L’associació dels Amics de les Roses de Catalunya de l’any 1931

L’associació dels Amics de les Roses de Catalunya de l’any 1931

Amb la fundació, l’any 1931, de l’associació Amics de les Roses, es va donar un important pas endavant  en la difusió de la cultura de la rosa al nostre país. El gran impulsor de l’associació va ser Joan Ros i Sabater, veí del barri de Sant Andreu i amic de l’escriptor Ignasi Iglesias. Aquest últim, juntament amb la seva companya, Emiliana Vinyes, havien col·laborat amb grups de teatre amateur com un element de suport a l’educació dels treballadors.  Sembla que Joan Ros pertanyia a aquests cercles i la seva relació amb l’escriptor devia ser prou propera, doncs ell mateix l’anomena  el seu “pare espiritual”.

La idea inicial de crear l’entitat venia de lluny. Ja l’any 1928, Joan Ros va fer una ofrena de roses Marí Dot (H. Pernetiana, 1927, Pere Dot) a l’escriptor davant de diversos amics del poeta. J. Ros, en un article escrit l’any 1931 al Butlletí dels Amics de les arts i de les Lletres (1/10/1931), explicava que la inspiració per la creació de l’entitat va ser motivada per la frase que Ignasi Iglesias va   pronunciar arran d’aquesta ofren,  extasiat per aquestes roses va exclamar: “Si no m’agradessin les flors, en mancaria un sentit” .

18101928-1-001

Portada dedicada a  Ignasi Iglésias per la revista “La Veu de Sant Martí”, amb motiu de la mort de l’escriptor.

Sembla que d’aquí va sorgir la inspiració que va portar a la idea de fundar l’Associació, segons explica el mateix Joan Ros i Sabaté. Aquesta frase i el pensament que comportava  i la seva afició i relació amb el món de les roses i els seus obtentors el va motivar per endegar aquesta empresa.

No era la primera vegada que Ros feia oferiment de roses  al poeta perquè anteriorment Ignasi Iglésias li dedicà un poema que recull aquesta sensibilitat de Joan Ros envers les flors i que aquest tenia penjat al petit despatx del seu negoci:

Vos amb les vostres flors m’heu fet ofrena

Del vostre nobilíssim esperit,

El qual ensems ma llar, mon cor omplena

D’un aroma tant  pur com exquisit,

quedant-vos agraït.

Març de 1926

Ignasi Iglésias

Joan Ros, després d’exposar la idea i de parlar amb diverses persones relacionades amb le món de les roses, entre elles Pere Dot,  elabora una circular, en forma de  manifest, en la qual fa una crida per la constitució de l’entitat.

0019

0021

Circular en forma de manifest redactat per Joan Ros

El manifest reflexa l’ambient que s’havia anat creant entorn de les roses a  Catalunya, impulsat principalment per l’activitat del propi Pere Dot a través de  les seves creacions premiades a molts concursos nacionals i internacionals, a més de la instauració, l’any 1929, del Concurs Internacional de roses noves de Barcelona de la primavera i la tardor, el qual estava tenint una molt bona acollida a nivell dels professionals de tot el món. També hi influïen altres factors com el que altres professionals com Cebrià Camprubí, J. Pedrosa o B.Munné i amateurs com Llorenç Pahissa  o Pilar Mata  és dediquessin a la hibridació de noves roses  i molts  aficionats a la jardineria creessin petits roserars particulars, com els d’Eulàlia Regordosa, vídua de Francesc Burés, els germans Bach o Carles Fargas, per citar-ne alguns.

El manifest venia avalat per una targeta amb diversos noms de persones d’una certa rellevància, i amb una presentació que deia:

Preguem a vostè que llegeixi amb atenció l’adjunta circular, que estimem molt interessant per a l’esdevenidor de les Roses a Catalunya. Nosaltres ens posem al costat de la iniciativa d’en Ros i Sabaté, i gosem esperar que la col·laboració de vostè no faltarà a aquesta empresa d’art i de cultura. Atentament.

