a les fotos surt com a “gerro Maynés”,   tot i que és obra de l’escultor modernista  Josep Reynés, el gerro és  una reproducció del   situat  entre l’hivernacle  i el castell dels tres dragons al parc de la Ciutadella de Barcelona.

Roserar d’Eulàlia Regordosa a la Torre Burés a Castellbell i el Vilar. Foto: Carles Fargas, Arxiu del CEC.

També la visita de Pere Dot va quedar recollida a l’anuari de l’American Roses Societies de l’any 1933 amb unes fotos on Pere surt traient el cap des del darrera del gerro acompanyat per la seva esposa, el seu fill Simó i el roserista francès Mallerin i la seva esposa.

Retall de l’anuari de l’American Roses Societies de l’any 1933, amb el gerro “Maynes”

Eulàlia Regordosa va ser una de les persones signants del manifest per donar suport a la creació de l’entitat Els Amics de les Roses de Catalunya, impulsada per Joan Ros i Sabater, i de la qual ja ens vàrem fer ressò en un article anterior. També ens consta que va participar en les diferents exposicions i concursos que es van fer a les cavallerisses del Palau de Pedralbes a partir del 1931, organitzades per aquesta nova entitat.

La rosa ‘Lí Bures’, creada per Pere Dot l’any 1929, és una rosa pernetiana i, com la majoria d’aquesta tipologia de roses, té colors molt lluminosos i brillants amb forces tons groguencs. És fruit del creuament de les roses ‘Chateau de Clos Vougeot’ X ‘Souvenir de Claudius Pernet’. Flor grossa, doble de 17 a 25 pètals, en forma de copa, de color vermell, barrejat de groc i taronja a l’inici dels pètals, fullatge brillant verd fosc, força vigorosa, floreix al llarg de tota la temporada amb llargues tiges. Com la majoria de les pernetianes, quan la flor envelleix agafa tonalitats de rosa intens. És una rosa suaument perfumada.

 

Rosa pernetiana  ‘Lí Burés’

També el seu nét Jordi Dot va dedicar la rosa ‘Mercedes de Juncadella’ (HT, 1976), avui desapareguda, a l’escriptora Mercedes Salisachs, l’esposa d’un dels descendents de “Doña Lí”.

Maria de la Concepció Regordosa Jover i el torero Ricardo Torres Reina anomenat “Bombita”.

Maria de la Concepció Regordosa era filla de Roman Regordosa i, per tant, neboda de “Doña Lí”. Aquesta seria l’única relació amb el món de les roses. Però per aquesta relació, per la seva singularitat i la seva vinculació amb el poble veí de Sant Coloma de Cervelló m’agradaria explicar la seva història.

Maria era una dona culta, havia viatjat i parlava diversos idiomes. En els seus viatges va reunir una gran i valuosa col·lecció d’objectes, vestits regionals, vanos, joies, mobles, tapissos… Pel que sabem era una dona d’una gran bellesa, a Sevilla l’anomenaven “la bella catalanita”. També es comenta que tocava força bé la guitarra i que tenia força gracia ballant.

Maria i el seu pare van anar l’any 1905 a una “corrida” de braus en que hi participava el torero Ricardo Torres Reina anomenat “bombita” o “bombita chico”. El matador li va dedicar un toro i com és tradicional li va llançar la “montera”, al final de la feina Maria li va retornar la mateixa amb una agulla de brillants que va prendre del seu pare. Sobre aquest fet existeix un altre versió, que sembla menys creïble. Aquesta diu que Maria va anar als toros amb el seu promès, el fill del marques d’Alella, el cual pel seu prometatge li havia regalat una agulla de brillants. Quan el torero va dedicar-li el brau, Maria va retornar-li la muntera amb l’agulla. El nuvi li va preguntar què feia i ella li va respondre que amb qui es casava seria amb el “Bombita”.

Ricardo Torrres era natural de Tomares, Sevilla, d’una família humil, amb cinc germans: Manuel, Aurora, Emilio, Eulalia i ell. Era el petit dels tres germans barons, tots ells dedicats al toreig, d’aquí el mot de “Bombita chico”.

Inicialment va treballar de caixista a una impremta de Sevilla amb la intenció d’estudiar i dedicar-se a la medicina, però finalment es va convèncer que el seu món era el toreig. Va comptar amb el suport del seu germà Emilio i començà a torejar l’any 1895, tot i que la seva primera novillada va ser a Madrid l’any 1987. Va ser un torero valent i molt estimat per l’afició, amb més de quaranta “cogidas” i va marcar estil amb competència amb un altre torero del moment; “Machaquito”, a qui unia una bona amistat i amb qui va fundar el Montepio de toreros per poder ajudar als toreros desvalguts i a les seves famílies.

Llibre de l’any 1907 dedicat a la trajectòria profesional de “Bombita”

 

Ricardo deia que “a mí sólo me retirarán los toros cuando me dejen inútil para torear y sin facultades para la taurina lucha, o el tiempo, cuando ya viejo me llene de alifafes y ataques a esta salud que hoy tengo, y que es el único tesoro del que soy avaro. Mientras una de estas cosas no ocurra, “Bombita” será torero, que al fin yo apenas si soy Ricardo Torres, y lo que soy se lo debo a “Bombita”.

A més passava per ser un home atractiu, l’anomenaven el torero de l’etern somriure, i potser va ser aquest somriure el que va enamorar a Maria Regordosa i ella el va fer canviar de parer i deixar les “corridas. Sigui com fos, el 1919 es van casar a la finca anomenada Torre Na Juana, al terme municipal de Montcada i Reixac, en una cerimònia íntima amb les famílies i amics. Els padrins per part de la núvia van ser els seus cosins, en Francesc Burés Regordosa i en Mariano Recolons Regordosa, i per part del nuvi els seus germans Tomas i Emilio. Sembla que en el seu viatge de noces   van anar primer a Montserrat i després per Europa.

Ricardo Torres, “Bombita chico”

Un dels projectes del torero era poder criar braus en aquesta finca de Montcada i Reixac. Amb aquesta idea va fer construir una casa de tipologia andalusa, “la casita blanca”, i va portar una família que li fes de masovers, de “majoral” , en la seva terminologia.

Ricardo era una persona culta, intel·ligent i ben relacionada gràcies al seu ofici i el seu bon caràcter .

El periodista taurí David García, a la revista “La Fiesta nacional” de gener de 1907, explicava en un llarg article, com el pintor Ramón Casas, va fer una col·lecció d’obres dedicades al toreig, moltes d’elles pintades a la plaça de braus de Barcelona, i tenia en el seu estudi un retrat fet per ell d’en “Bombita”.

R. Casas al seu estudi davant del retrat d’en “Bombita”

Portada de la revista “La Fiesta nacional ” i article sobre R. Casas. Col. part. JGU

Ricardo era un bon aficionat a la caça i sovint era convidat i participava en “monterias”, fins i tot amb presencia del rei, tal com se’n fa ressò la Vanguardia del 7 de desembre de 1930. També participava de força actes socials i era convidat per penyes taurines, viatjava sovint a Madrid d’on era soci del Casino de la capital. En una ocasió en què va ser convidat per la Reina Victoria Eugenia, la invitació va arribar en retard a la Torre Na Joana i el torero, amb tota la urgència del moment, havia d’agafar el primer tren que sortís de l’estació de Montcada. Va trucar al cap d’estació ordenant-li que aturés el tren fins la seva arribada i l’home així ho va fer. Davant de la llarga aturada del tren en aquesta estació els viatges es van començar a intranquil·litzar tot fent preguntes al cap d’estació: “ … que encara no marxem?…” i el pobre home responia “ No, estem esperant al torero”. Tot i que l’espera va generar força mal humor entres els passatgers, a l’arribada en Ricardo va ser rebut amb aplaudiments i segur que amb el seu somriure i la seva gràcia va trastocar el mal humor dels viatgers amb una anècdota simpàtica. Sembla que la reina era una gran admiradora del torero i va ser present a la última corrida del “Bombita Chico” a la plaça de Braus de Madrid l’any 1913 .

Estació de Montcada i Reixach, postal d’època

Un any després del casament, el 1920, a conseqüència del part del seu fill Román, Maria va morir amb 32 anys, i va ser enterrada a la cripta familiar de Santa Coloma de Cervelló, on la mare de Maria, Hortènsia Jover, hi tenia grans propietats. Ricardo Torres va entrar en una profunda depressió i no es va tornar a casar.

Panteó de la familía Torres – Regordosa, amb detalls de la lapida de Maria de la Concepció Regordosa. Fotos: JGU

El 1935, Ricardo, a petició d’ Els Amics dels Museus, juntament amb la Junta de Museus de Catalunya, va col·laborar en la creació de la sala Maria Regordosa al museu de les Arts Decoratives del Palau de Pedralbes, amb part de la col·lecció atresorada per la seva difunta esposa. A més, es va fer una exposició temporal amb molts dels altres objectes de la col·lecció.

Catàleg de la col.lecció Maria Regordosa a Pedralbes, (Col. part. JGU) Fotos de diferents  sales de l’esmentada exposició al Palau de Pedralbes. Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Ricardo, quan anava agafar el tren per anar a la inauguració, va caure greument malalt i no va poder assistir-hi, tot i que va confirmar que aniria a l’acte de cloenda previst pel juliol de l’any següent. El juliol de 1936 va esclatar la guerra civil.

A l’esclatar la guerra civil va rebre avís a la seva finca de Montcada que el podien anar a buscar i va fugir a Sevilla. La seva mort, el desembre de 1936 a l’hospital de la Creu Roja de Sevilla, va ser conseqüència d’una operació d’hèrnia.

Després de la guerra civil i per exprés desig d’en Ricardo, les seves despulles van retornar a Catalunya i va ser enterrat a la cripta familiar del cementiri de Santa Coloma de Cervelló al costat de la seva esposa.

