Llorenç Pahissa entre desconegut i enigmàtic

  Llorenç Pahissa, la carta de registre de New York

Aquesta aproximació a la figura de Llorenç Pahissa ha estat possible gràcies a les gestions i a les facilitats que m’ha donat  el Dani Pahissa per consultar el material que ha trobat. Generositat que li agraeixo des de d’aquestes ratlles.

Després d’un temps treballant sobre la figura de Pere Dot Martínez he pensat que ja és moment de començar a fer boca amb la figura d’una altra personalitat de la roserística amb dos comuns denominadors amb en Pere Dot, ser de Sant Feliu de Llobregat i reconeguts internacionalment.

El meu interès per la figura de Llorenç Pahissa comença a partir d’estrènyer més la relació amb Dani Pahissa Meca, besnét de Francesc Pahissa i Texidor, germà de Llorenç Pahissa.

Precisament va ser gràcies al Dani Pahissa que vaig poder fer una entrevista a l’Antònia Pahissa i Pagès, fillola del protagonista d’aquest escrit. L’entrevista però la faig fer poc abans de la seva mort i ja amb una avançada edat, 94 anys.

 A partir de l’entrevista, del material que ha anat recopilant el Dani i que m’ha cedit molt amablement i del capítol que el Coronel Joaquin Martínez Friera li dedica en l’obra de referència Rosas de España, són alguns dels motius qu m’han portat a fer aquestes ratlles que espero serveixin per donar una mica més de llum sobre aquest personatge.

Joaquin Martinez Friera ja el destaca com un dels hibridadors de referència de l’estat de la mateixa que esmenta el seu tarannà “.. inquiet i il·lustrat, viatger i amant de les roses…”. En relació a la seva feina com a hibridador podem dir que encara té més mèrit si tenim en compte com el mateix Martínez Friera diu que només ha obtingut nou varietats de roses. Una quantitat amb la que també coincideixen Josep Armengol i Josep M Gelabert en el seu treball al llibre “Catalunya terra de roses”. Un altre aspecte que encara li dóna més rellevància és que com també esmenta Martínez Friera no tenia catàleg ni ningú que li comercialitzés la seva minsa producció. En el text de Martínez Friera també es fa referència que algunes de les informacions que dóna les ha extret de publicacions estrangeres i principalment nord-americanes i en cita com a font la American Rose Society entre d’altres que recullen “…les més importants produccions mundials,… “. Per tant no hi cap dubte de la vàlua del Llorenç Pahissa com a obtentor de noves varietats de roses.

El llibre de Martínez Friera també recull altres aspectes com “…Inquiet i il·lustrat, viatger…” i evidentment “.. amant de les roses”.

Per tant, podem dir que tot i ser un “aficionat”, tenia un alt nivell i segurament bons contactes que el van ajudar a situar-lo en el panorama roserístic del moment. No en va, com també ens va dir l’Antònia Pahissa, tenia molt bona relació amb Pere Dot amb qui va mantenia correspondència de forma regular, per tant, no seria d’estranyar que algun dels seus contactes fos el mateix Pere Dot.

Cal destacar que Martínez Friera va fer l’escrit sobre Llorenç Pahissa a partir d’una trobada amb el nostre protagonista l’any 1934, vuit anys abans d’escriure el llibre i poc abans de la mort de l’obtentor, ja que com esmenta el mateix Friera Llorenç Pahissa va morir l’any 1940, concretament el 23 de setembre.

De la lectura de Martínez Friera també destaca que hi hagi poca informació  i documentació sobre Llorenç Pahissa, i esmenta que fins i tot la família no té documentació dient: “… ja que amb la seva mort ha desaparegut tot el documental de control roserístic que ell portava personalment, gairebé en clau, per tant indesxifrable fins i tot pels seus hereus…”. Realment existeix poca documentació de Llorenç Pahissa, quan vam fer l’entrevista a l’Antònia ella mateixa deia que no tenien gaires coses, fins i tot no recordava tenir res i ha estat gràcies a l’interès del Dani Pahissa que s’ha pogut recuperar algun material que ens ajuda a conèixer més aquesta figura encara desconeguda.

L’Antònia Pahissa coincideix amb el coronel Martínez Friera en que tenia facilitat pels idiomes, de fet sabem que parlava francès, i va estar temporades a París i a altres ciutats franceses. Suposem que el salt al país veí hi té molt a veure el fet que ell a Barcelona ja treballava per a una empresa francesa i del testimoni de l’Antònia Pahissa es dedueix que es tractava d’una bugaderia. Suposem que va de ser França que va fer el salt als Estats Units ja sabent anglès. Pensem que sabia anglès  perquè entre les pertinences recuperades s’ha trobat un exemplar de La República de Plató en anglès editat l’any 1901 , i un llibre francès per aprendre anglès.

