Pere Dot, l’aventura de les roses a Catalunya

Masia de Can Dot, 1960 (Arxiu Família  Dot)

Masia de Can Dot, 1960 (Arxiu Família Dot)

Pere Dot i Martínez, neix el 1885 a la finca de Torreblanca, a tocar de Sant Feliu de Llobregat.

En aquesta exposició farem un recorregut per les seves principals creacions entre 1923, any en què presenta les seves primeres varietats, i els anys cinquanta.

No pretenem fer un recorregut exhaustiu pels seus treballs i obtencions. Més aviat, volem fixar la mirada en els seus principals camps de treball, dins del món de la creació de noves roses i explicar, amb les seves pròpies paraules, les tècniques que utilitzava.

En el procés de creació, podem distingir dues etapes. Una aniria des que decideix dedicar-se en exclusiva a la obtenció de noves roses, fins als anys quaranta. L’altra és la marcada per la incorporació dels seus fills Marí i Simó al negoci familiar, i posteriorment dels seus néts, que donen un nou impuls a les roses.

És el primer període el que situa Pere Dot a l’avantguarda dels principals creadors de roses, el moment més inquiet i creatiu, en el qual teixeix tota la seva xarxa de relacions i amistats, i la seva projecció internacional.

És l’etapa caracteritzada per la repetida obtenció de premis internacionals, pel reconeixement dels seus conciutadans, per la creació del concurs internacional de Barcelona o la creació dels Amics de les Roses i els concursos de roses, a més de tot un reguitzell d’activitats al seu voltant.

La guerra civil i la segona guerra mundial van alentir, i en certa manera estroncar, aquesta dinàmica creixent que Pere Dot va començar el 1923.

Després d’aquests esdeveniments bèl·lics, el món ja no és el mateix. Cert és que les roses tornen a Catalunya als anys cinquanta, on s’hi fan prop de 25 concursos de roses, a diverses localitats d’arreu de Catalunya, però el concurs de roses noves de Barcelona, que es celebrava a Pedralbes, ja no es torna a fer i molts dels seus amics i col·legues, com JCN Forestier i JH Nicolas ja han mort.

Serà, doncs, fins a aquest moment, amb petites referències als anys posteriors, fins on arribarem en aquesta exposició.


Pere, no perdis el temps… 

Pere Dot era fill de Simó Dot i Canalias. Un horticultor especialitzat en arbres fruiters, de reconegut prestigi professional que, en aquell moment, treballava a la finca Torreblanca, propietat dels Marquesos de Monistrol, amb l’objectiu de convertir-la en una moderna explotació agrícola. Pere va seguir els passos del  seu pare com a horticultor, però entre el 1915 i el1916 va decidir dedicar-se en exclusivitat a la creació de nous rosers.

Dot, el seu pare Simó i els seus fills Marí i Simó a Can Dot

Dot, el seu pare Simó i els seus fills Marí i Simó a Can Dot

Aquesta decisió, segurament fruit d’un llarg procés de maduració personal, va constituir un moment de fricció familiar. El seu pare li va dir: “Pere, no perdis el temps experimentant amb roses”. (JH Nicolas, director tècnic roserista de Jackson and Perkins i directiu de l’American Rose Society, recull la frase en el seu llibre A Rose Odyseey )

El 1923 presentava les seves tres primeres varietats: Margarita Riera, Francesc Corbera i O. Junyent. El 1924, participava amb aquests tres exemplars al concurs de Bagatelle i guanyava el seu primer guardó amb la rosa Margarita Riera, una rosa Pernetiana de color rosa salmó (creuament entre Mme Ravary i Mme. Eduard Herriot), avui malauradament perduda. Aquest va ser el moment de llançament de la seva llarga i profitosa carrera com a hibridador professional. Prop de seixanta premis nacionals i internacionals van fer de Pere Dot un referent internacional en aquest món.


“No em va costar gaire poder-li predir un futur brillant”

JCN Forestier, director de parcs i jardins de París i creador l’any 1907 del primer concurs de roses del món al parc de Bagatelle, havia visitat Pere Dot a casa seva, acompanyat pel pintor i escenògraf Oleguer Junyent, a qui Pere havia dedicat una de les seves primeres roses. Forestier va aconsellar, l’any 1925, a JH Nicolas que visités un jove i talentós hibridador. Nicolas, segons explica ell mateix, va agafar el tren aquella mateixa nit i, al final d’aquell viatge precipitat, Pere l’esperava a l’estació de França per portar-lo a visitar els seus planters a Sant Feliu. Nicolas, després d’aquella visita, va escriure: “No en va costar gaire temps poder predir un futur brillant per a Pere Dot”.

Certament, ell va ser el primer que va començar l’aventura de les roses a Catalunya, qui va obrir el camí per on després s’hi van incorporar d’altres. Ell va ser l’impulsor del moviment que va permetre crear una dinàmica professional, però també institucional i popular al nostre país, mitjançant els diferents concursos, exposicions i entitats com els Amics de les Roses de Catalunya, vinculant cultura, societat i professió.

Roserar del parc de Bagatelle, 1924

Roserar del parc de Bagatelle, 1924

A més, Pere Dot va ser un personatge molt ben relacionat amb la professió i amb els diferents estaments polítics i socials. Sorprenentment, era força donat a l’escriptura, ja sigui en publicacions especialitzades o en la seva correspondència personal, a nivell nacional o mundial. Aquest intercanvi va ajudar-lo a progressar i a situar-se a l’avantguarda mundial de la creació roserista.


Les tècniques de Pere Dot, segons les seves paraules. La pol·linització

La tècnica de Pere Dot no estava gens allunyada de l’utilitzada per la resta de la professió, tot i que amb determinats matisos. L’explicarem amb les seves pròpies paraules. Pere escrivia:

“… la pol·linització nosaltres la fem a ple sol, tot i que en altres països, principalment Anglaterra, practiquen la pol·linització dintre d’hivernacles, la qual cosa, al meu entendre, no dóna uns resultats tan satisfactoris com aquí”.

“Els treballs de pol·linització al nostre país es fan durant els mesos de maig, juny i juliol, però la pràctica m’ha ensenyat que el millor temps és el juny. La manera de pol·linitzar, salvant petites formes en la seva aplicació, ve a ser igual a tot arreu”.

“Cal escollir que la rosa que serveixi de mare estigui en un estat de poncella a mig obrir, per tal que no hagi tingut temps de desprendre el seu pol·len damunt dels estigmes dels seus pistils. La preparació s’efectua a la sortida del sol o al néixer el dia, i consisteix en arrencar els pètals de la rosa escollida com a mare i tallar-li els estams, que és la part mascle que diguéssim, tapant-lo tot seguit amb una glassa i encara millor amb una petita paperina de paper fi, per tal que els insectes no hi trametin pol·len de roses no desitjades, que pertorbarien la finalitat cercada”.