 

Jaume Garcia i Urpí

desembre de 2017

La rosa Francesc Matheu

(Continuació de l’article “Els poemes a les roses de Josep M. López-Picó”)

Pel que fa a la rosa Francesc Matheu, la seva filla Roser, explica en el  llibre “Vida i obra de Fracesc Matheu”, que l’any 1938 es varen a intensificar els bombardejos a Barcelona i diverses cases del entorn del seu  habitatge  varen ser afectades per les bombes, a més, cada cop era més difícil trobar queviures a la ciutat.  Davant d’aquesta situació la familia va demanar a la Generalitat de Catalunya la possibilitat d’aconseguir un vehicle per emportar-se el seu pare fora de la ciutat,  tot i fer-se esperar, a les darreries de març la Generalitat va proveir a la família d’un vehicle que els portà a la casa de Sant Antoni de Vilamajor, propietat de la sogre de Roser Matheu i sota la protecció del consulat cubà.

Retrat de F.Matheu

En el seu nou habitatge, Francesc Matheu, ja molt gran i envellit, “passava llargues estones assegut a la poltrona, vora de la finestra… Ell no s’adonava de res. Un dia li vàrem portat, d’un jardí veí,  una rosa. La va agafar, l’olorà i la tingué molta estona a les mans mirant-la i remirant-la com sempre que tenia roses que li agradaven tant…

A  finals  del mes d’agost de 1938 va  morir la seva esposa i poc després, el 10 de desembre,  a l’edat de 87 anys Francesc Matheu … s’apagà dolçament.

 La seva mort, a les acaballes de la guerra civil, va passar desapercebuda per les circumstancies del moment. S’acostava l’any 1941 i en paraules de la seva filla,  “res no s’havia fet per honorat la seva memòria “.

… Va ser un impuls filial i encara més un sentiment de justícia que va portar Núria Matheu  fins a la reixa del roserar de Pere Dot. Una rosa Francesc Matheu és allò que hi anava a buscar. Un cop exposada la demanda, el roserista acceptà i planejà la nova creació: donava a triar entre tres rosers: un de flor blanca, un de flor groga… però en sentir: “Al papa li agradaven les roses vermelles”, indica un tercer roser de flor roja i fullatge ubèrrim i brillant, que per la bellesa del fullatge acabava d’obtenir un premi a Londres; estava encara sense batejar i aquell va ser l’escollit. L’any següent podria haver-n’hi ja exemplars.

Lopez Picó, que seguia mantenint relació amb la família, va ser informat per les filles del naixement de la nova rosa i aquest  oferí una dècima  seva adreçada a la flor. Aquesta dècima, d’octubre de 1941, va ser el començament de l’àlbum esmentat com homenatge pòstum al poeta, i anomenat; l’Àlbum d’autògraf d’amics d’en Francesc Matheu amb motiu de la creació de la rosa Francesc Matheu pel jardiner P. Dot. Tal com explica  la seva filla Roser… hi havia encara, procedent del despatx de La Ilustració ( La Ilustració Catalana) paper de fil en quantitat suficient per a formar un àlbum i es disposaren fulls dobles que es poguessin enviar amb facilitar, i començà la capta per a l’Àlbum de la rosa.

Dècima de López-Picó

Al maig de 1942 nasqué la rosa i …cada any en exemplars que Pere Dot prepara i que,  de la llar de les filles del poeta és enviada a amics i institucions de per tot arreu… Al mateix ritme que es distribuïa la planta es feia l’arreplega d’originals. Per… l’àlbum de la Rosa de Francesc Matheu és una col.lecció de fulls autografiatas, guardats en unes simples tapes de pergamí… i que conte més de cent firmes.  Les precedeix una presentació de la rosa, signada Pere Dot…

Escrit descriptiu d’en P. Dot de la rosa F. Matheu

L’Any 1951, en el centenari de la seva naixença, és va celebrar a casa de les filles una sessió intima de recordança. Lopez Picó i Octavi Saltor havien enviat flors que nimbaren el retrat del poeta ; Pere Dot oferí ses roses Francesc Matheu; tres d’elles foren lligades amb la cinta de la Flor Natural que el poeta guanya al 1884… a l’acte i participaren entre d’altres Puig i Cadafalch, Lluís Millet, Bernat Metge, Ramón Aramón Josep Maria de Segarra, Joan Oller, Octavi Saltor en aquest acte Saltor i Segarra recitaren poemes.

R. Francesc Matheu ,

La rosa Francesc Matheu, creada l’any 1940, és una rosa Pernetiana, nascuda a partir del creuament de les roses  Luís de Briñas amb  Catalonia, dues roses també pernetianes de Pere Dot,. Flor doble, gran,  alta i centrada, amb tiges fortes i dretes,  té un color vermell escarlata lluminós, amb tons carbasses, fullatge ample i brillant de color verd fosc, és un magnífic arbust.

Els poemes a les roses de Josep M. López-Picó

https://amicsdelesroseshistories.wordpress.com/category/jaume-garcia-i-urpi/page/2/

Les roses en temps de guerra

Als anys 30,  tot i l’enorme esforç realitzat per crear un moviment roserístic a Catalunya i els innegables èxits que aquest esforç va tenir, la situació política al país i els moments convulsos que van tocar viure no permetia grans alegries, per tant, no  es va aconseguir   anar més enllà en la consolidació del mateix.

El 18 de juliol de 1936, amb l’alçament militar del General Franco, esclata la Guerra Civil.

No tenim moltes dades d’aquells anys, a la tardor del 1936 és celebra l’últim concurs de roses de Barcelona amb absències importants dels jurats internacionals que per motius de la guerra no es poden desplaçar a Barcelona.

A Sant Feliu es crea el Comitè de Milícies Antifeixistes i ha proposta d’un dels seus membres la ciutat passa a dir-se Roses del Llobregat.

El mateix Comitè local de Milícies Antifeixistes autoritza Pere Dot a que els seus treballadors realitzin una jornada laboral adaptada a les necessitats dels seus rosers:

S’autoritza al roserista Pere Dot perquè d’acord amb l’horari establert, (7 hores diàries,) pugui convinar-se el començ de la jornada de treball en forma que no sigui perjudicial per les seves plantes. Aquesta alteració en el començ de la jornada deu fer-la d’acord amb els treballadors de les seves terres dedicades al conreu dels rosers.

Sant Feliu de Llobregat , 29 d’agost de 1936

Nota del comité de milícies

Pere Dot segueix treballant de valent i en aquest període de temps presenta divuit noves creacions, aconseguint, en els concursos de l’American Rose Society dos certificats al Mèrit amb les roses; “Ràdio”, l’any 1937 i “Mallorca”, l’any 1938, a més d’una medalla de plata amb la rosa “Riviera”, l’any 1939 . Però el que millor defineix la seva   feina i la seva constància en la recerca, fins i tot en uns moments tan difícils, és la presentació, al final de la guerra civil, de les roses en miniatura,  es converteix així en un dels principals precursors d’aques tipus de roses, juntament amb l’holandès Jan De Vink i més tard amb el nord-americà Ralph S. Moore. Aquesta primera miniatura, “Estrellita de Oro”, és fruit del creuament de la seva rosa pernetiana “Eduardo Toda”, rosa de color groc i la rosa Rouletti, de color rosa, aquesta última es una possible descendent de la  R. xinensis mínima a la que ell anomena “Indica Mínima”. A part de la gran novetat que suposa la creació d’una rosa miniatura, ell  introdueix, d’entrada, el color groc en aquesta varietat de rosers, color sempre difícil de introduir i que en aquest cas li ve de l’origen pernetia de “Eduardo Toda”. Aquesta novetat  li reporta un certificat especial a Bagatelle l’any 1941.

Al 1937, JH Nicolas, tècnic de Jackson and Perkins, una de les principals empreses de rosers dels EUA i amic personal d’en Pere Dot, explica que va rebre una carta d’en Pere  en la que li diu que els seus dos fills s’havien incorporat a l’exèrcit de la república.

Marí va ser ferit en el front i  va salvar la vida gràcies a la intervenció d’un altre santfeliuenc, Gregori Garcia, “el Gori”, el meu pare. Sembla que en una contraofensiva franquista, crec que al front de Madrid, Marí va ser ferit i el Gori que es venia retirant desprès d’una ferida al braç i a l’espatlla, produïda per la metralla d’un tanc, al passar per una trinxera va sentir que el cridaven “Gori, Gori, no em deixis!!!”, era en Marí que estava ferit i   no es podia moure, com va poder el va ajudar i tots dos van a retornar a les files republicanes.

Com podem veure el moment no estava per moltes roses que diguem, en aquest període de temps Pere sobreviu gràcies a l’ajut de la Generalitat republicana que decreta la protecció dels seus camps i la compra de 3.000 peus de rosers per a les escoles de la Generalitat i sobretot per l’ajut que els Americans li presten per la venda de les patents dels seus rosers als Estat Units. També, pel que ell explica posteriorment, sembla que va dedicar una part dels seus camps a la producció de menjar.