A partir de correspondència el trobem instal·lat als Estats Units l’any 1915 concretament a Nova York i que hi va ser com a mínim fins a mitjans 1917. Mentre va durar la seva estada a Nova York sabem que va fer viatges a La Habana i Rio de Janeiro.

També ens deia l’Antònia que era un bon estudiant  i que li agradava llegir. De fet l’Antònia recordava que ell volia estudiar per no ser pagès igual que el seu germà (el pare de l’Antònia). En relació a la seva professió a Sant Feliu podem dir que era el masover de la finca que el doctor Avel·lí Martí tenia a la població per passar-hi temporades durant l’estiu i que es coneixia com Cal Bordet.

Un altre dels aspectes que ens va manifestar l’entrevistada és que no militava en cap partit polític i tampoc ens  va saber dir si tenia predilecció per cap polític del moment. En treure aquest tema la M. Antònia insistia en la seva vocació. Un aspecte curiós si tenim en compte que en al seu entorn més proper hi havia tradició política. El seu avi, Joan Pahissa Rovira  va ser alcalde de Sant Feliu els anys 1871-1872 durant el període de la monarquia restaurada. D’altra banda, el seu oncle-avi, i hereu de Cal Bordet, Josep Pahissa i Rovira també va ser alcalde, per la llista dels federals i un oncle seu , Llorenç Teixidor i Vernet es va presentar a les eleccions de 1895 pels republicans. A més a més cal tenir en compte la gran vinculació de força dels seus familiars en diferents associacions locals.

En l’entrevista, la M. Antònia  també ens va dir que el Llorenç no era precisament un amant de les armes i que va marxar a França per no haver de fer el servei militar i recordava que va trigar a tornar. De fet no residia a Sant Feliu de forma oficial des de 1913 una situació que es va perllongar fins l’any 1933.

També ens va confirmar que es va casar de gran amb Neus Gené i Cardiel, 20 anys més jove que ell. La seva dona tenia una perruqueria a casa seva a prop d’on ara hi ha el Casal de Joves. La muller, Neus Gené va morir l’any 1987. El fet de casar-se gran sembla que va ser el motiu pel qual  la parella no van tenir fills.  

Amb aquesta entrevista vam poder entendre alguns aspectes de la vida del nostre roserista, conèixer-lo una mica més i obrir una porta a l’enigmatisme que rodeja la seva figura.

Entenem doncs, el poc interès a tenir una vida pública, fet que es veia ajudat pel seu caràcter més aviat reservat i introvertit.

La recerca familiar del Dani Pahissa ens ha aportar un nou document que parla tot i que molt somerament de l’obtentor. Es tracta d’un document si més no curiós: Un registre que no queda clar si es d’entrada o sortida dels Estats Units, amb número  registre 529 i data 5 de juny de 1917 i segell de Local Board 154 al 60 Oest 13 de St. Manhattan

Pel que fa a la data de naixement que consta en el document és el 1888, concretament el 5 d’abril. Una data que tampoc coincideix amb les dues referències que tenim ( Friera data el naixement el 1889  mentre que Armengol i Gelabert a Catalunya terra de roses, donen com a data de naixement el 1890).

En el document també declara no haver fet el servei militar. D’altres informacions que es recullen és la professió, Bartenden, que en anglosaxó és una categoria superior a la de barman, expressió més coneguda entre nosaltres.

També en destaca que declara tenir feina a l’Hotel Brendl (no queda clar el nom). Què la seva residència està al 271 de la Sèptima avinguda, que no té família al seu càrrec, que és solter, de raça caucàsica de complexitat mitjana, d’ulls blaus i pell morena i que no es calb. Trets que ens ajuden a tenir una idea del seu aspecte físic, encara que no queda clara la seva alçada.

I per acabar un apunt, a la pregunta sobre el lloc de naixement respon Sant Feliu de Llobregat.

 Enric Ferreras i Torreblanca

gener de  2014

Anuncis

Llorenç Pahissa: el gran desconegut. Una figura a reivindicar

camps de Llorenç Pahissa, al carrer Josep Ricart

camps de Llorenç Pahissa, al carrer Josep Ricart

Amb aquest escrit volem donar a conèixer i alhora reivindicar un altre obtentor, també santfeliuenc: Llorenç Pahissa. Nascut a Sant Feliu de Llobregat el 1890, és segurament un dels obtentors més desconeguts del gran públic, tot i que ha estat analitzat i esmentat per un gran nombre d’entesos en la matèria i reconegut per bona part dels seus “col·legues” obtentors.