Eulalia Regordosa, vídua de Burés; Isabel Llorach; Emiliana Vinyes, vídua d’Ignasi Iglesias; Pilar Mata; Apel·les Mestres; Josep Maria de Segarra; Nicolau Mª Rubió i Tudurí; Carles Soldevila; Jordi Mata; Ricard Opisso; Ambrosi Carrión i J. Puig Pujades.

0023                    El manifest venia avalat per una targeta amb diversos noms de persones d’una certa rellevància.

Pere Dot col·labora activament en la gestació de l’entitat i moltes de les persones signants són clients i conegudes seves i algunes de les seves roses porten els seus noms. En una carta adreçada a Apel·les Mestres, el 6 d’octubre de 1930, Pere  li escriu:

Molt Sr. meu i distingit amic: En Joan Ros i Sabaté s’ha emprès la feixuga tasca de fundar la associació catalana “Els amics de les roses”. Però l’amic Sabaté, encara que un intel·ligent aficionat, el seu nom no és conegut i cal que persones que ho siguin el recomanin i havem pensat que’l seu gloriós nom seria molt convenient figurés entre els que recomanen lo que’n Ros ha emprès. Tenim la conformitat de quasi totes les persones de la llista que adjunto i les demés esperem, que com V. la donaran.

Per correu apart li envio la circular. No cal que es molesti en contestar, car de no rebre de V. en contra dintre de 4 dies, entendrem que estarà conforme.

Gràcies i mani a s.s.s. Pere Dot

Aquesta nota va acompanyada d’un petit full amb paper de còpia que reprodueix el targetó esmentat.

Amb motiu de l’homenatge a Pere Dot  que Sant Feliu li va fer l’any 1932, Joan Ros i Sabaté escrivia en una revista local “ i em veig obligat a declarar-lo per a glòria de Sant Feliu i el seu il·lustre fill, mundialment reconegut com un dels privilegiats artífexs de les roses: Pere Dot”.

carta-a-apel-les-mestres

Carta de Pere Dot a Apel.les Mestres,  Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, fons Apel.les Mestres

Amb aquest escrit reconeixia així el pes que Pere Dot va jugar en la introducció de l’afició  a les roses a Catalunya. Cal tenir en compte el moment social i polític en què això s’estava produint, una època força complicada i amb convulsions de tot tipus en totes les esferes de la societat, però també plena d’il·lusió i esperança a nivell nacional i social, de la que Dot n’era plenament conscient  i a  la seva manera i amb les seves roses en prenia part.

Sens dubte, a més de la vocació professional de Pere Dot per dedicar-se exclusivament a la creació de roses noves, el roserista, tot i que en un terme més discret, segueix els passos d’altres països europeus pel que fa a promoure la creació d’un moviment d’aficionats que reconeixia en les roses un signe de civilitat entesa com una acció cultural i de país, més que com una activitat pròpiament hortícola. Cal recordar, com he dit abans, que l’any 1929 ja es va crear el concurs de roses noves de Barcelona que es realitzava als jardins del Palau de Pedralbes i que en la seva gestació també hi va intervenir Pere Dot.

Joan Ros reconeixia també, en una altre moment, que si l’entitat no va créixer suficientment va ser motivat per l’època que els havia tocat viure: …han dificultat el desenrotllament dels nostres projectes i propòsits (els de la Junta directiva), les preocupacions de tota mena que ennuvolen l’hora actual de tots els estaments socials…( La veu de Sant Martí, Ofélia Blanc). 

El llibre d’actes de l’entitat

En  el llibre d’actes de l’entitat, guardat a la Biblioteca de Catalunya, relata de forma molt succinta la trajectòria de la mateixa des de la seva creació fins la última acta a l’any 1933. En el llibre es diu que aquesta  es va constituir el 12 de juny de 1931, amb seu al carrer Dos de maig, número 256 (era el domicili o el negoci d’en Joan Ros).

00

Llibre d’actes dels Amics de les Roses, Fons: Biblioteca de Catalunya

De forma abreujada  resumiré els acords de les diferents reunions de la mateixa:

A la primera reunió, que porta data de 6 de juliol de 1931, la Junta està formada per: Josep A. Gomis, president; Nicolau M. Rubió i Tudurí, vicepresident: Joan Ros i Sabaté, secretari; Pilar Mata i Milà, tresorera i Joan Gallart Vilardell, Lluís Beltrán i Pijoan i Cebrià Camprubí i Nadal vocals. En aquesta junta es proposà  que el lema de l’entitat fos la frase del poeta Ignasi Iglesias (suposo que és refereix a la frase que va inspirar la creació de l’entitat: “Si no m’agradessin les flors en faltaria un sentit”). 

