Als anys 30, tot i l’enorme esforç realitzat per crear un moviment roserístic a Catalunya i els innegables èxits que aquest esforç va tenir, la situació política al país i els moments convulsos que van tocar viure no permetia grans alegries, per tant, no es va aconseguir anar més enllà en la consolidació del mateix.
El 18 de juliol de 1936, amb l’alçament militar del General Franco, esclata la Guerra Civil.
No tenim moltes dades d’aquells anys, a la tardor del 1936 és celebra l’últim concurs de roses de Barcelona amb absències importants dels jurats internacionals que per motius de la guerra no es poden desplaçar a Barcelona.
A Sant Feliu es crea el Comitè de Milícies Antifeixistes i ha proposta d’un dels seus membres la ciutat passa a dir-se Roses del Llobregat.
El mateix Comitè local de Milícies Antifeixistes autoritza Pere Dot a que els seus treballadors realitzin una jornada laboral adaptada a les necessitats dels seus rosers:
S’autoritza al roserista Pere Dot perquè d’acord amb l’horari establert, (7 hores diàries,) pugui convinar-se el començ de la jornada de treball en forma que no sigui perjudicial per les seves plantes. Aquesta alteració en el començ de la jornada deu fer-la d’acord amb els treballadors de les seves terres dedicades al conreu dels rosers.
Sant Feliu de Llobregat , 29 d’agost de 1936
Nota del comité de milícies
Pere Dot segueix treballant de valent i en aquest període de temps presenta divuit noves creacions, aconseguint, en els concursos de l’American Rose Society dos certificats al Mèrit amb les roses; “Ràdio”, l’any 1937 i “Mallorca”, l’any 1938, a més d’una medalla de plata amb la rosa “Riviera”, l’any 1939 . Però el que millor defineix la seva feina i la seva constància en la recerca, fins i tot en uns moments tan difícils, és la presentació, al final de la guerra civil, de les roses en miniatura, es converteix així en un dels principals precursors d’aques tipus de roses, juntament amb l’holandès Jan De Vink i més tard amb el nord-americà Ralph S. Moore. Aquesta primera miniatura, “Estrellita de Oro”, és fruit del creuament de la seva rosa pernetiana “Eduardo Toda”, rosa de color groc i la rosa Rouletti, de color rosa, aquesta última es una possible descendent de la R. xinensis mínima a la que ell anomena “Indica Mínima”. A part de la gran novetat que suposa la creació d’una rosa miniatura, ell introdueix, d’entrada, el color groc en aquesta varietat de rosers, color sempre difícil de introduir i que en aquest cas li ve de l’origen pernetia de “Eduardo Toda”. Aquesta novetat li reporta un certificat especial a Bagatelle l’any 1941.
Al 1937, JH Nicolas, tècnic de Jackson and Perkins, una de les principals empreses de rosers dels EUA i amic personal d’en Pere Dot, explica que va rebre una carta d’en Pere en la que li diu que els seus dos fills s’havien incorporat a l’exèrcit de la república.
Marí va ser ferit en el front i va salvar la vida gràcies a la intervenció d’un altre santfeliuenc, Gregori Garcia, “el Gori”, el meu pare. Sembla que en una contraofensiva franquista, crec que al front de Madrid, Marí va ser ferit i el Gori que es venia retirant desprès d’una ferida al braç i a l’espatlla, produïda per la metralla d’un tanc, al passar per una trinxera va sentir que el cridaven “Gori, Gori, no em deixis!!!”, era en Marí que estava ferit i no es podia moure, com va poder el va ajudar i tots dos van a retornar a les files republicanes.
Com podem veure el moment no estava per moltes roses que diguem, en aquest període de temps Pere sobreviu gràcies a l’ajut de la Generalitat republicana que decreta la protecció dels seus camps i la compra de 3.000 peus de rosers per a les escoles de la Generalitat i sobretot per l’ajut que els Americans li presten per la venda de les patents dels seus rosers als Estat Units. També, pel que ell explica posteriorment, sembla que va dedicar una part dels seus camps a la producció de menjar.
Com s’ha dit en altres ocasions, la revista americana Succes Wiht Rose, va fer una crida per tal de que els seus camps de conreu i de investigació fossin respectats de les atrocitats de la guerra.Succes Wiht Rose era el butlletí de l’empresa Star Roses, editada pel seu propietari Mr. Conard Pyle, qui comercialitzava les varietats de Pere Dot als Estats Units.
catàleg Star Roses de 1938
En el catàleg comercial Star Roses de 1938, en plena guerra civil, els americans dediquen la portada a la rosa Ràdio, un sport de Condesa de Sàstago, amb pètals de color groc, jaspiats de vermell ataronjat, sent una de les primeres roses jaspiades del moment i guanyadora d’un certificat al Mèrit, la contraportada del catàleg està destinat a la rosa Àngels Mateu. En el mateix catàleg trobem altres roses d’en Pere Dot: Catalonia, Duquesa de Peñaranda, Señora de Gari, Condesa de Sàstago, Director Rubió, Federico Casas, Luis de Briñas, Spanish Beauty (Mme Gregoire Staechelin) i Golden Moss. També la rosa Alezane, del seu amic Llorenç Pahisa. Com es pot veure una bona representació de les principals creacions i èxits del moment del nostre roserista i una senyal inequívoca del suport i atenció que rebia dels seus amics americans.