Llibre “Les Rosiers”

Llibre “Les Rosiers”

“De la que haurem escollir per pare, recollirem les anteres, que són uns petits capets situats al damunt dels filets dels estams, els quals dipositarem sobre un paper fi i ho posarem al sol, sota un vidre, per tal que l’escalfor faci desprendre el pol·len fecundat, que es presenta en forma d’una polsina groguenca”.

“Amb tot s’ha comprovat que el pol·len fins als vuit dies no perd la seva força fecundant”.

“L’aplicació del pol·len la practico al voltant del migdia i abans i tot, si fa un dia de bon sol”.


La sembra de les llavors dels rosers

Pere Dot, referint-se a la recollida dels fruits dels rosers, els gavarrons (Cinòrrodons), per poder fer la sembra de les llavors (aquenis o més concretament núcules), diu:

“Al setembre o octubre al nostre país, aquests fruits prenen un color roig, això vol dir que el fruit ja és madur i que es pot collir. La sembra es verifica durant el mes de novembre en terra bastant fina i ben adobada, per tal de que li sigui fàcil de néixer. Cada fruit porta vàries granes (núcules) que cal sembrar-les ben espesses, cada dos centímetres per exemple, i a una fondària d’un través de dit… quan són nats i tenen les plantes entre cinc o sis fulles podem arrancar-les i repicar… perquè quedin aclarides. Generalment, aquestes plantes comencen a produir petites flors el mes de maig del mateix any… entre d’elles si en surt alguna de veritable mèrit, que són les que cal seleccionar, empeltant-les damunt de peus vigorosos, per tal que l’any vinent es pugui fer un millor estudi”.


Gràcies i defectes de les plantes

Gavarró i llavors de rosers

Gavarró i llavors de rosers

“Les plantes tenen les seves gràcies i els seus defectes. Cal recollir les primeres i corregir els segons. Defectes entenem nosaltres que són per exemple les que només floreixen una vegada l’any, que facin poca flor, la manca de flaire, el que els seu peduncle o tija no tingui prou aguant per a sostenir la flor ben rígida, les propenses a malures, les d’un fullatge insuficient, les que la flor té una forma poc atractiva o colors poc vistosos, etc.

La manera de corregir aquests defectes consisteix, per exemple, a la que li manca perfum, cercar una altra planta, la que més se li assembli en totes les seves característiques, i que a més tingui flaire i fer noves pol·linitzacions fins a obtenir el que perseguim… La mare domina en la forma vegetativa, en canvi el mascle domina en la part del color… Són moltes les vegades que s’obtenen les sorpreses més grans, agradables i desagradables. Per exemple, esperem una rosa groga, el pare de la qual haurà estat groc i la mare blanca, i ens donarà una rosa vermella, avellutada. Això és efecte de l’atavisme o sigui recorda els seus avantpassats… Si neix un miler de granes de rosa que hagin estat pol·linitzades, tindrem tantes varietats com plantes. Després ve que si es sembren les granes d’aquest fills, que ja es fecunden naturalment, tornem a variar, encara que no en tanta proporció, i anant ressembrant obtindrem el fixament definitiu, a la quarta generació. Nosaltres però fixem la classe a la primera sembra, per mitjà de l’empelt a ullet”. (Agricultura i ramaderia, gener de 1933).

El sistema “automàtic”

Article The rose in Spain , American Roses Annual 1950

Article The rose in Spain , American Roses Annual 1950

Als anys 40, amb el seu fill Marí, va desenvolupar una nova tècnica que anomenaren “automàtica”. Bàsicament consistia en suspendre al damunt de la rosa que actuarà com a mare, neta aquesta de sèpals i pistils, la rosa que proporcionarà el pol·len, convenientment preparada, és a dir, neta de la part femenina de la flor, totes dues embolcallades amb un con de paper. Però, deixem que siguin les seves paraules i els seus dibuixos els que il·lustrin l’invent:

“La figura 1 mostra el calze d’una rosa ja preparat per a actuar com a progenitor amb llavor, és a dir, sense pètals ni estams. Després s’escull la rosa que actuarà com a progenitor amb pol·len, de la qual es treuen la tija, els sèpals i els pistils, tal com mostra la figura 2. Es prepara un con de paper amb dos forats, marcats amb C a la figura 3. La figura 4 mostra com es fica el calze B de la figura 2 a dins del con de paper i es fa una mica de pressió a la punta perquè no caigui en invertir-lo. Es posa a sobre del calze A de la figura 1, deixant una petita separació entre els estams i els pistils, que haurien de coincidir aproximadament amb els dos forats del con. Finalment es lliga el con a la tija del calze A. Aquest sistema d’hibridació es fa en pocs minuts, i té l’avantatge sobre el mètode estàndard d’hibridació que es pot fer a qualsevol hora del dia, i en qualsevol temperatura i clima durant la primavera. Només cal saber escollir els dos calzes, que haurien d’estar aproximadament en la mateixa etapa de creixement, de manera que madurin conjuntament unes hores després d’haver dut a terme el procés. La caiguda del pol·len coincideix amb la seva absorció pels pistils, i en funció de la temperatura es produirà abans o més tard. Ocorre de manera automàtica, d’aquí el nom sistema automàtic”.

“Durant el mes de juliol de 1947, durant una de les seves freqüents visites als nostres jardins de roses, el President de la Conard-Pyle Company, el nostre bon amic Mr. Robert Pyle, va mostrar un gran interès en aquesta forma d’hibridació, i aquest any la publicació americana “Rose Annual” inclou un article de Mrs. Melvin Covington, de Baltimore, Maryland, que explica un mètode similar, tot i que amb algunes diferències tècniques”.


Les primeres  creacions

Les tres primeres creacions de Pere Dot van ser dues roses Pernetianes i un HT. De fet, la que el va ajudar al seu llançament va ser la rosa Margarita Riera, una Pernetiana que va aconseguir un certificat al mèrit al concurs de Bagatelle i de la qual CH Mallerin, el roserista francès, va dir:

“Pere Dot, roserista espanyol, exposa tres varietats de les quals només una era molt interessant: “Margarita Riera.” La flor és gran, amb grans pètals, de color rosa pujat, és a dir, rosa fosc coral, amb la notable qualitat de ser un color constant, des de l’eclosió, fins el seu total desenvolupament (quanta feina pels nostres obtentors abans que la generalitat de les roses tingui aquesta qualitat, quanta esperança de poder aconseguir-ho). Per al nostre pesar, cal afegir que la manca de fullatge resistent, i ja escàs al juny, va caure totalment a la tardor.

R. Margarita Riera, H. Pernetiana, P. Dot , 1923

R. Margarita Riera, H. Pernetiana, P. Dot , 1923

El certificat de mèrit donat a “Margarita Riera ” està ben donat. Esperem del seu obtentor, que ha presentat tan feliçment el seu primer intent a Bagatelle, que segueixi aportant les seves interessants varietats”. (Les amis des roses, nov./des. 1924).