A la reunió del dia 17 de juny de 1931 es proposa  crear el premi Rosa d’honor de Catalunya.(veure article sobre el premi) i també  es rep una petició perquè l’entitat formi part del patronat del Palau d’Agricultura.

A la següent reunió, el 7 d’octubre de 1931, es concreta que el premi finalment es dirà Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya ofert pels Amics de les Roses. Es parla també de celebrar un concurs de tardor, organitzar visites al mateix i crear un concurs de fotografia.

Les dues accions es van portar a terme al lloc on eren les antigues cavallerisses del Palau de Pedralbes. S’hi van celebrar diversos concursos per aficionats i el concurs de fotografia també es va tirar endavant amb la col·laboració del Centre Excursionista de Catalunya.

Imatges del concurs de fotografia al butlletí del CEC

Recordem que Carles Fargas havia estat president de la secció fotogràfica del centre i n’era un membre destacat del mateix així com un aficionat que va deixar un llegat fotogràfic importantíssim a l’arxiu fotogràfic del CEC.

A la reunió del 19 de febrer de 1932

Es parla de crear un projecte de reglament. S’entén pel que fa als concursos de roses per aficionats que es comencen a fer el mateix any a Pedralbes.

A la reunió del 6 de juny de 1932

Es comenta l’article aparegut a la  revista L’abella d’or sobre les flors.

A la reunió del 15 de març de 1933

Es proposa que la revista Jardineria i Horticultura sigui la portaveu de l’entitat.

portada-jardineria-i-horticultura

Aquesta revista va treure el seu primer exemplar al març de 1933 i en van sortir un total de cinc números, fins el juliol de 1933. En ella hi són col·laboradors habituals, tal com apareix en el seu primer número : Miquel Aldrofeu, Ciprià Camprubí, Pere Dot, Pilar Mata de Bassó, Nicolau M. Rubió i Tudurí, JH Nicolas, entre d’altres. La temàtica estava relacionada amb la jardineria,  l’horticultura, la fructicultura i les plantes en general i comptava amb articles específics dedicats a les roses. El redactor en cap era Artur Rigol (1898-1934), un jardiner autodidacta format a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, autor de diversos llibres entre ells  un opuscle: El rosal, publicat l’any 1922 dins d’una col·lecció titulada “El catecismo del agricultor” de l’editorial Calpe.

Era una revista amb gran profusió d’imatges procedents de l’arxiu Mas i Segarra i Torrents, que malauradament només va treure aquest pocs números.

                                   Articles de Pere Dot a la revista Jardineria i Horticultura

En el llibre d’actes no hi apareix cap altra reunió ni anotació. L’entitat va seguir funcionant fins la guerra civil. Tinc constància d’un escrit adreçat al president de la Generalitat de Catalunya en el qual Joan Ros i Llorenç Pahissa demanen que se’ls deixi viatjar al Regne Unit, a la International Rose Conference organitzada per la National Rose Society, a la qual han estat convidats pels organitzadors, i de tornada puguin anar al concurs de roses de Bagatelle de París, amb caràcter oficial.

Demanen, a més, ajut econòmic pel mateix i s’ofereixen a fer diverses xerrades als centres catalans i espanyols de les dues capitals amb els temes de El culte de les roses a Catalunya i Les roses a Catalunya i el seu esdevenidor. Justifiquen el viatge per la conveniència espiritual que Catalunya sigui present en aquesta conferència i que ells, per la seva edat, estan fora del compromís militar. No em consta cap tipus de resposta, ni que a la “International Rose Conference·”  hi assistís ningú  de Catalunya ni d’Espanya.