Al concurs de Bagatelle, a París, les roses catalanes segueixen guanyant premis, així tenim que durant el període de guerra civil aconsegueixen els següents guardons:
L’any 1936, Pere Dot amb la rosa SENATEUR POTIE (Pernetiana ) un certificat al Mèrit
L’any 1937, Llorenç Pahissa amb la rosa F. FERRER (Hibrid de Te trepador) un certificat especial
L’any 1938, C. Camprubí amb la rosa MARQUESA DE URQUIJO (HT) la medalla d’or per varietats estrangeres.
I l’any 1939, Llorenç Pahissa aconsegueix dos certificats, un al mèrit i l’altre especial amb dos hibrids de Te i les roses innominades, registrades com N°1 21 X 1934 i N°11 X.
Aquest èxits son recollits a la publicació Revista de Catalunya del any 1938, en un article titulat les roses de Catalunya, l’autor Andreu A. Artís, escriu que tot i les atrocitats i misèries de tot tipus que provoca la guerra sorprèn l’ànim dels barcelonins i esmenta una nova medalla d’or guanyada per Pere Dot a París i contraposa, en plena guerra civil, l’activitat florista de casa nostra amb els nostres roseristes al capdavant de la mateixa, i explica que cada dia “la ciutat es llevi comprant i venent flors, preocupada pel superflu abans que per l’indispensable… moltes d’elles, moltes roses germanes de la que fa poc meravellava els parisencs… llueixen a l’aparador d’un florista barceloní, darrera l’enreixat de tela metàl·lica que substitueix el vidre esmicolat per les bombes…
A les amenaces que ens congrien al cel, a les bombes que fan pols cases de cinc pisos, Barcelona hi oposa la fragilitat de les roses catalanes.”
El mateix articulista fa esment, també, de l’ofrena de rosers que s’ha fet a la ciutat francesa d’Evian amb motiu del jardí que aquesta ciutat a dedicat a la poetessa Ana Isabel de Bracovand, comtessa de Noailles, amiga de Francesc Macià i defensora de la causa catalana desprès dels fets de Prats de Montlló.
La comptessa de Noailles pintada per Zuloaga
Lluís Companys, atenent la invitació de col·laboració de l’alcalde d’Evian en aquest acte d’homenatge, envia una partida de rosers cedits per Pere Dot, entre ells la rosa Francesc Macià creada per l’holandes Mathias Leenders.
El President de la Generalitat Lluís Companys diu en la seva resposta a l’alcalde d’Evian:
…Dedicar un jardí a honrat la memòria d’una gran dama és un tret procet. No obstant, és necessari que deixeu, en el concert harmònic de merescudes alabances, que avui s’han de dedicar en honor de la senyora la comtessa de Noailles, deixar sentir també la veu de Catalunya, una veu ronca , agra, dura i dissonant.
Les hores son agres per nosaltres, però estan ungides boniques esperanças. Lluitem per la independència de la lliure i democràtica Repùblica Espanyola, contra la invasió estrangera i en defensa del dret i de la democràcia. Per la nostra llibertat i per la de tot el món. La lluita – més de dos anys ja de duració – no ha pogut esmorteir l’espiritualitat del nostre poble. Catalunya te una anima immortal, i aquesta és la millor seguretat del triomf definitiu a la gran contesa.
És necessari que en aquest moments feu lloc al vostre costat a aquest poble. Ve torrat pel sol i curtit per la serena de la rosada de nits de campament i trinxera. La mort, la seva companya de cada dia en la lluita, no ha apagat la fragua del afecte que sent per aquells que han estimat Catalunya.
La homenatjada d’avui es conta entre el millors amics de la nostra terra.
Deixeu, dons, que un català li ofereixi – amb tota la augusta rureza del combatent – aquets rosers, fills de Catalunya i batejats amb el nom del nostre president Macià.
Aquí els teniu. Amb tota l’emoció, amb tot l’afecte, amb el reverend homenatge d’aquest poble germà del vostre per tants conceptes.
Aquest és l’homenatge de Catalunya a la comtessa de Noailles.