En aquesta primera presentació de la seva feina, ja es dedueix l’estratègia del roserista i la seva prioritat pels colors.

En un moment en què els HT guanyaven terreny com a línia d’actuació enfront de les Pernetianes o d’altres classes de rosers, i en què també existia una certa discussió entre els roseristes sobre les línies a seguir, Pere Dot deia:

“Jo crec que tots tenen raó, el que s’ha de fer és tot lo exposat, o sigui millorar els Hibrids de Te (HT) i els Pernetianes (HPernet.)”.

Aquesta afirmació ens ajuda a definir el caràcter i la forma de treballar d’en Pere Dot. Implica treballar de forma oberta, per tal de treure profit dels millors resultats de cada línia d’investigació. De fet, en un moment que els HT guanyaven terreny i tenien més camp recorregut, la seva feina amb les Pernetianes va ser força important, amb uns resultats que el van situar entre els millors. La seva col·lecció de roses Pernetianes segueix sent un dels elements més valorats del seu llegat, sobre tot pels colors i els tons que va aconseguir.


Els primers anys i els seus eixos de treball

Rosa Mme. Eduard Herriot H. Pernetina,Joseph Pernet-Ducher (França, 1912)

Rosa Mme. Eduard Herriot H. Pernetina,Joseph Pernet-Ducher (França, 1912)

En aquells primers anys, Pere Dot investigava amb diverses varietats de roses. El setembre de 1923, va començar els seus treballs amb la rosa Moyesii, i uns anys més tard treballaria amb les Roses Molsoses, una línia d’actuació poc activa en els roseristes dels seu temps. També parla de l’obtenció de roses Polyanthes, tipus Perle d’Or i Cecile Brunner, però amb els colorits moderns de les Pernetianes. Realitza encreuaments amb Frau Karl Druschki i Mme. Edouard Herriot, i hibridacions amb J.L. Mock i Mme. Edouard Herriot. També creua la rosa Orléans amb Souvenir de Claudius Pernet, de les que inicialment van sortir roses molt interessants per la forma i el color, però que un cop empeltades van resultar ser un fracàs.

Pere Dot fa un seguiment exhaustiu de l’actualitat roserística a nivell mundial, interessant-se per varietats com Los Angeles, Chateau Clos Vougeot, Musseline, Souvenir de Claudius Pernet, Souvenir de Cludius Denoyel, Lady Inchiquin. I d’altres com Elvira Aramayo, President Chérioux, Mr. Henry Morse, Feu Joseph looyman, Souvenir de H.A. Verschuren o l’Angels Pernet.Els seus principals eixos de treball van ser les Roses Molsoses, les Roses Moyesii, les Roses Miniatures, els Híbrits de Te i les Roses Pernetianes.


Un repàs dels seus treballs en diversos camps:

Les roses Molsoses

Tenim constància que el 1926 Pere Dot comença els seus treballs amb les roses Molsoses, utilitzant de mare a Musseline (Robert and Moreau, France, 1881), pol·linitzant-la amb les roses Constance, Ville de París, Florence L. Izard, Souvenir de C. Pernet, Marí Dot… amb resultats negatius i en canvi obtenint èxit, utilitzant com a mare la rosa de la seva creació Li Burés, amb pol·len de Musseline.

Les roses Molsoses, són originàriament sports, és a dir, mutacions espontànies, en aquest cas de la rosa Centifolia. Porten a la part floral, a les tiges i als sèpals, unes glàndules semblants a un recobriment en forma de molsa, d’aquí el seu nom. Aquesta molsa, si es frega, desprèn un bàlsam viscós i força perfumat. El color d’aquestes roses anava del blanc als rosats i porpres. Ja eren conegudes el segle XVII i van estar força de moda fins a l’entorn de 1900. Lentament, l’interès per aquestes roses va anar decreixent.

El 1923 Pere Dot ja apuntava a la necessitat de seguir treballant en aquest camp i va introduir el color groc en aquesta varietat, que obriria un nou front de treball que podria ser força interessant.

Rosa Golden Moss, H. Molsosa, Pere Dot, 1932

Rosa Golden Moss, H. Molsosa, Pere Dot, 1932

Detall de la “molsa” de les roses molsoses

Detall de la “molsa” de les roses molsoses

El 1932 va crear Golden Moss, una rosa de color groc préssec, el primer groc en aquesta varietat de roses Molsoses. Era una rosa de forma globular, de 37 pètals, de floració en grups de 3 a 5 flors, moderadament olorosa, amb un fullatge rugós vigorós, no refloreixent, fruit del creuament de Frau Karl Druschki x (Souvenir de Claudius Pernet x Musseline (Blanche Moreau)). El seu gran mèrit va ser la introducció del groc en aquesta varietat i el fet de seguir endinsant-se en el treball de varietats que havien quedat bandejades.


Rosa Moyesii i r.Nevada

Pel que fa a la R. Moyesii, Pere Dot la selecciona, sobretot, pel seu color vermell sang.

La rosa Moyesii era originària del sud de Xina, a tocar amb la frontera del Tibet, a la província Sichuan. Va ser descoberta per A.E. Pratt el 1890, i E.H. Wilson, l’introdueix a Anglaterra, l’any 1903. Va ser reproduïda a Anglaterra el 1908 per la firma Coombe Wood Nursery de Mrs James Veicht and Sons. Va guanyar un certificat al mèrit a l’exposició de la Royal Horticultural Society de 1916. Porta el nom dedicat al Reverend J. Moyes, de la missió evangèlica de Ta Tien Lu.

Rosa Moyesii, ( The Garden 1916)

Rosa Moyesii, ( The Garden 1916)

Sembla que aquest roser és força comú a la regió d’origen i es troba en altituds que van dels 2000 als 4000 metres. Les seves característiques són força variables.

La descripció que en fa Pere Dot diu “crida fortament l’atenció als roseristes per la intesitat del seu colorit, diferent dels coneguts fins avui dins les roses, al qual els francesos anomenen rouge brique très chaud i els anglesos cardinal red. Nosaltres hem de dir que el nostre produeix les flors d’un roig carmesí intens. Tots els aficionats a la creació de noves roses, en conèixer la Moyesii, imaginarem una nova raça de rosers amb coloracions i formes noves que, al poc temps, serien uns competidors de les Pernetianes, i altres conegudes…

El botànic Meunissier en fa una descripció al butlletí del FNH: “Arbust de dos metres, frondós de branques divergents, fosc rosaci i espinós.

Fulles alternes, compostes, raquis espinosos, per sota de 7-11 fulloles petites, espaiades, dentades, oval el·líptica.

Flors solitàries breument pedunculades i ovaris saltejats d’alguns pèls, calze de cinc sèpals pilosos, particularment als bords i acabats en una petita extensió foliàcia. Corol·la de 6 cm. de diàmetre amb 5 pètals llargs de 2,5 cm. escotats, vermell carmesí envellutat. Estams indefinits, agrupats sobre dos o tres files sobre disc, filamentós rosacis filiformes, anteres grogues, estigmes nombrosos.