dot_lot-família _-_-_ 1945_034-còpia-còpia

Simó, Jordi i Pere Dot amb Joan Ros al 1945. Fons: arxiu família Dot

Després de la guerra l’entitat no es refarà mai més. Sí que alguns dels seus membres, sobretot Ros i Sabaté,  segueixen col·laborant a partir de 1947 amb diverses iniciatives relacionades amb les roses, com per exemple l’exposició de  roses que es torna a fer a Barcelona  als Jardins de Pedralbes, posteriorment en una carpa a la Diagonal, a tocar de la “Plaza Calvo Sotelo”, i després al vestíbul  del “Museo de Arte Moderno”, situat a la Ciutadella, a l’actual seu del Parlament de Catalunya, per citar alguns dels  espais on es van fer aquestes exposicions.  Tot i que les roses tornen a Catalunya l’entitat no es refà i no torna a funcionar, bé per la disgregació dels seus membres o bé perquè el règim, com en tantes altres entitats, prohibeix o limita la seva acció.

De fet a partir d’aquest any 1947, en què tímidament es fan exposicions de roses a Sant Feliu i Barcelona, aquesta afició seguirà una línia ascendent fins els anys setanta i més després del suport que el règim li atorga a la de Sant Feliu. Possiblement la “innocència” de l’activitat, el reconeixement internacional dels nostres roseristes, sobretot de Pere Dot, amb contrast amb l’aïllament del regim, la vistositat de formes i colors de les roses en  contrast amb un país massa fosc i gris, afavoreixen aquest renaixement, que no tindrà, però, el “glamour” dels anys trenta pel que fa a personatges de diversos estament socials i culturals que s’hi van relacionar i van donar-hi suport, ni, per descomptat,  la subjacent idea de país que s’hi podia visualitzar amb les accions fetes anteriorment a la guerra civil.

Jaume Garcia i Urpí

Desembre de 2016

Anuncis

Les roses en temps de guerra

Als anys 30,  tot i l’enorme esforç realitzat per crear un moviment roserístic a Catalunya i els innegables èxits que aquest esforç va tenir, la situació política al país i els moments convulsos que van tocar viure no permetia grans alegries, per tant, no  es va aconseguir   anar més enllà en la consolidació del mateix.

El 18 de juliol de 1936, amb l’alçament militar del General Franco, esclata la Guerra Civil.

No tenim moltes dades d’aquells anys, a la tardor del 1936 és celebra l’últim concurs de roses de Barcelona amb absències importants dels jurats internacionals que per motius de la guerra no es poden desplaçar a Barcelona.

A Sant Feliu es crea el Comitè de Milícies Antifeixistes i ha proposta d’un dels seus membres la ciutat passa a dir-se Roses del Llobregat.

El mateix Comitè local de Milícies Antifeixistes autoritza Pere Dot a que els seus treballadors realitzin una jornada laboral adaptada a les necessitats dels seus rosers:

S’autoritza al roserista Pere Dot perquè d’acord amb l’horari establert, (7 hores diàries,) pugui convinar-se el començ de la jornada de treball en forma que no sigui perjudicial per les seves plantes. Aquesta alteració en el començ de la jornada deu fer-la d’acord amb els treballadors de les seves terres dedicades al conreu dels rosers.

Sant Feliu de Llobregat , 29 d’agost de 1936

Nota del comité de Milícies

Nota del comité de milícies

Pere Dot segueix treballant de valent i en aquest període de temps presenta divuit noves creacions, aconseguint, en els concursos de l’American Rose Society dos certificats al Mèrit amb les roses; “Ràdio”, l’any 1937 i “Mallorca”, l’any 1938, a més d’una medalla de plata amb la rosa “Riviera”, l’any 1939 . Però el que millor defineix la seva   feina i la seva constància en la recerca, fins i tot en uns moments tan difícils, és la presentació, al final de la guerra civil, de les roses en miniatura,  es converteix així en un dels principals precursors d’aques tipus de roses, juntament amb l’holandès Jan De Vink i més tard amb el nord-americà Ralph S. Moore. Aquesta primera miniatura, “Estrellita de Oro”, és fruit del creuament de la seva rosa pernetiana “Eduardo Toda”, rosa de color groc i la rosa Rouletti, de color rosa, aquesta última es una possible descendent de la  Rxinensis mínima a la que ell anomena “Indica Mínima”. A part de la gran novetat que suposa la creació d’una rosa miniatura, ell  introdueix, d’entrada, el color groc en aquesta varietat de rosers, color sempre difícil de introduir i que en aquest cas li ve de l’origen pernetia de “Eduardo Toda”. Aquesta novetat  li reporta un certificat especial a Bagatelle l’any 1941.