Com s’ha dit en altres ocasions, la revista americana Succes Wiht Rose, va fer una crida per tal de que els seus camps de conreu i de investigació fossin respectats de les atrocitats de la guerra.Succes Wiht Rose era el butlletí de l’empresa Star Roses, editada pel seu propietari Mr. Conard Pyle, qui comercialitzava les varietats de Pere Dot als Estats Units.

catàleg Star Roses de 1938

En el catàleg comercial   Star Roses de 1938, en plena guerra civil, els americans dediquen la portada a la rosa Ràdio, un sport de Condesa de Sàstago, amb pètals de color groc, jaspiats de vermell ataronjat, sent una de les primeres roses jaspiades del moment i guanyadora d’un certificat al Mèrit, la contraportada del catàleg està destinat a la rosa Àngels Mateu. En el mateix catàleg  trobem altres roses d’en Pere Dot: Catalonia, Duquesa de Peñaranda, Señora de Gari, Condesa de Sàstago, Director Rubió, Federico Casas, Luis de Briñas, Spanish Beauty (Mme Gregoire Staechelin) i Golden Moss. També la rosa Alezane, del seu amic Llorenç Pahisa. Com es pot veure una bona representació de les principals creacions i èxits del moment del nostre roserista i una senyal inequívoca del suport i atenció que rebia dels seus amics americans.

Al concurs de Bagatelle, a París, les roses catalanes segueixen guanyant premis, així tenim que durant el període de guerra civil aconsegueixen els següents guardons:

L’any 1936, Pere Dot   amb la rosa SENATEUR POTIE (Pernetiana ) un certificat al Mèrit

L’any 1937, Llorenç Pahissa amb la rosa F. FERRER (Hibrid de Te trepador) un certificat especial

L’any 1938, C. Camprubí amb la rosa MARQUESA DE URQUIJO (HT) la medalla d’or per varietats estrangeres.

I l’any 1939, Llorenç Pahissa aconsegueix dos certificats, un al mèrit i l’altre especial amb dos hibrids de Te i les roses innominades, registrades com N°1 21 X 1934 i   N°11 X.

Aquest èxits son recollits   a la publicació Revista de Catalunya del any 1938, en un article titulat les roses de Catalunya, l’autor Andreu A. Artís, escriu  que tot i les atrocitats i misèries de tot tipus que provoca la guerra sorprèn l’ànim dels barcelonins i esmenta una nova medalla d’or guanyada per Pere Dot a París i contraposa, en plena guerra civil, l’activitat florista de casa nostra amb els nostres roseristes al capdavant de la mateixa, i explica  que cada dia “la ciutat es llevi comprant i venent flors, preocupada pel superflu abans que per l’indispensable… moltes d’elles, moltes roses germanes de la que fa poc meravellava els parisencs… llueixen a l’aparador d’un florista barceloní, darrera l’enreixat de tela metàl·lica que substitueix el vidre esmicolat per les bombes…

A les amenaces que ens congrien al cel, a les bombes que fan pols cases de cinc pisos, Barcelona hi oposa la fragilitat de les roses catalanes.”

El mateix articulista fa esment, també, de  l’ofrena de rosers que s’ha fet a la ciutat francesa d’Evian amb motiu del jardí que aquesta ciutat a dedicat a la   poetessa Ana Isabel de Bracovand, comtessa de Noailles, amiga de Francesc Macià i defensora de la causa catalana desprès dels fets de Prats de Montlló.

La comptessa de Noailles pintada per Zuloaga

Lluís Companys, atenent la invitació de col·laboració de l’alcalde d’Evian en aquest acte d’homenatge, envia una partida de rosers cedits per Pere Dot, entre ells la rosa Francesc Macià creada per l’holandes Mathias Leenders.

El President de la Generalitat Lluís Companys diu en la seva resposta a l’alcalde d’Evian:

…Dedicar un jardí a honrat la memòria d’una gran dama és un tret procet. No obstant, és necessari que deixeu, en el concert harmònic de merescudes alabances, que avui s’han de dedicar en honor de la senyora la comtessa de Noailles, deixar sentir també la veu de Catalunya, una veu ronca , agra, dura i dissonant.

Les hores son agres per nosaltres, però estan ungides boniques esperanças. Lluitem per la independència de la lliure i democràtica Repùblica Espanyola, contra la invasió estrangera i en defensa del dret i de la democràcia. Per la nostra llibertat i per la de tot el món. La lluita – més de dos anys ja de duració – no ha pogut esmorteir l’espiritualitat del nostre poble. Catalunya te una anima immortal, i aquesta és la millor seguretat del triomf definitiu a la gran contesa.

És necessari que en aquest moments feu lloc al vostre costat a aquest poble. Ve torrat pel sol i curtit per la serena de la rosada de nits de campament i trinxera. La mort, la seva companya de cada dia en la lluita, no ha apagat la fragua del afecte que sent per aquells que han estimat Catalunya.

La homenatjada d’avui es conta entre el millors amics de la nostra terra.

Deixeu, dons, que un català li ofereixi – amb tota la augusta rureza del combatent – aquets rosers, fills de Catalunya i batejats amb el nom del nostre president Macià.

Aquí els teniu. Amb tota l’emoció, amb tot l’afecte, amb el reverend homenatge d’aquest poble germà del vostre per tants conceptes.

Aquest és l’homenatge de Catalunya a la comtessa de Noailles.

Un prec només a l’acabar:

A l’hora del nostre triomf serà necessari que un ram d’aquestes roses retorni a Catalunya per cobrir la tomba del que va ser gran amic de la homenatjada d’avui. Y que sigui el seu perfum -més enllà dels infinits espais sota el cel blau de Catalunya- el que porti la grata noticia de la victòria aconseguida a l’esperit immortal de Francesc Macià.

Lluís Companys

Monument votiu dissenyat per l’arquitecte Emilio Terry a Anfión, prop d’Evian, en honor a la poetessa Ana Isabel de Bracovand, comtessa de Noailles

D’altra banda, com és de suposar amb l’acabament de la guerra civil i l’arribada de la dictadura del general Franco la situació ha canviat, el món en el que ell es relacionava s’ha desfet, molts dels membres del seu entorn s’han exiliat, perseguits per uns o per altres, el catalanisme passa a ser un element molest a l’actual règim, tot i que sectors del mateix han donat, directa o indirectament suport al General Franco, (Cambó, Pla…). Catalunya ha patit un daltabaix important amb la eliminació de totes les seves institucions i de gran part de la seva obra cultural o social, així com la diàspora de gran part de la seva intel·lectualitat. Altres, al torna al país, com per exemple Francesca Bonnamaison, la Vídua Verdaguer, veurà la seva gran, obra l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, en mans de la secció femenina de la Falange. Pere Dot, tot i el seu caràcter catalanista i republicà moderat es veurà relegat. No oblidem que els seus fills han estat a l’exèrcit de la república.

El cop és molt dur pel país i tota la seva tasca feta junt amb molta altre gent, de crear a Catalunya un moviment roseristic semblants als que existeixen a Europa i als EUA, es veurà frenat de sobta i en molt casos tot l’esforç s’haurà anat en orris. Son temps molt difícils pel país.

Al 1949, en un article enviat a la revista dels roserises francesos, fa un prudent balanç de la situació des del final de la guerra civil fins el moment, comença dient que les necessitat de la guerra van convertir els seus camps amb terres de conreu per llegums, que les exposicions de roses s’han deixat de celebrar, igual que el concurs internacional de roses i que l’entitat Amics de les Roses de Catalunya es troba dissolta i que avui encara no s’ha pogut reorganitzar.

Tot i així diu: “La guerra ha acabat, els roseristes tornem a reprendre la cultura de les roses, augmentant cada any, poc a poc els camps de conreu i presentant anualment noves varietats a la venda”

Al butlletí Succes White Roses, de març de 1940, s’anuncia el roser en miniatura Baby Gold Star i diu d’en Pere Dot:

“En temps de guerra, pels hibridadors, la seva tasca es fa difícil d’anar endavant, i cal que redoblin el seu zel en la producció de roses noves com a missatge testimonial…

Però la llavor estava sembrada i com diuen els americans referint-se  a Pere Dot i als hibridadors en general;  ”… cal que redoblin el seu zel…” . Potser sense tants personatges il·lustres, d’una altre manera més mediatitzada pels interessos polítics de la dictadura,  les roses, poc a poc,  s’obren pas de nou.

La idea de país somiada per molts resta amagada però la flama perdura. Aquesta idea de civilitat que comporten les roses es recupera lentament, es refan llaços i en els anys cinquanta tornen en força les roses a Catalunya.

Rosa Girona

Creacions de Pere Dot durant el període de Guerra Civil:

1. “Aribau” .     HTPern.  1936, color  vermell carmesí brillant.
2. “Carmen Sistachs”.  Polyantha, 1936, color rosa, amb la base del pètal de color or vell.
3. “Girona” .  HTPern.  1936,   color  vermell fosc amb rosa difuminat de groc or.
4. “Lleida”.     HT .  1936,  bicolor, vermell interior i groc exterior.
5. “Pilarin Vilella” HT . 1936,  color vermell lacat.
6. “Madame Fojo”. HTPern. 1937,  color taronja.
7. “Ràdio” . Sport Pern.  1937,   groc amb franges tacades de vermell-rosa,  cert. Mérit de l’ARS.
8. “Senateur Potié” HTPernet. 1937 ,  groc i taronja
9. “Golden Sástago” . HTPern.   1938,   groc clar
10. “Ibiza”.HT. 1938,  color blanc.
11. “Mallorca”. HT,  1938,   color escarlata , certificat al Mérit A.R.S.
12. “Rafaela G. de Peña”. HT. 1938,   taronja pur.
13. “Ramon Bach” .HTPern,  1938,   taronja brillant, amb les vores més clares, revers vermell groc, amb estams grocs brillants.
14. “Snow White”. HT. 1938,   blanc.
15. “Riviera” .HTPern. 1939,   taronja escarlata, revers més clar i poncella groga,  medalla plata ARS.
16. “Sirena” .HT.  1939,  salmó coure i or.
17. “Sunrise” . HT .  1939,  salmó.
18. “Estrellita de Oro”. Miniatura, 1939,  color groc brillant,  cert. Bagatelle  1941.