Fruit vermell ataronjat, ovoide de 3 a 5 cm. de longitud, comprimit al seu extrem i coronat pels lòbuls del calze, persistents i erectes (…) bonics fruits vermells ataronjats de llarga duració”.

La variabilitat d’aquesta rosa va portar a una certa confusió. R. Moyesii de Helms and Wilson seria hexaploide. El seu creuament amb la Pernetiana La Giralda, tetraploide, va donar com a resultat Nevada, un dels rosers de més fama a nivell mundial i que, sense assolir els premis i el reconeixement que li comportà Mme Gregoire Staechelin, s’ha mantingut com un dels millors rosers, fins i tot, més valorat que l’anterior.


La composició cromosòmica

Farem un petit parèntesi per explicar breument la composició cromosòmica dels rosers i per il·lustrar aquesta petita polèmica entorn els Moyesii.

Els cromosomes són elements que es troben a les cèl·lules, tant a la part femenina com masculina de qualsevol espècie botànica. Són els encarregats de transmetre els caràcters hereditaris de la planta. El nombre de cromosomes és sempre el mateix en cada espècie. En el cas del gènere rosa, el nombre de cromosomes és de set o múltiple de set. Així, tindrem rosers de 7, 14, 21, 28, 35, 42 i 56 cromosomes.

Durant la fusió que resulta del nucli mascle i del nucli femení, si cada roser té i aporta 7 cromosomes, el resultat serà un nou nucli amb 14 cromosomes. Cada cromosoma porta aparellat un conjunt de caràcters que fan referència a les seves singularitats; la forma, color, olor, port… Al crear-se un nou nucli, tots aquests caràcters s’aparellen i donen pas a una nova planta amb més o menys característiques del pare i de la mare. Aquesta nova planta, quan fa una nova flor, i per un procés anomenat reducció cromàtica, passarà a tenir la meitat de cromosomes de la suma anterior. Si en tenia 14, passarà a tenir-ne 7 per la part masculina i 7 per la part femenina. Així, en una nova fusió, cada cèl·lula, anomenada gàmet, aporta 7 cromosomes i es repeteix de nou l’operació.

Les sèries de set cromosomes, anomenats septets, no són aleatòries. N’existeixen cinc tipus diferents i cada una porta associat uns cinquanta factors de caràcter, és a dir, de gens diferents.

Rosers de composició cromosòmica diferent no es podrien aparellar. D’aquí la polèmica amb Moyesii (hexaploide) i la Giralda (Tetraploide).


És qüestió de no amoïnar-se, treballar molt i esperar…

Amb la R. Moyesii, Pere Dot practica encreuaments amb pol·len de Mme E. Herriot i el resultat, explica, és semblant a la mare, no massa vigorosa i a l’estiu perd el fullatge.

Pere Dot segueix amb els  seus treballs amb la R. Moyesii i d’un encreuament de Frau karl Druschki  x Mme. E. Herriot  (possiblement la Giralda), amb pol·len de R. Moyesii, diu que “…només un s’assembla al pare però que a primer cop d’ull es comprèn l’efecte de la hibridació…”

Un altre encreuament el fa entre Frau Karl Druschki  i R. Moyesii. Diu que té un enorme vigor, a l’estiu manté el fullatge, està força sa i s’assembla al pare.

Pere Dot és pacient. Sap que als primers encreuaments és difícil tenir un bon resultat i que això vindrà amb el perfeccionament. “És qüestió de no amoïnar-se, treballar molt i esperar”.

El roser Nevada i el seu fill, Marí Dot, The American rose Annual 1929

El roser Nevada i el seu fill, Marí Dot, The American rose Annual 1929

Més endavant, relata la florida d’aquesta Pernetiana seva (possiblement La Giralda.HP, 1926) amb Moyesii i diu que és refloreixent, amb abundància de flor, de flors senzilles d’uns vuit pètals d’uns 10cm. de diàmetre, de color blanc, lleugerament rosa carn i tintats de carmesí en el seu interior, amb els fons amb nervis d’or, amb una aparença sarmentosa, fullatge espès i quasi sense espines.

El 1933 i referint-se a un premi que els italians van instituir per tal de premiar les millors varietats híbrides de rosa Bracteata i de R. Moyesii, deia… “El R. Moyesii és un arbust de gran vigor, de flors senzilles i d’un atractiu color roig fosc. Al nostre entendre és sols aquest arbust interessant pel color de les seves flors, car com a planta no hi sabem veure cap bona condició per produir mous híbrids  que siguin un pas endavant. El color sí; car de poder trametre el de la flor Moyesii a altres roses dobles i de forma bonica, seria una bona troballa. Nosaltres ja fa anys hibridem aquest roser xinès, que fou importat l’any 1912 i de resultats francament satisfactoris no els havem obtingut. Com a més remarcable citarem el Nevada, que fou batejat amb aquest nom als EUA”.

Després tornarem sobre aquest nom.

Per tant, podem dir que la línea d’investigació sobre aquest roser sembla que va quedar de banda per la falta de resultats perceptibles, exceptuant la Rosa Nevada.

Tot i això, JH Nicolas torna a la càrrega dient que al seu últim viatge a Europa el 1936, en un altra visita a l’amic Dot, “vaig comprovar els seus grans progressos i que no estava lluny de trobar bones roses de jardí de sang Moyesii.”

Segurament, seguia treballant en aquesta rosa més en un segon terme, prioritzant altres investigacions.


Nevada, la procedència del nom i la polèmica

Pel que fa a la procedència del nom, JH Nicolas explica que “Fa dos anys vam rebre a Breeze Hill* mostres dels nous planters de Pere Dot, entre els quals estava el preciós Li Burés que tant ens havia entusiasmat. També hi havia un roser preciós que es presentà com a un híbrid de La Giralda X R. Moyesii. De seguida treu flors simples grans i blanques d’una enorme bellesa i, ocasionalment, flors similars, però amb tocs carmesí, al llarg de tota la temporada. Vam dir al Sr. Dot quant ens agradava i ens va respondre això:

R. Nevada, H. de Moyesii, Pere Dot 1927

R. Nevada, H. de Moyesii, Pere Dot 1927

‘Estic molt content pels comentaris fets sobre la meva rosa, Giralda X R. Moyesii. Aquesta rosa, fins ara, no ha tingut nom, així que és un plaer deixar en les vostres mans triar el nom que més us agradi. Us envio una fotografia de la rosa’.

Varem tenir alguns dilemes per trobar un nom adequat per a la nova rosa i finalment va sorgir “Nevada”, perquè és curt, fàcil de pronunciar i apropiat, ja que té una part americana i també significat en espanyol. Ens vam posar molt contents en rebre l’aprovació del nom per part del Sr. Dot, i sense dubte serà introduït al seu degut temps”.