Al 1937, JH Nicolas, tècnic de Jackson and Perkins, una de les principals empreses de rosers dels EUA i amic personal d’en Pere Dot, explica que va rebre una carta d’en Pere  en la que li diu que els seus dos fills s’havien incorporat a l’exèrcit de la república.

Marí va ser ferit en el front i  va salvar la vida gràcies a la intervenció d’un altre santfeliuenc, Gregori Garcia, “el Gori”, el meu pare. Sembla que en una contraofensiva franquista, crec que al front de Madrid, Marí va ser ferit i el Gori que es venia retirant desprès d’una ferida al braç i a l’espatlla, produïda per la metralla d’un tanc, al passar per una trinxera va sentir que el cridaven “Gori, Gori, no em deixis!!!”, era en Marí que estava ferit i   no es podia moure, com va poder el va ajudar i tots dos van a retornar a les files republicanes.

Com podem veure el moment no estava per moltes roses que diguem, en aquest període de temps Pere sobreviu gràcies a l’ajut de la Generalitat republicana que decreta la protecció dels seus camps i la compra de 3.000 peus de rosers per a les escoles de la Generalitat i sobretot per l’ajut que els Americans li presten per la venda de les patents dels seus rosers als Estat Units. També, pel que ell explica posteriorment, sembla que va dedicar una part dels seus camps a la producció de menjar.

Com s’ha dit en altres ocasions, la revista americana Succes Wiht Rose, va fer una crida per tal de que els seus camps de conreu i de investigació fossin respectats de les atrocitats de la guerra.Succes Wiht Rose era el butlletí de l’empresa Star Roses, editada pel seu propietari Mr. Conard Pyle, qui comercialitzava les varietats de Pere Dot als Estats Units.

catàleg Star Roses de  1938

catàleg Star Roses de 1938

En el catàleg comercial   Star Roses de 1938, en plena guerra civil, els americans dediquen la portada a la rosa Ràdio, un sport de Condesa de Sàstago, amb pètals de color groc, jaspiats de vermell ataronjat, sent una de les primeres roses jaspiades del moment i guanyadora d’un certificat al Mèrit, la contraportada del catàleg està destinat a la rosa Àngels Mateu. En el mateix catàleg  trobem altres roses d’en Pere Dot: Catalonia, Duquesa de Peñaranda, Señora de Gari, Condesa de Sàstago, Director Rubió, Federico Casas, Luis de Briñas, Spanish Beauty (Mme Gregoire Staechelin) i Golden Moss. També la rosa Alezane, del seu amic Llorenç Pahisa. Com es pot veure una bona representació de les principals creacions i èxits del moment del nostre roserista i una senyal inequívoca del suport i atenció que rebia dels seus amics americans.

Al concurs de Bagatelle, a París, les roses catalanes segueixen guanyant premis, així tenim que durant el període de guerra civil aconsegueixen els següents guardons:

L’any 1936, Pere Dot   amb la rosa SENATEUR POTIE (Pernetiana ) un certificat al Mèrit

L’any 1937, Llorenç Pahissa amb la rosa F. FERRER (Hibrid de Te trepador) un certificat especial

L’any 1938, C. Camprubí amb la rosa MARQUESA DE URQUIJO (HT) la medalla d’or per varietats estrangeres.

I l’any 1939, Llorenç Pahissa aconsegueix dos certificats, un al mèrit i l’altre especial amb dos hibrids de Te i les roses innominades, registrades com N°1 21 X 1934 i   N°11 X.