Un prec només a l’acabar:
A l’hora del nostre triomf serà necessari que un ram d’aquestes roses retorni a Catalunya per cobrir la tomba del que va ser gran amic de la homenatjada d’avui. Y que sigui el seu perfum -més enllà dels infinits espais sota el cel blau de Catalunya- el que porti la grata noticia de la victòria aconseguida a l’esperit immortal de Francesc Macià.
Lluís Companys
Monument votiu dissenyat per l’arquitecte Emilio Terry a Anfión, prop d’Evian, en honor a la poetessa Ana Isabel de Bracovand, comtessa de Noailles
D’altra banda, com és de suposar amb l’acabament de la guerra civil i l’arribada de la dictadura del general Franco la situació ha canviat, el món en el que ell es relacionava s’ha desfet, molts dels membres del seu entorn s’han exiliat, perseguits per uns o per altres, el catalanisme passa a ser un element molest a l’actual règim, tot i que sectors del mateix han donat, directa o indirectament suport al General Franco, (Cambó, Pla…). Catalunya ha patit un daltabaix important amb la eliminació de totes les seves institucions i de gran part de la seva obra cultural o social, així com la diàspora de gran part de la seva intel·lectualitat. Altres, al torna al país, com per exemple Francesca Bonnamaison, la Vídua Verdaguer, veurà la seva gran, obra l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, en mans de la secció femenina de la Falange. Pere Dot, tot i el seu caràcter catalanista i republicà moderat es veurà relegat. No oblidem que els seus fills han estat a l’exèrcit de la república.
El cop és molt dur pel país i tota la seva tasca feta junt amb molta altre gent, de crear a Catalunya un moviment roseristic semblants als que existeixen a Europa i als EUA, es veurà frenat de sobta i en molt casos tot l’esforç s’haurà anat en orris. Son temps molt difícils pel país.
Al 1949, en un article enviat a la revista dels roserises francesos, fa un prudent balanç de la situació des del final de la guerra civil fins el moment, comença dient que les necessitat de la guerra van convertir els seus camps amb terres de conreu per llegums, que les exposicions de roses s’han deixat de celebrar, igual que el concurs internacional de roses i que l’entitat Amics de les Roses de Catalunya es troba dissolta i que avui encara no s’ha pogut reorganitzar.
Tot i així diu: “La guerra ha acabat, els roseristes tornem a reprendre la cultura de les roses, augmentant cada any, poc a poc els camps de conreu i presentant anualment noves varietats a la venda”
Al butlletí Succes White Roses, de març de 1940, s’anuncia el roser en miniatura Baby Gold Star i diu d’en Pere Dot:
“En temps de guerra, pels hibridadors, la seva tasca es fa difícil d’anar endavant, i cal que redoblin el seu zel en la producció de roses noves com a missatge testimonial…
Però la llavor estava sembrada i com diuen els americans referint-se a Pere Dot i als hibridadors en general; ”… cal que redoblin el seu zel…” . Potser sense tants personatges il·lustres, d’una altre manera més mediatitzada pels interessos polítics de la dictadura, les roses, poc a poc, s’obren pas de nou.
La idea de país somiada per molts resta amagada però la flama perdura. Aquesta idea de civilitat que comporten les roses es recupera lentament, es refan llaços i en els anys cinquanta tornen en força les roses a Catalunya.
Rosa Girona
Creacions de Pere Dot durant el període de Guerra Civil:
- “Aribau” . HTPern. 1936, color vermell carmesí brillant.
- “Carmen Sistachs”. Polyantha, 1936, color rosa, amb la base del pètal de color or vell.
- “Girona” . HTPern. 1936, color vermell fosc amb rosa difuminat de groc or.
- “Lleida”. HT . 1936, bicolor, vermell interior i groc exterior.
- “Pilarin Vilella” HT . 1936, color vermell lacat.
- “Madame Fojo”. HTPern. 1937, color taronja.
- “Ràdio” . Sport Pern. 1937, groc amb franges tacades de vermell-rosa, cert. Mérit de l’ARS.
- “Senateur Potié” HTPernet. 1937 , groc i taronja
- “Golden Sástago” . HTPern. 1938, groc clar
- “Ibiza”.HT. 1938, color blanc.
- “Mallorca”. HT, 1938, color escarlata , certificat al Mérit A.R.S.
- “Rafaela G. de Peña”. HT. 1938, taronja pur.
- “Ramon Bach” .HTPern, 1938, taronja brillant, amb les vores més clares, revers vermell groc, amb estams grocs brillants.
- “Snow White”. HT. 1938, blanc.
- “Riviera” .HTPern. 1939, taronja escarlata, revers més clar i poncella groga, medalla plata ARS.
- “Sirena” .HT. 1939, salmó coure i or.
- “Sunrise” . HT . 1939, salmó.
- “Estrellita de Oro”. Miniatura, 1939, color groc brillant, cert. Bagatelle 1941.
Jaume Garcia i Urpí
setembre de 2014
Històries de les Roses 