Jaume Garcia i Urpí

setembre de 2014

Les roses de Can Fargas ( Pins D’or), Carles Fargas i Bonell (1912-1942)

Carles Fargas a la porta dels Lleons del C/. Compta Vilardaga. foto de l’AFCEC_FARGAS_X_03270

Carles Fargas va néixer a Barcelona, fill de Josep Fargas i Dey i de Vicenta Bonell i Brugal, la seva família posseïa una xocolateria a la ciutat que va agafar gran fama i que avui encara la podem veure al carrer del Pi cantonada amb la plaça de la Cucurulla. Aquest negoci familiar va facilitar que Carles tingués una vida còmoda i regalada que va emplenar amb moltes activitats, diversions i aficions, entre elles, la fotografia.

La seva gran afició a la fotografia va fer que esdevingués, com a reporter aficionat, un testimoni de la vida de Barcelona, deixant imatges dels seus nombrosos viatges i aficions, però també de les activitats organitzades pel Centre Excursionista de Catalunya, del qual n’era soci i durant un temps president de la seva secció fotogràfica. El seu fons amb prop d’onze mil imatges estereoscòpiques és testimoni d’aquesta gran afició.

El seu pare, l’any 1907, va comprar una finca a Sant Feliu, el que coneixem com Can Fargas, un espai comprés entre la Rambla i el traçat del ferrocarril i entre els carrers del Comte de Vilardaga i de les Roses.

La finca era una explotació agrícola, amb una part important dedicada a la vinya, de la qual s’hi ocupava el mateix Carles, plantant més arbres fruiters i creant un gran jardí i construint l’any 1932 una torre xalet.

Pins d’Or, va ser un  espai on reposar, dedicar-se a les seves múltiples aficions i gaudir d’un entorn rural, a l’hora que seguir invertint per treure un rendiment a la propietat. Així, més endavant va construir diverses cases de lloguer, una d’elles de caràcter clarament racionalista construïda per N. M. Rubió i Tudurí.

Els milers de fotos del seu llegat, van ser dipositades per la seva voluntat, en el Centre Excursionista de Catalunya, que las ha conservat fins als nostres dies.

En el seu fons no hi falten   imatges de la seva finca de Pins d’Or i de la ciutat de Sant Feliu. En elles es podem veure vistes generals o imatges de la seva quotidianitat o de  moltes de les activitats que organitzava amb amics i amigues dels que podríem anomenar; la seva “colla”.

La rosa Carles Fargas, Hibrid de Pernetiana, creada per Pere Dot l’any 1935. Foto JGU

Va donar força importància a l’espai del jardí on va construir un petit roserar i desenvolupava moltes de les seves activitats de lleure. Al 1935, Pere Dot li va dedicar una rosa,  la rosa Carles Fargas, un Híbrid de Pernetiana que avui podem trobar, gràcies a la recuperació de la mateixa per part de la nostra entitat, al Roserar de Dot i de Camprubí.

Com a Amics de les roses ens hem volgut centrar en aquelles imatges relacionades amb aquesta faceta d’en Carles Fargas: el jardí i les seves roses i oferir, en aquesta petita exposició, un petit tast de les mateixes. La recuperació per a Sant Feliu de Llobregat d’aquest llegat, a través de la seva divulgació, és quelcom que hem començat a fer amb aquesta petita mostra i que cal, al nostre entendre, que li donem continuïtat com a ciutat.

Jaume Garcia i Urpí

novembre de 2013

veure imatges de les roses de Can Fargas:

http://youtu.be/jH2IpwQGCsk

El concurs internacional de roses noves (de la primavera i de la tardor), de la ciutat de Barcelona.

Exposició Universal de Barcelona, La font Màgica

L’any 1929 Barcelona celebrava, per a fi, l’exposició Universal. Aquest gran esdeveniment,  va donar un  gran impuls i projecció internacional  a la ciutat i aprofitant  el mateix   entorn,    si van celebrar multitud de congressos i trobades de diversos sectors professionals.    L’oportunitat que oferia l’Exposició   pel món de les roses va ser ben aprofitada pels roseristes catalans i les persones que recolzaven aquest signe de civilitat i europeïtat que representava la cultura de  les roses.

El  juny de 1928,  explica JH Nicolas, Director tècnic de Jackson and Perkins i membre de l’Associació Americana de la Rosa,  era a Barcelona on … no hi havia cap exposició de roses prevista i no m’imaginava que hauria de representar l’American Rose Society. El meu amic Dot havia preparat una audiència en el meu honor, amb les autoritats dels parcs, per tal de discutir el seu projecte d’establir a Barcelona un jardí i un concurs internacional de roses noves similar als de Bagatelle i Saverne. Acompanyats  pel Sr. Rubio, Director dels Parcs Públics, vam visitar diversos punts on es podria fer, i vaig suggerir un lloc preciós dins dels jardins del Palau Reial. Calia el permís del Rei i per tal d’aconseguir-ho, vaig suggerir al Director Rubio que demanés al Rei la concessió anual d’una Medalla d’Or que fos coneguda i desitjada internacionalment com “El Gran Premi del Rei”. El Director Rubio ara m’ha comunicat que el Rei ha acceptat la petició i ja s’està gestionant, i desitja que moltes noves roses americans s’inscriguin a aquest nou concurs tan important.

De totes aquestes entrevistes i reunions és va conclourà amb la necessitat de que Barcelona comptés amb un concurs de talla internacional que projectés al món el nivell de la roserística catalana i de la seva jardineria.

 A la reunió de la Comissió Permanent de l’ajuntament de Barcelona, del 27 de novembre de 1928, s’aprova la creació del concurs internacional de roses de Barcelona i la celebració de mateix de forma anual als jardins del Parc de Pedralbes. La proposta és aprovada mitjançant un informe del director de Parcs i jardins, Nicolau M. Rubió i Tudurí, en el que s’expressa el contingut del projecte en un resum de tres punts:

1.- Que és celebri el concurs de roses segons programa adjunt.

2.- Que es sol·liciti pel concurs l’alt patronatge de sa altesa Maria Cristina.

3.- Que s’encarregui a la direcció de parcs públics l’organització, propaganda i demés detalls.

També es concedeix un crèdit per l’organització de l’acte, bàsicament despeses de publicitat, impresos i altres,  per un import de mil pessetes, administrat per la majordomia municipal.

Aquest import serà el mateix fins l’any 1935 en que s’incrementa a 1.500 pessetes i és administrat per l’oficial 2on. de majordomia Sr. Alexandre Rosell.

L’any 1929 neix el concurs, amb el patrocini que va acceptar la reina Victoria Eugènia i es va realitzar en els jardins  del Real Palau de Pedralbes, que van se cedits per s’ha majestat el Rei.

Lloc del Palau de Pedralbes onés celebrava el concurs internacional de roses

Una del les característiques que va diferenciar el concurs de Barcelona d’altres concursos va ser que les valoracions de les roses es feien en dos moments, un a la primavera, com era tradicional en tots el concursos de roses noves, i un altre a la tardor, qüestió aquesta,  afavorida pel nostre clima i que era una gran novetat.

A les bases del concurs,  apart de convidar als roseristes de tot el món i recordar que es feia en una ciutat de clima mediterrani i que per tant els participants podrien comparar el comportament de les seves varietats en climes semblants, es té en compte la florida tant de primavera com de tardor.

Butlletí de 1930 de l’American Rose Society

El concurs acostumava a durar de primers d’abril  fins a  finals de novembre  i eren admesos tan professionals com amateurs.

Les plantes,  en nombre de cinc peus per varietat, calia enviar-les abans del 30 de desembre da cada any, amb el nom i les instruccions que cada obtentor creiés convenient. Les varietat presentades  no podien estar posades al comerç fins que fossin admeses al concurs.

EL jurat es reunia dues vegades, com inauguració  a la primavera i un altre  a la tardor com a cloenda. Tot i que, el jurat, podia emetre el seu veredicte en qualsevol moment durant el temps que durava el concurs i d’acord amb l’escala de punts que s’havia acordat. Les puntuacions dels membres eren entregades al secretari que guardava en sobre tancat l’aquesta valoració fins la reunió final del jurat. Se suposa que es feia així per facilitar als representants estrangers el poder viatjar més lliurament a Barcelona dins dels períodes en què quedaven emmarcades les dates del concurs.

Inicialment es concedien tres medalles d’or: dues medalles  eren donades pel Rei,  una per a  la millor rosa estrangera i l’altre per a la millor rosa nacional                                              i la tercera medalla d’or era donada per la ciutat de Barcelona.  A més, es completaven els premis  amb  quatre certificats al mèrit.  Posteriorment, amb l’adveniment de la República, la medalla reial  va ser reemplaçada per una Rosa d’Honor de la Generalitat de Catalunya oferta pels Amics de les Roses i acompanyat d’un diploma ofert pel President de la Generalitat de Catalunya.

L’ajuntament adquiria un nombre indeterminat dels rosers guanyadors i els jurats internacionals, en les seves estades, eren hostes de l’Ajuntament de Barcelona.

En el primer concurs de roses noves, el 1929, i van participar 92 varietats de roses i amb obtentors bàsicament europeus, així podem citar: Lenders dels Països Baixos; J. Felberg Leclerc, d’Alemanya. Dobbie (d’Edimburg) Alex Dickson i G Berkwith de Gran Bretanya. J. Gaujard, Venisseaux, Ch. Mallerin, L.  Chenault, E. Biron, J. Croibier, E. Buatois, C. Chambard, Barbier, A. Schwarz, L. Laperrier, P. Guillot (Lyon), J. Sauvageot, de França. Soupert et Notting i Ketten Frères de Luxemburg. M. Lodi, i Frat. Giacomasso d’Italia.  A nivell català i van participar Pere Dot de Sant Feliu de Llobregat , J. Pedrosa, de Sant Just i Blas Munné de Gavà.