Aquest èxits son recollits   a la publicació Revista de Catalunya del any 1938, en un article titulat les roses de Catalunya, l’autor Andreu A. Artís, escriu  que tot i les atrocitats i misèries de tot tipus que provoca la guerra sorprèn l’ànim dels barcelonins i esmenta una nova medalla d’or guanyada per Pere Dot a París i contraposa, en plena guerra civil, l’activitat florista de casa nostra amb els nostres roseristes al capdavant de la mateixa, i explica  que cada dia “la ciutat es llevi comprant i venent flors, preocupada pel superflu abans que per l’indispensable… moltes d’elles, moltes roses germanes de la que fa poc meravellava els parisencs… llueixen a l’aparador d’un florista barceloní, darrera l’enreixat de tela metàl·lica que substitueix el vidre esmicolat per les bombes…

A les amenaces que ens congrien al cel, a les bombes que fan pols cases de cinc pisos, Barcelona hi oposa la fragilitat de les roses catalanes.”

El mateix articulista fa esment, també, de  l’ofrena de rosers que s’ha fet a la ciutat francesa d’Evian amb motiu del jardí que aquesta ciutat a dedicat a la   poetessa Ana Isabel de Bracovand, comtessa de Noailles, amiga de Francesc Macià i defensora de la causa catalana desprès dels fets de Prats de Montlló.

La comptessa de Noailles  pintada per Zuloaga

La comptessa de Noailles pintada per Zuloaga

Lluís Companys, atenent la invitació de col·laboració de l’alcalde d’Evian en aquest acte d’homenatge, envia una partida de rosers cedits per Pere Dot, entre ells la rosa Francesc Macià creada per l’holandes Mathias Leenders.

El President de la Generalitat Lluís Companys diu en la seva resposta a l’alcalde d’Evian:

Dedicar un jardí a honrat la memòria d’una gran dama és un tret procet. No obstant, és necessari que deixeu, en el concert harmònic de merescudes alabances, que avui s’han de dedicar en honor de la senyora la comtessa de Noailles, deixar sentir també la veu de Catalunya, una veu ronca , agra, dura i dissonant.

Les hores son agres per nosaltres, però estan ungides boniques esperanças. Lluitem per la independència de la lliure i democràtica Repùblica Espanyola, contra la invasió estrangera i en defensa del dret i de la democràcia. Per la nostra llibertat i per la de tot el món. La lluita – més de dos anys ja de duració – no ha pogut esmorteir l’espiritualitat del nostre poble. Catalunya te una anima immortal, i aquesta és la millor seguretat del triomf definitiu a la gran contesa.

És necessari que en aquest moments feu lloc al vostre costat a aquest poble. Ve torrat pel sol i curtit per la serena de la rosada de nits de campament i trinxera. La mort, la seva companya de cada dia en la lluita, no ha apagat la fragua del afecte que sent per aquells que han estimat Catalunya.

La homenatjada d’avui es conta entre el millors amics de la nostra terra.

Deixeu, dons, que un català li ofereixi – amb tota la augusta rureza del combatent – aquets rosers, fills de Catalunya i batejats amb el nom del nostre president Macià.

Aquí els teniu. Amb tota l’emoció, amb tot l’afecte, amb el reverend homenatge d’aquest poble germà del vostre per tants conceptes.

Aquest és l’homenatge de Catalunya a la comtessa de Noailles.

Un prec només a l’acabar:

A l’hora del nostre triomf serà necessari que un ram d’aquestes roses retorni a Catalunya per cobrir la tomba del que va ser gran amic de la homenatjada d’avui. Y que sigui el seu perfum -més enllà dels infinits espais sota el cel blau de Catalunya- el que porti la grata noticia de la victòria aconseguida a l’esperit immortal de Francesc Macià.

Lluís Companys

Monument votiu dissenyat per l'arquitecte Emilio Terry a Anfión, prop d'Evian, en honor a la poetessa Ana Isabel de Bracovand, comtessa de Noailles

Monument votiu dissenyat per l’arquitecte Emilio Terry a Anfión, prop d’Evian, en honor a la poetessa Ana Isabel de Bracovand, comtessa de Noailles

D’altra banda, com és de suposar amb l’acabament de la guerra civil i l’arribada de la dictadura del general Franco la situació ha canviat, el món en el que ell es relacionava s’ha desfet, molts dels membres del seu entorn s’han exiliat, perseguits per uns o per altres, el catalanisme passa a ser un element molest a l’actual règim, tot i que sectors del mateix han donat, directa o indirectament suport al General Franco, (Cambó, Pla…). Catalunya ha patit un daltabaix important amb la eliminació de totes les seves institucions i de gran part de la seva obra cultural o social, així com la diàspora de gran part de la seva intel·lectualitat. Altres, al torna al país, com per exemple Francesca Bonnamaison, la Vídua Verdaguer, veurà la seva gran, obra l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, en mans de la secció femenina de la Falange. Pere Dot, tot i el seu caràcter catalanista i republicà moderat es veurà relegat. No oblidem que els seus fills han estat a l’exèrcit de la república.