De fet , les aportacions sobre Llorenç Pahissa, el situen com l’obtentor aficionat més important de la comarca del Baix Llobregat i un dels més destacats a nivell internacional.

 Segurament, pel fet de ser aficionat, el seu caràcter senzill, introvertit i reservat han ajudat a mantenir l’etiqueta de desconegut en l’àmbit roserístic.

 No cal dir, per tant, que queda pendent un estudi més acurat d’aquesta figura de la roserística internacional.

 De Llorenç Pahissa, podem dir que va marxar de Sant Feliu quan era molt jove. De fet, hi ha correspondència personal per la que sabem que l’any 1915 estava a Nova York. El motiu de la seva marxa en una edat tan jove l’hem pogut saber gràcies a una visita que varem fer a la seva fillola, l’Antònia Pahissa, que ens deia que se n’havia anat per no fer el servei militar. Un fet, que donada la situació política del país durant tant de temps, no havia transcendit de l’entorn familiar per motius obvis.

 A més a més de Nova York també sabem que va viure a París i de fet sembla que va tornar a Sant Feliu procedent de la capital francesa perquè l’empresa on treballava (una mena de bugaderia on rentaven i planxaven a l’instant), li obrir un negoci a la ciutat comtal. No queda gaire clar quina era l’activitat de l’empresa però sembla que tenia a veure amb màquines de planxar. Sigui com sigui l’any 1930 ja apareix en el padró de habitants de Sant Feliu. I sigui com sigui apareix sorprenentment com a jornaler, quan segons l’Antònia Pahissa ell no s’havia dedicat mai a fer de pagès.

Llorenç Pahissa

 Pensem que si apareix com a jornaler en l’esmentat padró de l’any 1930 es per la compra de terres a la part alta de la ciutat. De fet en aquestes terres era on es dedicà al conreu de roses.

 Així doncs, es confirma segons els testimonis familiars que es dedicà a les roses per afició tot i el precedent patern, que si que era pagès i a més es dedicava a la floricultura.

 Com aficionat que era, treballava sol, feia totes les passes pròpies del cultiu des de preparar les gavarreres passant pels empelts fins a fer ell mateix les hibridacions. És molt possible que aquesta afició el portà a establir una bona relació amb Pere Dot, que pel que sembla també va esdevenir mestre. Aquesta relació amb Pere Dot va portar Llorenç Pahissa a col·laborar amb el gran mestre en algunes manifestacions com l’Exposició de Fruit del Llobregat de l’any 1935 al Parc de Can Nadal.

 Com aficionat que era no disposava d’establiment comercial i per tant tampoc tenia catàleg. Motius pels quals ha resultat difícil determinar les seves obtencions.

 Sobre aquest respecte es partia de les referències a Martínez Friera (Rosas de Espanya) i la revista americana The American Rose Society. Punts d’inici per Josep Armengol i Josep M. Gelabert que han acabat confirmant que han estat 10 les obtencions de Llorenç Pahissa, com es constata al llibre « Catalunya, terra de roses».  (Peony of fragance, 1933; F. Ferrer, 1934; Golden Poly, 1935; Antonia Pahissa, 1935; Alezane, 1937;Hispania, 1938; Atlantida, 1939;Satán coneguda també com Joyce Lomax Satanàs, 1939; Hipolito Lázaro cap a 1940 i Lorenzo Pahissa, 1941).

rosa Llorenç Pahissa, HT, L. Pahissa, 1941

Després de llegir aquestes ratlles es pot pensar. Per això és un dels roseristes aficionats més improtants del món? Per això i perquè com fan palés Armengol i Gelabert l’any 1941 va guanyar la medalla d’or a Bagatelle (París) amb la varietat que precisament porta el seu nom Lorenzo Pahissa. El guardó va ser atorgat per aclamació de tot el jurat i es dona la circumstància que Llorenç Pahissa va morir sense conèixer el veredicte.