Les Medalles d’or de sa Majestat el Rei va ser per la rosa estrangera del francès C. Chambard amb la rosa Diane de Broglie, roser de color groc –rosat. La  rosa nacional per Pere Dot amb la rosa Duquesa de Peñaranda, pernetiana de color salmó ocre.

Rosa Duquesa de Peñaranda, primera medalla d’or al concurs de Barcelona

 

La medalla d’or de la ciutat de Barcelona pel roser de l’obtentor britànic M. Beckwith i es van donar tres certificats al mèrit a les roses: de Mr. Ketten frères de Luxembourg,   de Mr. Charles Mallerin i el tercer al roser de Mr. Dobbie and Co. d’Edimburg. Un certificat va quedar pel proper any.

La medalla d’or de la ciutat de Barcelona pel roser Golden Gleam de l’obtentor britànic M. Beckwith i es van donar tres certificats al mèrit a les roses:  Prince Felix de Luxembrurg de Mr. Ketten frères de Luxembourg,  Mrs Pierre S du Pont de Mr. Charles Mallerin i el tercer al roser Elizabhet of York de Mr. Dobbie and Co. d’Edimburg. Un certificat va quedar pel proper any.

Rosa Diane de Bonglie, medalla d’or estrangera

AL jurat i participà l’alcalde de Barcelona Baró de Viver, el regidor Joaquím Llansó, el Sr. Croibier de la Societat de roseristes francesos Les Amis de les roses, Joan Magriña i Cebrià Camprubí del Foment Nacional de l’Agricultura, Josep Gomis jurat amateur; Mr.Walter E. Clark de l’American rose society i JCN Forestier, director de parcs i jardins de París, Nicolau Maria Rubió i Tudurí director de parcs i jardins de l’ajuntament i Miquel Aldrofeu com secretari del jurat.

concurs de l’any 1930 el nombre de  concursants encara van anar a més i van ser 117 les varietats presentades. Afegint-s’hi a l’anterior llista de participants els següents:

J.H. Nicolas i L.B. Coddington dels de EUA; Howard & Smith de Montebello,  Ragiory, d’Itàlia; F. Guillot (Besançon) de França; J. Camprubí de Sant Joan Despí  i F.  Munné de Gavà.

El jurat estava format pe l’Alcalde de la ciutat i el tinent d’alcalde i regidor d’obres públiques, per part del Foment Nacional de l’Agricultura, Pilar Mata, Estapé i en Cortés,  de delegats estrangers per part de l’ American Rose Society, dels EUA, Robert Pyle i JH Nicolas, a més de delegats de    Gran Bretanya, de la Societat de rosaristes de França, Alemanya, Luxemburg i Holanda. El conservador del parc de Pedralbes, Manuel Luengo, el director de parc i jardins NM Rubió i Tudurí i Miquel Aldrofeu, jardiner major del parc de Montjuic,  en qualitat de secretari.

El jurat va tenir un record molt especial pe JCN Forestier, que havia visitat el parc amb anterioritat  a la seva mort aquell mateix any,  i van decidir que el seu nom seguis formant part del jurat.

Les Medalles d’or de sa Majestat el Rei va ser per la rosa estrangera  Comtesse de Vandal de M. Leenders. Rosa de color salmó rosat, alta i vigorosa, amb una flor gran i de bona forma.

I per la rosa nacional va quedar desert.

La Medalla d’or de la ciutat de Barcelona se li va adjudicar a Pere Dot, per la seva varietat   F. Cambó, roser de color entre groc i vermell  lacat, molt florífer, vigorós i sa.

Certificat al mèrit de 1929 per les rosa: Climbing Odette Foussier de C. Chambart, roser sarmentós, alt i vigorós de flors de color groc rosats de llargs peduncles i floració continua.

Certificats al mèrit 1930, pels  rosers:  President Hoover, del obtentor D.B. Conndington dels EEUU i produït per Jackson and Perkins, flor de color groc salmó i bona presencia.

Pel roser Mme. Jules Guerin, de J. Gaujard, roser vigorós, sa,  de bon fullatge, flor gran de color groc pàl·lid.

I perl roser Ami Quinard, de Charles Lammerin, roser uniflora de bona presencia i de color granat fosc. El jurat va lamentar no tenir un altre certificat pe concedir-li al roser Mercedes Gallart del obtentor Blas Munné i també es va deixar per valorar-los el proper any els rosers presentats per Cebrià Camprubí.

concurs de l’any 1931

el 14 d’abril d’aquest any, després de les eleccions municipals que van donar la victòria als partits republicans i d’esquerres es va proclamar la republicà.

Per il·lustrar l’ambient d’aquells anys,  JH Nicolas, explica que …Durant una de les meves visites Barcelona, vaig veure una banda tocant l’himne nacional espanyol i em vaig treure el barret en senyal de cortesia. Un dels mandataris del meu grup em va dir “Posa-te’l, això no te res a veure amb nosaltres els catalans”.

Aquell any, el jurat va estar forma pel ciutadà Alcalde Dr. Aguadé, el president de la comissió de  Foment sr. Duran i Guardia, el regidor, Vidal de Quintana,  Pilar Mata, dels Amics de les roses,  Jaume Cortés i Joan Simó Carbonell del Foment Nacional d’Horticultura, el director de parc i jardins NM Rubió i Tuduri i Miquel Aldrofeu en qualitat de secretari. Va excusar la seva assistència per malaltia el sr. Jean Croibier, president dels Amis de les Roses de França.

Es van suprimir els guardons reials i els premis van quedar així:

Medalla d’or de la ciutat de Barcelona per la rosa estrangera Max Krause del rosarista alemany M. Krause, arbust de presencia i peduncles rigits amb branques de cinquanta  a vuitanta  centímetres, sa i de roses de color groc Nanking de una a tres poncelles per peduncle i de botí floral de forma perfecta.

Pere Dot, medalla d’or de la ciutat  de  Barcelona, rosa nacional, per la  rosa Catalònia, roser molt floridor, de forma globulosa, flor molt plena, de color vermell lacat intens, tacat de groc. Roser vigorós de fulles llustroses i llargs peduncles.

Diplomes al mèrit 1931 pels rosers: President Macià del rosarista holandes M. Leenders, roser vigorós, exempt de malalties criptògames, de una a tres poncelles per peduncle, flor gran, semi doble, de color rosa pàl·lid.

Paz Vila de Manuel Munné, roser sa i vigorós,  d’una tres poncelles per peduncle, flor gran, semi doble, de color salmó rosat.

I pel roser Pedralbes de Cebria Camprubí. Roser molt vigorós, d’una  a tres poncelles per peduncle, flor gran, semi doble, de color groc mantega transformant-se en blanc.

Es va reservar un diploma pel proper any.

Palau Pedralbes, seu del concurs

concurs de l’any 1932

Si van presentar 159 varietats de noves roses, la medalla d’or es va atorgar al roser Victoria Harrington del california Cap.  George C. Thomas , la medalla d’or per varietats nacionals fou per el roser Ignasi iglesias, de Pere Dot. Es van donar tres certificats al mèrit:  Climbing Etoile d’Holande de M. Leenders d’Holanda,; La Florida del obtentor Eugenio Fojo, d’Asua , Bilbao, i el tercer pel roser Vda. Verdaguer de Pere Dot. Dos dels diplomes es van deixar per l’any següent a l’entendre el jurat que no hi havia cap altre roser mereixedor de premi.

concurs de l’any 1933

 A més dels anteriors participants dels altres anys si sumen Kordes d’Alemanya, Leenders d’Holanda.

Amb la creació de l’entitat Els Amics de les roses i la proclamació de la república és va crear  el guardó  rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya del que en parlem en un altre article (amicsdelesroseshistories.wordpress.com/category/jaume-garcia-i-urpi/page/2/).

El jurat estava composat per: Mr. JB Croibier de associació de roseristes francesos, Les Amis de les Roses, de Lió, Pilar Mata i Joan Dorgebray pels Amics de les Roses de Catalunya, Vicens Aldrofeu i Joan Daura pel Foment Nacional d’Horticultura i els Srs. N.M. Rubió i Tudurí , com cap dels serveis de Parcs i jardins de Barcelona i Miquel Aldrofeu en funcions de secretari del jurat

EL Jurat, un cop van analitzar les dades recollides pel serveis de parcs i jardins i la visita del jurats de primavera van donar els següents guardons:

medalla d’or pel roser polyantha Mevrouw van Straaten van Nes de M. Leenders d’Holanda, flor de color camí vermellós, pètals ondulats, molt vigorós i florífer, excel·lent pel clima mediterrani.

Diploma al mèrit dels dos restants del any 1932, pels roser Josep G. Gomís de C. Camprubí i el número 1-25 ( Ami F. Mayery) de C. Chambard.