A The Rose Annual, de 1973, de The Royal National Society, del Regne Unit, en una enquesta realitzada a set dels millors especialistes d’aquest país en la qual se’ls preguntava quins eren, a nivell mundial, per a ells, els set millors rosers arbustius i els que tenien els millors mèrits; R. Nevada empatava amb un altre mite mundial, Golden Wings, en la primera posició. En aquesta valoració, es tenia en compte les característiques generals dels rosers, qualitat, quantitat i color de les floracions, vigor, resistència a malures, aspecte decoratiu, etc.

Els diversos especialistes fins i tot afegien algun comentari. E.F. Allen, del comitè científic de la Royal National Rose Society, deia que era recomanable que sempre fos conreat en un espai obert i així donar possibilitats al seu desenvolupament radicular.

S.M.Gault, superintendent del Queen Mary Rose Garden de Londres, assenyala que l’abundància de les seves flors de color blanc crema ha de ser vist per ser cregut. Gairebé són una massa que oculta la major part del fullatge.

A Murells, hibridador, li cridà l’atenció que els seus estams són de color or ric i el fet que és gairebé un roser sense espines.

Graham S. Thomas, assessor del Jardí Nacional i escriptor especialitzat en roses, considera que es tracta de la millor de totes les roses d’arbustos en creixement i un espècimen superlatiu.


La polèmica

La polèmica va sorgir en el Master Memorial Lecture de 1954, de la  Royal Rose Society, on l’especialista Ann Wylie va fer l’observació que r. Nevada era un tetraploide i, per aquest motiu, era “improbable” que el típic Moyesii fos el progenitor mascle de Nevada. Això va a dur a Bertram Park, membre de l’entitat, a suggerir l’any 1956 que ”Pere Dot es deu haver confós en prendre nota”.

Jack Harkness, per acabar d’arrodonir el tema, suggereix que Nevada és descendent de R. Pimpinellifolia.

E.F. Allen, expresident i membre del comitè científic de la Royal National Rose Society, el 1978 va intervenir en la polèmica creada a l’entorn de la procedència de Nevada. Explicava que existien flors de rosa Moyessii de color rosa i que eren tetraploides. En segon lloc deia que dubtava que la varietat hexaploide, fos en realitat la forma típica d’aquesta espècie a la seva Xina originària. Acabava el seu article dient:

“Si examinem les característiques botàniques de “Nevada”, veurem que tot apunta a què un dels progenitors és de la secció Cinnamomeae del gènere: set folíols, sèpals sencers, brots joves i suaus sense espines, i acumulació d’espines a la base de les tiges principals. A més a més, tant en “Nevada” com en R. Moyesii, les flors normalment estan aïllades i la tija és curta. Els folíols serrats em recorden als de R. Holodonta, que per a mi és una forma tetraploide amb flors roses de R. Moyesii. En resum, no trobo cap raó per dubtar del seu origen, tot i que la floració recurrent de “Nevada” i la forma del seu gavarró ocasional suggereixen que va ser segona o tercera generació de plàntula”.

En fi, el misteri no s’aclareix. Però amb error del parentiu o no, Nevada ha estat i és una de les millors roses de Pere Dot, reconeguda a nivell internacional. Segurament, amb una recerca científica, avui seria possible esbrinar l’origen de Nevada, però realment què en trauríem? El roser segueix aquí i segueix donant força satisfaccions als seus cultivadors i aquest alè de misteri encara el fa més romàntic i atractiu.

Val a dir que aquest roser funciona força bé en climes atlàntics i més freds, mentre que en clima mediterrani o mesetari li costa de tirar i fer-se exuberant. Tot i això, és un roser que dóna prou satisfaccions per la seva rusticitat i aparença boscana.

* Jardí del Dr. J. Horace McFarland a Harrisburg, Pennsilvània. Aquest jardí avui ja no existeix.


Les roses miniatures

Un altre camp en què Pere Dot va treballar va ser el de les roses miniatures. Un dels èxits mundials més reconeguts va ser el dels seus treballs en la consecució d’aquestes roses.

Sobre l’any 1800, van venir de Xina rosers de flor petita, la rosa Xinenesis mínima (Rosa semperflorens vart. Mínima), o de Bengala, segons la versió francesa. Aquesta varietat va tenir molt d’èxit a la Gran Bretanya, per ser de roses molt petites i per la seva variabilitat en els colors, qüestió aquesta molt comuna en algunes roses xineses. La rosa va ser batejada amb el nom de R. Lawranceana  (Miss Lawrance’s rose), en honor de la dibuixant botànica Miss Mary Lawrance (1794-1830). Posteriorment, aquest roser es va perdre, excepte en una varietat enfiladissa anomenada Pompon de París. Anys més tard, tal com anunciava The Gardener’s Chronicle el desembre 1922, el mateix roser o una variant seva va ser retrobada a una vall de Suïssa. El seu redescobridor va ser un botànic anomenat Dr. Roulet, que va rebatejar-la amb aquest nom, Rosa Rouletti.

R.Estrellita de Oro, Mini, P. Dot, 1939

R.Estrellita de Oro, Mini, P. Dot, 1939

El Dr. Roulet tenia una casa als peus del Jura, sobre Fontaines sur Grandson. Va informar que havia trobat un roser nan en un test que creixia en una lleixa de la finestra d’una casa de camp a Mauborget. Va dir que els seus propietaris li havien informat que aquesta rosa s’havia cultivat en aquell test des de feia un segle, que floria durant tot l’estiu, que era absolutament nana i que el roser pertanyia a la família propietària de la casa durant els últims cent anys. La família li va oferir algunes branques per poder-la reproduir.

És amb aquesta varietat que als anys trenta Pere Dot comença el seu treball. En el seus escrits l’anomena Indica mínima (Xinensis mínima, R. Rouletti) i no serà fins al final de la guerra civil que fa la presentació pública de la seva gran troballa, la rosa Estrellita de Oro. Possiblement el moment no feia per catalanitzar el nom (Estrelleta d’or). Als EUA la van batejar com Baby Gold Star (Petit estel d’or). Realment, era una rosa molt petita de color groc, de 9 a 16 pètals, que floria en petits ramillets al llarg de la temporada. I, de nou, Pere Dot introduïa el color groc en aquesta nova tipologia de roses. La rosa, presentada el 1941 al concurs a Bagatelle, va guanyar un certificat especial.

El moment del seu descobriment va ser del tot inoportú. Un país trinxat per la guerra civil i el món a les portes d’un conflicte molt més gran. La segona guerra mundial no va permetre que aquesta troballa fos coneguda i valorada en el seu just mèrit, com la culminació de molts anys de feina i d’investigació.

Però, sigui com sigui, Pere Dot i l’holandès Jan de Vink, (R. Tom Thum, 1934) són els que van obrir la porta a les roses en miniatura i els que van aconseguir més èxits en aquest camp. Però, malauradament, Jan de Vink va haver de dedicar els seus conreus a la producció de menjar, durant la contesa mundial. Tot i així la seva varietat Tom Thum ja apareixia als catàlegs de Conard Pyle, als EEUU l’any 1936.