I Concursos de roses: Els concursos de Barcelona i Madrid

rosaleda Ramon Ortiz, Madrid

 Si parlem de concursos de roses, és molt probable que a la gran majoria de persones els vingui al cap, aquells concursos amb els que segurament el primer que ve al cap dels entesos és Bagatelle. El concurs de roses per excel•lència. Fins i tot es podia dir que si un roserista no era present Bagatelle no existia. Però al costat d’aquest gran esdeveniment de la roserística internacional, n’hi ha d’altres que també tenen la seva importància i els tenim més aprop. En aquest sentit volem reivindicar-ne dos: el concurs del Parque del Oeste a Madrid i el Concurs de Pedralbes a Barcelona. Aquests certàmens nacionals neixen amb un mateix esperit, promocionar la roserística a Espanya a partir dels obtentors i comerciants però sense oblidar els afeccionats. Aquests certàmens han servit de model a altres de més petits però no menys importants. En aquest sentit val a dir que a Catalunya ara mateix són set els concursos de roses que s’hi organitzen. Centrant-nos en els concursos de Madrid i Barcelona, podem dir a trets generals que a banda de promocionar i donar a conèixer el món de les roses, els dos destaquen perquè potencien les noves obtencions. Una característica que els diferencia de molts altres certaàmens. Pel que fa al concurs de Madrid, diguem que té els seus orígens a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat i que coincideix amb la inauguració del Parc de l’Oeste. El concurs de Madrid va ser promogut i iniciat per la Sociedad de Amigos de los Jardines y del Paisaje i per l’Instituto de Estudios de Jardineria y Arte Paisajista. El seu impulsor va ser el Jardineero Mayor de la Vila de Madrid, Ramon Ortiz. Per la seva banda, el concurs de Pedralbes, té el seu origen l’any 1929 amb la denominació de ”Concurs Internacional de Roses de Tardor de Pedralbes”. A diferència del concurs de Madrid, aquest fou impulsat i organitzat per l’Ajuntament de Barcelona i comptà amb el suport de la casa reial. El primer director en fou Nicolau Rubió i Tudurí que també era el director de Parcs i Jardins de Barcelona. A tall de curiositat podem destacar que a diferència dels concursos als que estem acostumats aquests duraven mesos. D’aquí el nom exacte del concurs de Pedralbes: “Concurs Internacional de Roses de Tardor”. En el cas del concurs de Pedralbes el jurat es reunia per primera vegada a la primavera per valorar les roses exposades i una segona vegada per atorgar els premis, en aquesta ocasió a la tardor.

 

Les associacions de roseristes: “Els Amics de les Roses de Barcelona”. Un referent

 
 

publicació dels Amics de les Roses, 1934

 Com a entitat roserística no podíem deixar de parlar d’un dels nostres precedents més destacats, no només a nivell català, també dins de l’estat espanyol i amb un reconeixement internacional força considerat.

 No entrarem a especular sobre quin hagués estat el seu sostre si no hagués esclatat la guerra civil i si el règim franquista no hagués guanyat  aquest conflicte bèl·lic.

 Tot i que a les nostres contrades la tradició roserística es remunta a temps immemorials, sobtadament la unió de persones interessades en les roses és molt nova en relació al cultiu d’aquesta flor. De fet, Joaquin Martínez Friera, a Roses de España. Silvestres, cultivadas y Bibliografia, una obra que esdevé pas obligat per a l’estudi de la història de la roseristica a Espanya,  ja manifesta la manca d’associacions que reuneixin professionals i aficionats a les roses.

Malgrat els esforços d’aquest amant i estudiós de la roserística per a que s’organitzés una associació d’amics de les roses a Madrid, anteriorment, va a ser a Barcelona on es va constituir la primera associació roserística amb el nom “d’Associació d’Amics de les Roses de Catalunya”.

 Aquesta entitat neix a partir d’un manifest de Joan Ros i Sabaté,  de l’1 d’octubre de 1930. La primera reunió, si ja es pot considerar com a tal, es fa el 15 de març de 1931, sota la presidència de Carlos de Fortuny, baró d’Esponellà. La reunió va tenir lloc a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre que n’esdevingué la seu.

 La primera junta que en resulta la formen: Josep A Gomis, president; Nicolau Rubió i Tudurí, vicepresident: Joan Ros i Sabaté, secretari; Pilar Mata i Milà, tresorera i Joan Gallart Vilardell, Lluís Beltrán i Pijoan i Cebrià Camprubí i Nadal vocals.

 D’aquesta junta en destaquem la presència de Cebrià Camprubí, que encara que com a vocal va jugar un paper destacat en la promoció de l’associació, sobretot en l’àmbit del Baix Llobregat. La presència de Cebrià Camprubí també serveix per constatar la visió d’aquest en els aspectes de difusió i presència institucional, camps en els que el roserista de Sant Joan Despí sempre hi tingué un paper destacat.