Diplomes al Mèrit del present any per els rosers 1167-2-28 (Prono) de W. Kordes d’Alemanya, roser 1-R-26 , (Porto) de Charles Mallerin de França; i menció pel roser Lluís de Briñas de Pere Dot. A proposta del president i en honor  a  la trajectòria dels rosers excepcionals que Pere Dot havia presentat al concurs durant  tots aquest anys des de la  creació del mateix  com son; Duquesa de Peñaranda  a l’any 1929, F. Cambó a l’any 1930 ; Catalonia a l’any  1931; i Ignasi Iglesias a l’any 1932, tots ells premiats amb medalles d’or, li fos concedit a Pere Dot, la Rosa d’Honor de la Generalitat de Catalunya, oferta pels Amics de les Roses de Catalunya. El jurat per unanimitat i en gran satisfacció va concedir l’esmenta premi.

concurs de l’any 1934

El jurat  d’aquest any va estar format per Mr. Alfred Lamesch, delegat del Sindicat de viveristes i roseristes de Luxembourg, Jean Dorgebray  i Pere Dot, pels Amics de les Roses de Catalunya, Lluís Griera i Jaume Cortés pel Foment Nacional i els Srs. NM Rubió i Tudurí , com cap dels serveis de Parcs i jardins de Barcelona i Miquel Aldrofeu en funcions de secretari del jurat. Foren analitzades 92 varietats de rosers i després de recollir les dades del jurat de  primavera van donar-se els següents guardons:

Medalla d’Or per estrangers al número 61 de Mathias Leenders d’Holanda, sense nom i amb la referència del roserista 6381; Medalla d’Or per als nacionals, a la rosa Irene Churruca, de Eugenio Fojo d’Asua, Biscaia.  Primer diploma al mèrit per al roser 18-14-1929 de Llorenç Pahissa de Sant Feliu, segon diploma al mèrit per el roser Mme. Joseph Perraud de Jean Gaujard, diplomes pels rosers; referència 1200 de NV Gerbr. de M. Leenders d’Holanda  i roser Alezane de  Llorenç Pahissa de Sant Feliu. Quedant dos diplomes deserts per l’any vinent. Pere Dot va ser membre del jurat i va presentar diverses varietats fora de concurs, entre d’elles, cal destacar  la rosa Àngels Mateu.

Medalla d’Or per la rosa Irene Churruca, de Eugenio Fojo

concurs de l’any 1935

El jurat, en al seva trobada de primavera durant el mes de maig, estava format per  Jean Dorgebray, Pere Dot, Jaume Cortés, Lluís Griera, i NM Rubió i Tudurí, secretari; Miquel Aldrofeu. Posteriorment el jurat es reuneix el 5 de novembre i participa  MJ Croibier, i M. Colombier, dels Amis de les roses de Lyon, Jean Dorgebray i Pere Dot pels Amics de les roses de Catalunya, Jaume Cortés i Lluís Griera del Foment  de l’Horticultura, actua de secretari Miquel Aldrofeu i NM Rubió i Tudurí, director de parcs i jardins de l’ajuntament de Barcelona.

En aquest any guanya la medalla d’or nacional   en Llorenç Pahissa amb la rosa Antonia Pahissa. I la medalla d’or per obtencions estrangeres va ser per Charles Mallerin per la rosa Feu Pernet Ducher. (espanya federal, 15 11 1935). Primer certificat al mèrit pel roser Arch. Reventós, de  l’holandes M. Leenders. Es  van valorar 106 rosers. El jurat va felicitar a Pere Dot per les seves creacions presentades fora de concurs al ser membre del jurat. Alguns rosers, valorats al maig i al trobar-se decaiguts  es va decidir tornar-los a valorar a l’any següent

concurs de l’any 1936

La valoració  és va fer els mesos de  maig i juny. El 18 de juliol va esclatar la guerra civil. Tot i això el jurat es reuní el 28 d’octubre. En el mateix i participant: Joan Ros i Sabaté dels Amics de les Roses, Francisco Ferrer pel Comitè de Control Obrer de parcs i jardins, Nicolau Maria Rubió  i Tudurí del servei de parcs i jardins i Miquel Aldrofeu com secretari. M. Croibier, dels Amis de les roses de Lyon, deplora de tot cor la situació en que es troba el nostre país que fa que no es pugui enviar cap delegat a Barcelona.

Concedint-se els següent guardons; medalla d’or millor rosa estrangera per Madame Eduard Estaunié d’Emmanuel Buatois de Lyon, Medalla d’or millor varietat nacional per Violinista Costa de C. Camprubí, de Sant Joan Despí.

Violinista Costa de Camprubí

Diplomes al mèrit pendents de la valoració de 1935 pel roser, n122 de nom Faïence  de G.A. Van Rossem de Naarden, Holanda. Roser numero 88, inscrit com 1935-p”   de Pere Dot de Roses del Llobregat. Roser numero74,inscrit com 3-22 de Jean Bohm de Xecoslovaquia. amb el número 116 Roser Satàn de Llorenç Pahissa de  Roses del Llobregat.

Pel que fa a la valoració dels certificats del any 1936; roser amb el número 121, inscrit com 7234, de Ketten Freres de Luxemburg. Amb el número 110 i inscrit com nº6 de Cebrià Camprubí de Sant Joan Despí. Van quedar dos diplomes de mèrit per l’any següent.

 Aquest serà l’últim concurs de roses noves que es celebra a  Catalunya en aquella època. tot i els repetits intents de després de la guerra per tornar a instituir-lo,  no es celebrarà a Barcelona cap altre concurs internacional de roses noves  fins l’any 2.001 i al roserar del parc Cervantes. Sent Alcalde de la ciutat Joan Clos i Presidenta del Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona la regidora Imma Mayol.

Jaume Garcia i Urpí

Octubre de 2013

Les roses Noisette

R. Old Blush

Al voltant de 1790, el botànic,  Philippe Noisette i la seva esposa Celestine, van anar a Carolina del Sur, fugin d’Haití pels disturbis provocats pel llarg procés independentista que va tindre per protagonista a François Dominique Toussaint-Louverture , que entre 1793 i 1804 va dirigir la revolució haitiana , enfrontant-se a espanyols, anglesos i francesos, fins a la seua captura, desterrament i mort a França.

Existeix un altre versió de la seva fugida d’Haití; sembla que Philippe, va comprar una esclava, de nom Celestine i va fugir amb ella. De totes formes i  pel que fa a la nostra història, el fet és que va marxar a Carolina.

Philippe procedia d’una família de jardiners i horticultors establerts a França. A Carolina   va  anar a la ciutat de Charleston, en qualitat de superintendent per tal de fer-se càrrec del jardí Botànic creat per l’Associació medica d’aquest estat.

El  seu germà Louis resident a París, va enviar-li el roser Old Blush o un descendent del mateix. Old Blush es un dels primers rosers procedent de Xina, documentat ja a Suècia l’any1752 per Peter Osbeck, va ser reintroduït a Anglaterra l’any 1789 . Old Blush  és un roser de color rosa,de Fragància moderada. Semi-doble,      floreix en petits grups i en onades durant tota la temporada.

Philippe, va regalar aquest roser a un veí seu, John Champneys, que el va creuar amb una R.  Moschata. el resultat  va ser la rosa    ‘Champneys Climber Pink ‘ (1811). John va regala estaques i llavors del roser a Philippe, que el va reproduir i  posteriors creuaments van donar  ‘Blush Noisette’. El roser va   viatjar a França l’any 1814 i va gaudir d’un gran èxit degut al conjunt de característiques que el feien força novedós; arbust ampli de llargues tiges,floració continuada, flors grans amb una coloració que anava del blanc al carmesí. Les Noissettes a més , son roses perfumades, molt elegants en la seva forma i color. Així nèxia la nova raça del les roses Noisette.

R. Blush Noisette

A partir de 1825 el roser va ser creuat amb R. Yellow Parck Xina, per tal d’introduir el color groc en aquesta nova raça.. Això encara va afavorir-les més, amb una varietat més amplia de colors.

Aquestes van anar millorant amb successius creuaments amb roses de te. Son roses, però, que s’adapten be a climes càlids i que pateixen molt el  clima rigorosos del centre i nord d’Europa.

L’any 2011 es va celebrar el 200 aniversari de la   creació d’aquesta raça de rosers, la única que s’ha creat a l’Amèrica  del Nord i que va contribuir força a la evolució  de les roses.

L’any 2011,  en el marc de les jornades Roses de Tardor, es va fer el lliurament del guardó Amics de les Roses 2011, a la Sra. Hella Brumme, representant del roserar Europa Rosarium de Sangerhausen d’Alemanya, pel   paper fonamental d’aquest roserar en la conservació de varietats roserístiques d’arreu del planeta i per la seva contribució a l’execució del projecte endegat per la nostra entitat de recuperació de les roses de Pere Dot per a la nostra ciutat. En el marc d’aquesta visita el roserar ens va demanar de poder   mantenir a la ciutat una col·lecció de roses Noisettes  per tal de que els poguéssim facilitar aquelles varietats que, per causes del seu clima,  sovint perdien.

Els rosers enviats per Europa Rosarium i en fase de reproducció son:

Rêve d’or, Deschamps,  Willliam Allen Ridchardson, L’Abondance, Alister stella Gray, Mme. Martignier, Céline Forestier, Bouqueet d’Or, Blanche Duranthon, Reine Olga de Wurtermberg, Capitaine Sisolet, Crepuscule, Comtesse de Galard-Béarn, Chromatella, Desprez à Fleurs Jaunes.

Aquest rosers i d’acord amb el conveni signat entre la nostra entitats i l’ajuntament de Sant Feliu, seran plantats aquest hivern al Roserar de Dot i de Camprubí. Val a dir que, aquest juliol, ja han sortit una remesa d’estaques dels mateixos cap el roserar alemany per garantir la seva conservació en aquest parc.

Jaume Garcia i Urpí

juliol, 2013

Pere Dot i les roses de Poblet.

R. Poblet 80

Poblet o millor dit, el Reial Monestir de Santa Maria de Poble, va ser fundat l’any 1150 i pertanyé i pertany  a l’ordre del Cister, sota la regla de Sant Benet.

Declarat, pel Govern Espanyol, Monument Nacional l’any  1921 i  l’any  191 va ser   declarat Patrimoni de la Humanitat per laUNESCO.