També va seguir aquesta línia el nord-americà Ralph Moore, als seus vivers de Visalia, a la vall de San Joaquín, Califòrnia. Posteriorment, el francès Meilland, l’any 1965, va rellançar el món de les miniatures amb la seva creació Starina.

Fins a l’any 1947, no es comença a normalitzar de nou la situació mundial i més encara en el camp de la jardineria i la floricultura. Anglaterra, aquest any, torna a iniciar un esdeveniment de caire mundial en el món de la jardineria, la tradicional Chelsea Flower Show.

Sembla que les roses de Pere Dot van causar sensació en aquells nous esdeveniments dins del món de la jardineria i la floricultura, que suposaven un cert retorn a la normalitat, després de la guerra mundial. Fins i tot, la família reial, en un dels retornats esdeveniments, es va retratar al pavelló on s’exhibien les seves roses en miniatura i en va demanar una partida per als seus reials jardins, al seu representant anglès, probablement Harry Wheatcroft

Rosa Perla de Montserrat, Miniatura, Pere Dot, 1945

Rosa Perla de Montserrat, Miniatura, Pere Dot, 1945

Wheatcroft era un personatge polifacètic, singular i un tant estrafolari, que utilitzava aquests recursos per atreure l’atenció i vendre els seus productes. Va visitar diverses vegades Pere Dot a casa seva i tenia la representació de les seves varietats al Regne Unit. Al Regne Unit, la varietat de Pere Dot Rosina, porta el nom d’una de les seves filles: Josephin  Wheatcroft.

De fet, a la gran Bretanya les miniatures de Pere Dot van ser força apreciades. Els anys setanta, d’una llista de 9 miniatures triades per The Royal National Rose Society, cinc eren d’ell.

Pere Dot i els seus fills van continuar aquesta línia amb més creacions: Perla d’Alcanada 1944, Climbing Perla d’Alcanada1945, Perla de Montserrat 1945, Perla rosa 1946, Para ti 1946, Climbing Perla Rosa 1947, Granate 1947, Mon petit 1947, Presumida 1948, Anny 1949, Marylin i Rosina 1951, Bambino i Rosada 1953, Coralin 1955, Menut i Robin 1956, Granadina 1956, Sí 1957, Pixie Gold i Pixie Rose 1961, Pilar Dot 1964, San Valentín 1970, David Dot 1974, Perli 1975,…

Estrellita de Oro, el 1940, va guanyar un certificat especial al concurs de Bagatelle i la medalla d’or a Lió, el 1943. Para ti també va ser distingida amb la medalla d’or a Lió, el 1946, i Rosina va guanyar, l’any 1951, el Trial Ground Cetificate de la RNRS.

Cal remarcar la seva creació R. Sí, de l’any 1957, considerada la rosa més petita del món.


Pel que fa a la procedència de les Pernetianes

L’any 1900, Pernet-Ducher, un dels grans roseristes francesos resident a l’entorn de Lió, sembla que per autohibridació de la rosa Foetida o Persian Yellow i d’un híbrid de rosa Perpetua Antoine Ducher, va crear Soleil d’Or. De fet, el que va passar és que va descobrir a prop d’aquesta rosa perpètua, un roser fortuït amb roses de color groc i va aconseguir fixar la varietat. És a dir, va empeltar-la per a la seva reproducció. El roser s’anomenava Soleil d’or i la rosa era groga amb tons ataronjats i amb una moderada fragància a cítrics. L’objectiu de Pernet, al treballar amb Persian Yellow, era la recerca d’híbrids amb el color groc pur i la introducció, per tant, d’una gamma de nous colors en el món de les roses. Així neixen les roses Pernetianes.

R. foetida o Persian Yellow

R. foetida o Persian Yellow

La rosa Foetida Persiana o Persian Yellow va ser introduïda per Sir Henry Willock a Anglaterra, l’any 1836, i plantada als jardins de The Royal Horticultural Society. La rosa procedia de Pèrsia, on Sir Willock era encarregat de negocis, a Teheran. Era una flor d’un color groc intens i brillant, de forma globular i amb abundants pètals, tot i que sembla que el seu olor no era gaire agradable. Desprenia una olor a agre floral, com de fruita passada, i d’aquí el nom de foetida (fètida).

Pel que fa a la rosa Antoine Ducher, l’altra suposada parella de Persian Yellow, era una rosa Perpètua. Aquestes roses van ser creades entre 1840 i 1900 per l’encreuament de roses de les races de Portland, Borbó i Gàl·lica. La seva principal característica era que floreixien de l’estiu a la tardor, eren oloroses i les roses tenien tons que anaven del blanc, al rosa i al vermell. Van ser molt populars inicialment, però van perdre terreny en front d’altres, com els Híbrids de Te.  Oleguer Junyent (Frau Karl Druschki x Mme. Edouard Herriot), de color roig coral amb fons groc passant al rosa i Margarita Riera (Mme. Ravary x Mme. Edouard Herriot), de color rosa rogenc, són dues roses que recullen la característica de la recerca de nous colors, sobretot la introducció del color groc i la paleta de noves combinacions que aporta aquesta novetat en el món dels rosers.


Híbrids de Te

Pel que fa a una altra línia d’actuació d’en Pere Dot, els Híbrids de Te, cal remarcar que és on va aconseguir, ell i els seus fills i nets, la quantitat més gran de varietats, sobretot a partir dels anys quaranta.

Les roses de Te van venir procedents de la Xina. Les seves característiques les feien molt singulars: bona vegetació, flors elegants amb molts pètals, refloreixents i amb colors blanc, groc albercoc, roses, i vermells suaus. Tenien, però, algun defecte, com que no disposaven d’un peduncle floral prou rígid per suportar el pes d’aquestes grans roses, la qual cosa donava sempre una aparença de roses caigudes.

R. Colette Berges, HT, 1940, P. Dot

R. Colette Berges, HT, 1940, P. Dot

Jean-Baptiste Guillot, roserista de Lió, França, va creuar el 1867, sembla que de forma accidental (i de nou, l’atzar), un Híbrid Remuntant; Mme. Victor Verdier amb una rosa de Te; Madame Bravy. El resultat va ser La France, que és considerat el primer Híbrid de Te. Una planta amb bona vegetació, una flor doble de 60 pètals, de color rosa suau, amb els revers dels pètals rosa brillant, i una tija relativament alta i forta per suportar aquesta flor tan grossa.

La relació d’HT fins al 1940 és de 29 rosers. A partir dels anys cinquanta, serà la seva principal línia d’actuació.