El cop és molt dur pel país i tota la seva tasca feta junt amb molta altre gent, de crear a Catalunya un moviment roseristic semblants als que existeixen a Europa i als EUA, es veurà frenat de sobta i en molt casos tot l’esforç s’haurà anat en orris. Son temps molt difícils pel país.

Al 1949, en un article enviat a la revista dels roserises francesos, fa un prudent balanç de la situació des del final de la guerra civil fins el moment, comença dient que les necessitat de la guerra van convertir els seus camps amb terres de conreu per llegums, que les exposicions de roses s’han deixat de celebrar, igual que el concurs internacional de roses i que l’entitat Amics de les Roses de Catalunya es troba dissolta i que avui encara no s’ha pogut reorganitzar.

Tot i així diu: “La guerra ha acabat, els roseristes tornem a reprendre la cultura de les roses, augmentant cada any, poc a poc els camps de conreu i presentant anualment noves varietats a la venda”

Al butlletí Succes White Roses, de març de 1940, s’anuncia el roser en miniatura Baby Gold Star i diu d’en Pere Dot:

“En temps de guerra, pels hibridadors, la seva tasca es fa difícil d’anar endavant, i cal que redoblin el seu zel en la producció de roses noves com a missatge testimonial…

Però la llavor estava sembrada i com diuen els americans referint-se  a Pere Dot i als hibridadors en general;  ”… cal que redoblin el seu zel…” . Potser sense tants personatges il·lustres, d’una altre manera més mediatitzada pels interessos polítics de la dictadura,  les roses, poc a poc,  s’obren pas de nou.

La idea de país somiada per molts resta amagada però la flama perdura. Aquesta idea de civilitat que comporten les roses es recupera lentament, es refan llaços i en els anys cinquanta tornen en força les roses a Catalunya.

Rosa Girona

Rosa Girona

Creacions de Pere Dot durant el període de Guerra Civil:

  1. “Aribau” .     HTPern.  1936, color  vermell carmesí brillant.
  2. “Carmen Sistachs”.  Polyantha, 1936, color rosa, amb la base del pètal de color or vell.
  3. “Girona” .  HTPern.  1936,   color  vermell fosc amb rosa difuminat de groc or.
  4. “Lleida”.     HT .  1936,  bicolor, vermell interior i groc exterior.
  5. “Pilarin Vilella” HT . 1936,  color vermell lacat.
  6. “Madame Fojo”. HTPern. 1937,  color taronja.
  7. “Ràdio” . Sport Pern.  1937,   groc amb franges tacades de vermell-rosa,  cert. Mérit de l’ARS.
  8. “Senateur Potié” HTPernet. 1937 ,  groc i taronja
  9. “Golden Sástago” . HTPern.   1938,   groc clar
  10. “Ibiza”.HT. 1938,  color blanc.
  11. “Mallorca”. HT,  1938,   color escarlata , certificat al Mérit A.R.S.
  12. “Rafaela G. de Peña”. HT. 1938,   taronja pur.
  13. “Ramon Bach” .HTPern,  1938,   taronja brillant, amb les vores més clares, revers vermell groc, amb estams grocs brillants.
  14. “Snow White”. HT. 1938,   blanc.
  15. “Riviera” .HTPern. 1939,   taronja escarlata, revers més clar i poncella groga,  medalla plata ARS.
  16. “Sirena” .HT.  1939,  salmó coure i or.
  17. “Sunrise” . HT .  1939,  salmó.
  18. “Estrellita de Oro”. Miniatura, 1939,  color groc brillant,  cert. Bagatelle  1941.

Jaume Garcia i Urpí

setembre de 2014