A l’octubre de 1935, en el butlletí dels Amics de les Arts i de les Lletres, apareixia un article parlant de Poblet i de la magnifica festa que si havia fet amb motiu de la recuperació i retorn, per part d’Eduard Toda i la col·laboració del Centre Excursionista de Catalunya, d’una creu de pedra que com diu el butlletí; L’any 1568, l’abat Guimerà feu aixecar una creu a la plaça de davant de la porta Reial. La creu desapareguda el segle anterior, va ser trobada i comprada a París per Eduard Toda i col·locada en un pati del seu castell d’Escornalbou. En una visita que el un col·lectiu de persones del  CEC va efectuar al castell, al saber la procedència de la creu,  li van suggerir de retornar-la al seu antic emplaçament. L’acte de retorn va tenir lloc el  28 de juliol de 1935.

En aquest mateix article, l’articulista comenta que l’any 1931 un grup de santfeliuencs, amics i socis dels Amics de l’art i de les lletres van fer una sortida a Poblet. L’objecte de la mateix no era un altre que fer ofrena al monestir cirtercenc d’una rosa de nova creació del nostre il·lustre roserista Pere Dot. Aquell mateix any P. Dot havia va creat aquesta nova varietat de  rosa que batejaria amb el nom del  que va estar el panteó dels reis catalans des de Pere el Cerimoniós: Poblet.

 D’aquesta efemèride es conserva al Monestir una placa de bronze commemorativa de l’acte i Eduard Toda en va fer una ressenya. A  la placa, que es conservada pel germà Olivé en uns magatzems del recinte , i diu:

 A l’entorn d’aquesta llegenda i floreixen unes roses

Poblet tenen per nom, l’artifex Pere Dot n’es el creador

En nom de la ciutat de Sant Feliu del Llobregat els amics de les arts i de les lletres

ací les han arrelades perquè visquin en l’harmonia d’aquestes pedres venerables i venerades.

Poblet,  10 de maig de 1931

La placa que es conservada pel germà Olivé

 D’aquella primera rosa creada per Pere Dot s’ha perdut el rastre per sempre més. Als anys 80 el seu net Albert va crear una nova versió de la mateixa, que la podeu trobar al roserar de Dot i de Camprubí.

 Fa uns anys i a iniciativa dels organitzadors del concurs de roses del Vendrell, Matilde Ferrer va fer una nova creació que portava també el nom de Poble i que fa un any, quant vaig visitar Poblet per redescobrir la placa, estaven plantats al claustre del monestir.

 Seria un acte de justícia que aquestes roses no es perdessin de nou i que el monestir en pogués tenir una bon nombre de les mateixes. Com Associació estic segur que treballarem en aquests sentit. També m’agradaria recordar   que Pere Dot va dedicar un altre rosa a qui va ser l’anima de la recuperació del monestir; Eduard Toda, de la que tampoc i hem trobat el rastre.

 La rosa  Poblet creada l’any 1931 per Pere Dot era un Hibrid de Te (HT), de color vermell molt brillant, amb flors de mida  mitjana i  de llarga durada.

 La creada per Albert Dot, l’any 1985 era també un HT. de color vermell fúcsia, rosa molt plena, de 40 a 50 pètals, apte com a flor de tall i, finalment,  la rosa Poblet creada per Matilde Ferrer l’any 2011, era també un HT, de flor mitjana de 35 a 40 pètals, flor en forma de copa i poncelles altes i centrades, de color taronja amb ribets groguencs i apta per flor de tall, fulles amples de color verd clar, aspecte sa i vigorós.

 Quant existeixen diverses varietats de  roses amb un mateix nom, com és el cas, per distingir-les s’acostumen a batejar amb la dècada o any de la nova varietat, així la rosa creada per l’Albert Dot seria Poblet 80 i la creada per la  Matilde Ferrer seria Poblet 2000.

Rosa Poblet 2000

La rosa Àngels Mateu i el castell de Peralada

 

El 1923, la Família Mateu va comprar el castell de Peralada.  

Damià Mateu i Bisa era un industrial i polític català. Es dedicà a la creació d’empreses industrials com l‘Hispano Suiza i fou vicepresident del Banco Urquijo Catalán.

Políticament, fou membre de la Federació Monàrquica Autonomista, ideològicament pròxim a la Lliga Regionalista, i alguns cops va fer d’intermediari oficiós entre aquesta i el rei Alfons XIII. El 1935 es distancià ideològicament de la Lliga i passà a la Dreta de Catalunya.

El seu fill Miquel Mateu  i Pla, el 1935 es féu càrrec de les empreses i indústries familiars. En començar la Guerra Civil de 1936-39 passà al bàndol de Franco,  amb les tropes del qual entrà a Barcelona (26 de gener de 1939). L’endemà fou nomenat alcalde de Barcelona, càrrec que ocupà fins el 1945,  fou ambaixador de l’Estat espanyol a França (1945-47). El 1923 havia comprat el castell de Peralada, que restaurà i convertí en museu. Hi reuní una important biblioteca.

La  Gaseta de les arts, en la seva edició  d’octubre/novembre de 1929, va dedicar un número extraordinari  al castell de Peralada, en el que es descrivia la historia dels Rocabertí, la nissaga nobiliària que havia estat propietària del castell, fins l’adquisició del mateix per la família Mateu. En el mateix número s’hi parlava de les obres d’art i la biblioteca, així i com de la valuosa col·lecció de vidre antic i s’hi feia una descripció de l’edifici i dels seus jardins, en un article titulat  “EL casal”.

 Ens centrarem amb aquest últim aspecte i en la descripció que feia dels mateixos  l’autor del article, en Marius Gifreda (1895-1958, Arquitecte i escriptor). Deia que el projecte del jardí, signat l’any 1877, va ser obra de l’arquitecte enginyer paisatgista de París M. Francoise Duvillers, i que “…el parc, va ser enriquit per noves i atinades aportacions; un bell roserar, un laberint de xiprers…”  A continuació fa una descripció dels jardins, fent notar que “… en alguns indrets anotareu certes coincidències amb els jardins de les illes Borromees, en altre, escaients afinitats amb el paisatgisme anglès, i també, en algun recó arrecerat, l’intimisme dels nostres vells jardins… “

També diu que “… entre altres cultius notables cal assenyalar unes tres-centes hibridacions de roses, algunes de les quals han estat elaborades pel nostre famós creador de roses, Pere Dot, el qual, com és sabut, ha guanyat diverses primeres medalles d’or en els concursos més importants d’Europa. És molt possible que d’aquestes hibridacions en sortiran els exemplars meravellosos d’una jerarquia semblant a les cèlebres “Marí Dot”, “Mme. Gregoire Staechelin” i altres que ja floreixen esplèndidament en els roserars de Peralada…”

Com veieu,  les roses d’en Pere Dot eren present a Peralada però no és aquesta l’única relació que enPere Dot va tenir amb la família Mateu.

 Un altre filla de Damià, la Maria dels Àngels Mateu i Pla, va ser secretaria del Mont de Pietat de Santa Madrona (subtitulat Institut d’Empar i Protecció en favor de la dona que viu del seu treball),  va ser creat el 1900 pel capellà Gaietà Soler, per a la protecció de les dones treballadores, en especial les minyones. Aquesta entitat oferia hostatge a les obreres sense família a Barcelona i els cercava feina; també prestava serveis de socors mutus en cas de malaltia.  Àngels  Mateu, també era  vocal del Consell General de la  Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya, Secretària General de l’Institut de la Dona que Treballa», i Secretària del «Casal per Malalts»  i de l’escola  d’Infermeres de Santa Madrona.

Era, pel que podem veure, una persona dedicada al món assistencial i social des d’una perspectiva catòlica, en aquest sentit coincidia amb altres personatges de l’època com  Francesca Bonnamaison, o Maria Guarro, a qui P. Dot i va dedicar sendes roses (Vídua Verdaguer HT,1932 i R. Maria Guarro, HT, 1935). I d’altres dones  d’extractes burgesos que van treballar, sota l’empar d’un vast moviment social-catòlic,  per millorar les condicions de vida de les dones treballadores, sense qüestionar els models de gènere vigents a l’època.

Maria dels Àngels Mateu va morir jove, a la edat de 26 anys, a Campins, el 20 de març de1923. A pesar de la seva joventut, sembla que va deixar una empremta important. Un fet  remarcable en aquest sentit , es que va formar part de la primera escola d’infermeres que va tenir el país depenent del Montepio de  Santa Madrona,  de la qual  en va ser la primera secretaria convertint-se en un referent decisiu en l’impuls d’aquesta institució. Era la directora, des de la  seva fundació el 1915, Àngels Bosch d’Esquerdo.

El 23 de juny de 1923 se li va dedicar un acte fúnebre al Palau de la Música Catalana en el que hi intervingué, entre d’altres,  la directora de l’escola d’infermeres de Santa Madrona, Àngels Bosch d’Esquerdo, Lluís Ferre Vidal, director general de la Caixa de Pensions que va recepcionar un retrat  de l’Àngels Mateu destinat a la galeria de personatges il·lustres de la Caixa,  el Dr. Francesc Moragas i Barret, advocat i economista català, en el seu parlament va dir:

 “…Les seves capacitat i energies van donar existència i llum a molts organismes de la Caixa de Pensions… Va entrar en el nostre organisme quan aquest era matèria que cercava esperit… Ella fou l’Esperit…”

També hi intervingueren, Ramón Balsell i Masó, fundador de la Caixa Social del Patronat Social Escolar d’Obreres del Poblet, cloent l’acte en Ramon Albó i Martí, polític independent, sociòleg i advocat català especialitzat en temes penitenciaris.

En un article aparegut a la revista  Vida femenina,  (maig de 1936),  Pere Dot explicava que “…havia convingut amb el seu amic el Sr. Miquel Mateu que el dia que tingues una rosa nova veritablement excepcional, seria dedicada a la memòria de la seva germana Àngels.