Rosers com: Francesc Corbera, 1923; Canigó, 1927; Poblet, 1931;Cecilia Vila, Roseriste Gascon Léveque, 1932; Aurelia Capdevila, Hermen Anglada, Pedro Veyrat,  1933; Sra. De Gari I Carito Macmahon  1934; Maria Guarro, 1935; Rosa Gallart, 1935; Pilarin Vilella, Aribau i Lleida,1936; Mme. Fojo i Senateur Potié, 1937; Snow White, Rafaela Peña, Ibiza i Mallorca 1938; Sunrise, 1939; Aracely Leyva, Colette Bergés,Francesc Matheu, Joaquim Mir, Julia Ferran (Lady Trent ) 1940.

El 1945, crea Regina Pacis, un HT, de color blanc, fruit de Núria de Recolons x Ibiza. Aquesta rosa serà la seva contribució a homenatjar el final del període de guerres que havia convulsionat el món i la nostra terra.

La recerca del blau

Cal ressaltar la tasca realitzada amb els HT, a partir dels anys cinquanta, en col·laboració amb els seus fills. En concret, el que podríem anomenar la recerca del blau: roses de color malva, lila o morat…

Lila Vidri Floribunda 1958, de color malva barrejat, la rosa Violette Dot HT 1960, que va aconseguir un diploma al mèrit en el concurs internacional de Bagatelle, o Intermetzzo HT 1961 Pere Dot van ser força celebrades. Posteriorment, en la mateixa línia de la recerca del blau, van treure diverses noves roses com Tarde gris 1966; Soir d’Automne 1966, Mística 1966, Godfrey Winn 1968, R. Milagros de Fontcuberta Dot S. HT 1968, Cel blau 1982 o R. “Lilet” Floribunda 1987 S. Dot. Totes elles tenien tons violetes, porpres, malves o liles.


Mme. Gregoire Staechelin ( H.T no remuntant, 1927)

Una de les roses que més èxit li va proporcionar a Pere Dot va ser Mme. Gregoire Staechelin ( H.T no remuntant, 1927).

Mme. Gregoire Staechelin, HTClimb. P. Dot. 1927

Mme. Gregoire Staechelin, HTClimb. P. Dot. 1927

En un article al Foment (FNH,12 juliol 1926), es parla de l’èxit de Mme. Gregoire Staechelin a Bagatelle i de l’enorme impressió que va causar aquest roser, anomenant-lo “la glòria de Bagatelle”. El propi Jean Claude Nicolas Forestier va explicar-ne la història a diversos periodistes:

Mme. Gregoire Staechelin, diu, “va tenir per mare la Rose des Neiges. Aquella flor, d’un blanc immaculat, però sense cap perfum en els seus pètals una mica pansits, tan abundant entre els floricultors francesos. I va tenir de pare el magnífic Château de Clos-Vougeot (Híbrid de Te), els pètals del qual són de vellut fosc i exhalen la penetrant olor de les roses encarnades”. Forestier continua explicant que “La seva aliança, vigilada amb gran cura, va produir una filla que a cap dels dos se li assembla, original fins i tot en el perfum, la bellesa de la qual ha enamorat a tots els roseristes”.

El periodista descriu la rosa com “de llargues flors amb pètals lleugerament combats, d’un rosa pàl·lid matisat de rosa viu, que escampa a tres metres de distancia el suau perfum de Corpus”.

El qui seria director de parcs i jardins de la Villa de Madrid, el reusenc Ramon Ortiz, va ser present a París i, després d’elogiar el triomf de les nostres roses a Bagatelle i la feina de molts jardiners espanyols per posar-se a nivell d’Europa, va dir “Ya no se puede admitir aquello de que en España no hay jardineros; los hay, sí, pero huérfanos de protección”.

Del concurs de Bagatelle, explica que per causes atmosfèriques les roses de l’any 1925/26 no van poder ser jutjades i es va ajornar el veredicte fins al concurs de l’any següent. El veredicte del concurs va tenir lloc el 9 de juny de 1927 i s’hi van jutjar 42 varietats del any 1925/26. La rosa Marí Dot va obtenir un certificat al mèrit i la medalla d’or per varietats estrangeres es va concedir a la rosa Cardinal Peiff, de Leenders Freeres. Ortiz afegia que “conviene advertir a los lectores que, a nuestro juicio la Mary Dot florece mucho mejor en España que en París; por lo tanto, puede considerársela superior a la Cardenal Piffl (Kardenal Piffl),…

Pel que fa al concurs de l’any 1927, s’hi van presentar seixanta varietats per competir per una medalla d’or i tres certificats al mèrit. Mme. Gregoire Staechelin es va emportar el premi. R. Ortiz la descriu així:

“Poncella molt llarga i elegant, flor gran, d’un delicat color rosa, amb els pètals ondulats que li donen un graciós aspecte; exhala un agradable perfum que es percep a llarga distància. La planta és d’un vigor molt gran i produeix en un any brots de més de quatre metres de llargada. El seu fullatge és verd fosc, resistent a les malalties. Aquest arbust floreix abundantment en primavera, i queda cobert de fruits en forma de pera  que li donen un aspecte molt decoratiu.

Sembla que el nom de la rosa li va suggerir el propi Forestier a Pere Dot …

…una rosa amb nom estranger, en atenció al malaguanyat Mesieur Forestier…

i que molts deien que aquesta varietat no havia triomfat prou a causa del llarg i complicat nom que tenia.

JH Nicolas explicava que els rosers wichurianes encara no han arribar al zenit de la seva potencialitat. Mme. Gregoire Estaechelin ha estat una troballa importantíssima en el món dels rosers enfiladissos i no sap si en un futur no gaire llunyà és podrà crear una nova raça de rosers, que òbviament hauria de portar el nom del seu descobridor i anomenar-se Dotiana.

Aquesta rosa va ser premiada per The American Rose Society amb la medalla d’or per ser la rosa més bonica registrada en els últims tres anys als Estats Units.

El secretari de l’entitat, Robert Pyle, va venir expressament a Barcelona a fer-li l’entrega. L’acte va tenir lloc a una de les sales del consistori barcelonès amb presencia del cònsol dels EEUU, dels regidors Massot i Pich i Pon i de Miquel Aldrofeu, a més de diverses personalitats, amb parlaments de Robert Pyle i de l’alcalde Conde Güell que va ser qui li va imposar la medalla.

Ortiz explica també que per l’any següent s’han presentat 77 varietats i que el concurs serà molt renyit i que ”una de las de nuestro representante Sr. Dot, conocida con el nombre de Paloma Falcó, ha obtenido ya siete puntos, siendo nueve y medio la más alta puntuación”.I demana, referint-se a Pere Dot, que “no estaria de más que el Gobierno español premie su laboriosidad con alguna recompesa por el esfuezo realizado”.

 (Ortíz, Arboricultura y floricultura, París, julio 1927)

No serà fins anys més tard que aquesta proposta es portarà a terme. El 2 de gener de1931, el rei Alfonso XIII nomena Pere Dot Cavaller (creu senzilla) de la Real Ordre Civil del Mèrit Agrícola.