Passaren dos, tres, cinc anys; de roses noves en sortiran moltes, ben boniques, però el que hom cercava no era allò; calia quelcom millor, la qual cosa per fi, arribà . Presentada al Sr. Miquel la nova rosa, fou per ell acceptada i tot seguit ja li posarem el nom d’Àngels Mateu, nom que tothom que veu la rosa i coneixia Àngels el troba ben merescut…”

Pere explica que “…abans de posar-lo al comerç.. “ el va presentar a diversos concursos de roses; a Bagatelle va obtenir la medalla d’or, a Haywars Heat( Anglaterra),  un certificat de primera classe, al concurs de Roma el certificat de primo merito, i a Porland (EEUU), obtenia la medalla d’argent.

Un cop posada a la venda, sembla que va ser tot un èxit comercial

 

La rosa Àngels Mateu, HT, 1934, Pere Dot

També coneguda com Record de Maria dels Àngels Mateu

Descendent de Magdalena de Nubiola  X  Duquesa de Peñaranda

De color salmó coral courenc, or sobreposat. Roses dobles, de 40 pètals, molt grans, globular, poncella ovoide, alta. Floració recurrent. Fullatge compacte, molt brillant,  sa i fosc, molt vigorosa, fillols forts. Olor suau a mora.

 

              Jaume Garcia i Urpí, Juny de 2012.

Catherina Klein (1861-1929) La pintora de les roses

53a. ENR, exposició Catharina Klein

Catherina Klein, nascuda a Eylau el 4 de novembre de 1861, va estudiar a l’escola de belles arts de Berlín, es va convertir en una de les millors pintores de flors i natura del seu temps i era coneguda com “La pintora de les roses”. La seva obra es coneix gràcies a la quantitat de calendaris, nadales i altres publicacions, però sobretot per la seva producció de postals publicades arreu d’Europa.

Els motius d’aquestes publicacions giren sempre a l’entorn de la natura des d’ un punt de vista romàntic: flors, fruites i roses, a vegades fent combinacions de totes elles, d’altres en grups o en solitari; també en segon terme, amb petits i bucòlics paisatges, i moltes vegades, amb ocells i entremaliades papallones. Son molt famoses una sèrie de 26 lletres fetes amb flors.

 La seva obra és ingent i la seva tècnica molt acurada, tant en olis com en guaix i sobretot en aquarel•les. Klein treballà sempre amb tons lluminosos que donen una gran vistositat a la seva obra i uns ombrejats que donen un bon contrapunt i una gran profunditat a les imatges.

 D’aquesta autora, en sabem ben poc; segurament que això denota un caràcter senzill i reservat, però alhora perseverant i treballador. Sembla que no es va casar, ni va tenir descendència.

Va treballar per a cases comercials, les millors van ser: Meissner i Buch a Leipzig, un parell d’empreses suïsses, i Raphael Tuck de Londres. Aquestes li publicaren la seva obra en un moment de creixement i expansió de la cromolitografia, bàsicament en postals i calendaris, i això va motivar que fos reconeguda com una artista de caràcter “comercial” i menystinguda en el món de l’art, i més en un món dominat per homes. Tot i així, sembla que es va guanyar força bé la vida i es va dedicar a l’ensenyament artístic. Les seves reproduccions servien de models a molts estudiants de belles arts i aficionats.

Durant la Segona Guerra Mundial, en un bombardeig, el seu fons va quedar destruït, es van perdre més de 2.000 originals.

La seva obra, tot i ser catalogada com victoriana, és, bàsicament, molt realista, està catalogada sempre com Vintage, com allò que, tot i estar passat de moda, la seva gran qualitat la fa perdurable. El seu bell treball segueix sent popular avui en dia i es reprodueix a tot arreu en roba, gravats, ceràmica, targetes de felicitació i altres articles.

A la passada edició de  la 53a. l’Exposició Nacional de Roses varem poder veure una petita exposició amb moltes de les seves postals.

 

Els poemes a les roses de Josep M. López-Picó

Josep M. López-Picó (1886-1959), poeta i editor català, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i autor de prop de noranta obres, escrivia al 1941 un poema dedicat a Francesc Matheu, en el marc  de l’homenatge que diversos intel·lectuals del nostre país li varen retre amb motiu de la creació de la rosa que Pere Dot li havia  dedicat i que portava el seu nom.

La mort de Francesc Matheu, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya, esdevinguda a Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, on tenia una casa d’estiueig  i on es va refugiar durant la guerra civil, va passar desapercebuda degut a les circumstàncies del moment.

Francesc Matheu i Fornells (  1851 – 1938) fou un escriptor català. Adscrit des de molt jove al moviment catalanista, fou un dels fundadors de la societat La Jove Catalunya el 1870,  intervingué en l’organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d’extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat mestre en gai saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902. També va presidí el consell directiu del 1910 al 1935 i fou membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista. Al 1920, el govern francès  el condecorà amb la creu de cavaller de la Legió d’Honor per les seves posicions aliadòfiles durant la primera guerra mundial. El 1914 presidí l’Orfeó Català i el 1910 l’Ateneu Barcelonès.

Com a editor, el 1870 s’encarregà de La Gramalla i el 1884 fundà l’Editorial Catalana, on publicà les obres de Marià Aguiló, Emili Vilanova, Jacint Verdaguer i Miquel Costa i Llobera. Se’l considera un representat  típic de l’esperit tradicional de la Renaixença.

El poema  manuscrit de López –Picó, amb signatura i data  de IX de 1941, es troba en un document, un lligall de manuscrits en forma de llibre que es remunta des de 1940 fins 1971,  en el que participen un centenar llarg  d’intel·lectuals dels països catalans  a través de diversos escrits i poemes. El recull comença amb una introducció descriptiva de la rosa Francesc Matheu per part de Pere Dot.

Posteriorment, la seva filla Roser Matheu, va dipositar el llibre a la Biblioteca de Catalunya i, recentment, ha estat redescobert per la Mariluz Retuerta amb motiu de la comunicació que estava preparant per la jornada “Roses a la tardor” organitzada l’any 2010 pels Amics de les Roses de Sant Feliu, amb motiu  de la commemoració del 125è aniversari del naixement de Pere Dot.

El poema de López –Picó deia així: 

La rosa Francesc Matheu

Arma el temps els seus paranys,

I els ombreja de distància.

Presoners de ressonància

de goigs vells en nous afanys,

amb desplegament d’alosa;

el daler, però nos gosa

volar d’una a l’altre platja

i  s’acull en vostra imatge

viva en el nom d’una rosa.

El poema, també es  troba recollit en un altre llibret de confecció artesanal i que forma part d’una petita col·lecció que López –Picó va començar a editar a partir de l’any 1941. En el seu dietari (Dietari 1929 – 1959), deia:

11 de Novembre (1941). Iniciat treball d’autografiar cinc reculls de poesies meves en exemplars únics d’ofrena de Festes, amb l’import dels quals, si els puc vendre……

Sembla però, que abans de sortir aquest recull havia dedicat, també, un sonet a Pere Dot, i en aquest llibret, va a continuació del poema dedicat a Francesc Matheu  (pàgina 76 l’un i pàgina 77 l’altre):

Sonet de la rosa

Al senyor Pere Dot 

Senyal i tanca de la llum en feix,

del qual desplegues lleures de volada

en cercles de la llum, al vol de l’eix

que et centra i t’expandeix altra vegada.

 

Xifra en rodona d’aire de ventall,

respir del temps en ordres de coloma.

Ni el teu esguard no li ha calgut mirall

ni de l’adéu no en saps sinó l’aroma.

  

Agulla d’unitat, designi pur

de tu mateixa,  tu. Si la sortija

de la perfecció – poncella i tija-

suscites, no promets a camps d’atzur

sinó el somrís que, en dir-te el nom, reposa

el desig que a l’oblit has fullat, rosa.

Aquest poema està a la capçalera del nostre blog “Roses de paper” dedicat a la poesia.

El llibret, sense datar, s’hauria editat no abans de l’any 1947, donat que l’últim poema està dedicat al Floricultor Joaquim Barceló que va fer de padrí per tal que Cebrià Camprubí li dediqués una rosa a López-Picó i, aquest diu en el seu dietari:

24 de juliol (1947). Joaquim Barceló al qual la revolta del any 36 destruí els seus conreus d’assaig, em dóna, de part del roserista senyor Camprubí una mostra de la rosa que batejada amb el meu nom figurarà l’any vinent en el seu catàleg de la seva especialitat. És cosa que sempre m’havia fet il·lusió. Regraciament líric.

Aquest regraciament líric es troba a la pàgina 100 del llibre, de fet, és el  poema que tanca el recull  i diu:

 Al Floricultor

Joaquim Barceló

Padrí d’una rosa amb el nom del poeta

Neus d’antany, glòria fossa del nom

que mena oblits a la mar i els bressola

amb el respir incessant: Deixeu sola

la ressonància fràgil; i com

si, encara efímera,  més que no escrita

damunt de l’aigua, en els pètals extrems

d’un floc d’alè de la rosa del temps,

l’ai esfulles, gloriola petita.

  

 

   

 

 

 

 

 

El llibret, titulat “Motius de la rosa” recull, segons el pòrtic, “clos sempre en el brevíssim contorn d’un dístic, una cançó, una corranda, un epigrama o un madrigal ” una setantena de poemes dedicats a les roses. 

Del llibre, editat per l’editorial Estel,  es van fer 25 exemplars en paper de fil especial de la casa Guarro, numerats i signats per l’autor, 199 numerats en paper vitel·la de la Gelindense i 275 en paper “T.J.” sense numerar, en un format de 11 x 13 cm i sense datar, de fet, el mateix llibret acaba:  “Les dates s’esborren en pètals de rosa”.

Jaume Garcia i Urpí

Gener 2011

Text biogràfic  de Francesc Matheu: Wikipedia

imatges de F. Matheu i López-Picó: Enciclopèdia.cat