A més del premi de Bagatelle va guayar la Medalla d’Or al concurs de Saverne i el 1930 el premi John Cook EEUU.


De nou les Pernetianes

Les Pernetianes van fer de Pere Dot un referent, però als ulls de la nostra ciutadania han passat pràcticament desapercebudes.

R. Girona, H. Pernetiana, 1935, P. Dot

R. Girona, H. Pernetiana, 1935, P. Dot

En el temps, les roses Pernetianes van ser “absorbides” dins de la classificació dels Híbrids de Te.

La relació d’aquestes roses Pernetianes o de roses que en són descendents és força important en les creacions de Pere Dot.

Utilitza com a pare a Mme. Edouard Herriot o Souvenir de Claudius Pernet, fent servir molt sovint el roser Frau Karl Druschki (Reine des neiges) com a mare.

Així tenim en aquest grup de rosers:

Oleguer Junyent 1923 (Frau Karl Druschki x Madame Edouard Herriot)

Àngel Guimerà 1926 (Frau Karl Druschki x Claudius Pernet)

La Giralda (Frau Karl Druschki x Madame Edouard Herriot)

Apel·les Mestres (Frau Karl Druschki x Souvenir Claudius Pernet)

Catalònia (Jean C.N. Forestier x (Shot Silk x Marí Dot) x (H Pern.)

I les seves descendents:

Marí Dot, Director Rubió, Cayetana Stuart, Pardiñas Bonet, Duquessa de Peñaranda, Magdalena de Nubiola, Lucia Zuloaga, F. Cambó, Àngels Mateu.

I els seus sports:

Golden Sástago i Ràdio

R. Àngels Mateu, H. Pernetiana, P. Dot, 1934

R. Àngels Mateu, H. Pernetiana, P. Dot, 1934

Així, del total de 93 noves creacions fins al 1947, tenim 32 Pernetianes que de fet són les roses que obtenen els seus millors èxits en els concursos internacionals, i 47 HT. Però, si agafem las seves creacions fins al 1934, és clarament majoritària la seva aposta per les Pernetianes (26) en front dels HT (10). Les seves roses, guanyadores en els concursos internacionals, són clarament les roses Pernetianes, com per exemple:

Margarita Riera,  concurs de Bagatelle, 1924.

Àngels Mateu, concursos de Bagatelle 1934, Haywards Heart 1932, Roma 1936.

Luis Briñas, concursos de Bagatelle, Haywards Heart i Saverne el 1932.

Li Burés, concursos de Saverne 1926, França 1928 i Haywards Heart 1930.

Catalònia, concursos de Bagatelle i Pedralbes 1931.

Condesa de Sástago, concursos de Haywards Heart 1931, Bagatelle 1932, Roma  1934, Portland   1935.                                                   

Marí Dot , concursos  de Saverne, 1925, Bagatelle 1926, Filadelfia 1928.

Duquesa de Peñaranda , concursos de Pedralbes 1928,  Lió 1932, Ontario 1933,  Portland 1935.

Federico Casas, concursos de Bagatelle i Saverne al 1929, Haywards Heart 1930.                                                

Cayetana Stuart, concurs de Bagatelle 1930.

Pardiñas Bonet, concurs de Saverne 1930.

Silvia Leyva, concurs de Saverne 1931.

L’aposta per l’obtenció de nous colors va ser molt clara a través d’aquestes roses. Pere Dot diu sobre elles que “les boniques coloracions de les roses Pernetianes jamai havien sigut obtingudes per cap altra rosa”.


No volem que triomfi “l’oblit, aquest cuc que ho mata tot”

Camps de conreu d’Horticultura Dot a Begues

Camps de conreu d’Horticultura Dot a Begues

Sens dubte, per totes aquestes aportacions i la quantitat de les seves creacions, Pere Dot ja mereix un lloc en la història de les roses. A casa seva, a Sant Feliu de Llobregat i a Catalunya, creiem que al marge de tots els reconeixements, que han estat molts, no hem honrat prou la seva memòria i el seu llegat. Aquesta és una mancança que a la seva ciutat volem esmenar. La recuperació de les seves roses a Sant Feliu de Llobregat és una tasca en què estem immersos des del 2010, i ja hem pogut reintroduir un centenar de varietats al roserar de la ciutat. Malgrat això, malauradament, moltes de les roses Dot s’han perdut per sempre, si bé d’altres perduren gràcies a roserars com Europa Rosarium o Carla Fineschi, o de més propers com el Cervantes de Barcelona i el Ramon Ortiz de Madrid.

En les primeres jornades de Roses de Tardor, que es van dedicar a Pere Dot, el periodista Joan Salvat va parlar de “l’oblit, aquest cuc que ho mata tot”. En un moment com l’actual, en què el futur de les roses al nostre país està força compromès, no volem que l’oblit faci desaparèixer el llegat i la memòria de Pere Dot. Per això, volem fer saber al món que el nostre Pere Dot, roserista reconegut internacionalment, és una peça cabdal en el jardí que conforma el color de la Mediterrània.


Crèdits exposició:

“Pere Dot, l’aventura de les roses a Catalunya”  

Disseny de l’exposició, guió i text: Jaume Garcia Urpí

Disseny gràfic: Josep Muñoz

Revisió lingüística: Servei Local de Català de Sant Feliu de Llobregat i Jaume Pagès

Producció: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i Amics de les Roses de Sant Feliu de Llobregat

Impressió: Let’s Go Print

Muntatge: Jordi Rius i Josep Muñoz

Imatges: Família Dot, col·lecció particular JGU, Europa Rosarium, Sangerhausen, Masha McLaughlin

L’exposició al Palau de Pedralbes durant Barcelona Rose Convention, maig del 2014

L’exposició al Palau de Pedralbes durant Barcelona Rose Convention, maig del 2014

Aquest és el documental que acompanya l’exposició “Pere Dot. L’aventura de les roses a Catalunya”.

La Mediterrània té uns colors propis. Tons clars i càlids. Els blaus del seu cel i del seu mar, els verds del paisatge, els grocs dels rajos solars, els ocres i pastels de les seves terres…

Aquest ventall de matisos li confereixen a la Mediterrània la seva personalitat. Un esperit que un obtentor de roses santfeliuenc va plasmar en les seves hibridacions. Perquè els Amics de les Roses de Sant Feliu de Llobregat i de Catalunya veiem en les roses de Pere Dot el viu reflex del color de la Mediterrània.

Veure Documental 

https://www.youtube.com/watch?v=eO5lFCnpk6I

 


 

3 pensaments sobre “Pere Dot, l’aventura de les roses a Catalunya

  1. Retroenllaç: #termedelasetmana: hibridador – El blog del TERMCAT

  2. Retroenllaç: #termedelasetmana: hibridador - Lliure i Millor

  3. Retroenllaç: La pol·linització, al cartell de Sant Jordi de la UB – Portal BioC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s