Amb la fundació, l’any 1931, de l’associació Amics de les Roses, es va donar un important pas endavant en la difusió de la cultura de la rosa al nostre país. El gran impulsor de l’associació va ser Joan Ros i Sabater, veí del barri de Sant Andreu i amic de l’escriptor Ignasi Iglesias. Aquest últim, juntament amb la seva companya, Emiliana Vinyes, havien col·laborat amb grups de teatre amateur com un element de suport a l’educació dels treballadors. Sembla que Joan Ros pertanyia a aquests cercles i la seva relació amb l’escriptor devia ser prou propera, doncs ell mateix l’anomena el seu “pare espiritual”.
La idea inicial de crear l’entitat venia de lluny. Ja l’any 1928, Joan Ros va fer una ofrena de roses Marí Dot (H. Pernetiana, 1927, Pere Dot) a l’escriptor davant de diversos amics del poeta. J. Ros, en un article escrit l’any 1931 al Butlletí dels Amics de les arts i de les Lletres (1/10/1931), explicava que la inspiració per la creació de l’entitat va ser motivada per la frase que Ignasi Iglesias va pronunciar arran d’aquesta ofren, extasiat per aquestes roses va exclamar: “Si no m’agradessin les flors, en mancaria un sentit” .
Portada dedicada a Ignasi Iglésias per la revista “La Veu de Sant Martí”, amb motiu de la mort de l’escriptor.
Sembla que d’aquí va sorgir la inspiració que va portar a la idea de fundar l’Associació, segons explica el mateix Joan Ros i Sabaté. Aquesta frase i el pensament que comportava i la seva afició i relació amb el món de les roses i els seus obtentors el va motivar per endegar aquesta empresa.
No era la primera vegada que Ros feia oferiment de roses al poeta perquè anteriorment Ignasi Iglésias li dedicà un poema que recull aquesta sensibilitat de Joan Ros envers les flors i que aquest tenia penjat al petit despatx del seu negoci:
Vos amb les vostres flors m’heu fet ofrena
Del vostre nobilíssim esperit,
El qual ensems ma llar, mon cor omplena
D’un aroma tant pur com exquisit,
quedant-vos agraït.
Març de 1926
Ignasi Iglésias
Joan Ros, després d’exposar la idea i de parlar amb diverses persones relacionades amb le món de les roses, entre elles Pere Dot, elabora una circular, en forma de manifest, en la qual fa una crida per la constitució de l’entitat.
Circular en forma de manifest redactat per Joan Ros
El manifest reflexa l’ambient que s’havia anat creant entorn de les roses a Catalunya, impulsat principalment per l’activitat del propi Pere Dot a través de les seves creacions premiades a molts concursos nacionals i internacionals, a més de la instauració, l’any 1929, del Concurs Internacional de roses noves de Barcelona de la primavera i la tardor, el qual estava tenint una molt bona acollida a nivell dels professionals de tot el món. També hi influïen altres factors com el que altres professionals com Cebrià Camprubí, J. Pedrosa o B.Munné i amateurs com Llorenç Pahissa o Pilar Mata és dediquessin a la hibridació de noves roses i molts aficionats a la jardineria creessin petits roserars particulars, com els d’Eulàlia Regordosa, vídua de Francesc Burés, els germans Bach o Carles Fargas, per citar-ne alguns.
El manifest venia avalat per una targeta amb diversos noms de persones d’una certa rellevància, i amb una presentació que deia:
Preguem a vostè que llegeixi amb atenció l’adjunta circular, que estimem molt interessant per a l’esdevenidor de les Roses a Catalunya. Nosaltres ens posem al costat de la iniciativa d’en Ros i Sabaté, i gosem esperar que la col·laboració de vostè no faltarà a aquesta empresa d’art i de cultura. Atentament.
Eulalia Regordosa, vídua de Burés; Isabel Llorach; Emiliana Vinyes, vídua d’Ignasi Iglesias; Pilar Mata; Apel·les Mestres; Josep Maria de Segarra; Nicolau Mª Rubió i Tudurí; Carles Soldevila; Jordi Mata; Ricard Opisso; Ambrosi Carrión i J. Puig Pujades.
El manifest venia avalat per una targeta amb diversos noms de persones d’una certa rellevància.
Pere Dot col·labora activament en la gestació de l’entitat i moltes de les persones signants són clients i conegudes seves i algunes de les seves roses porten els seus noms. En una carta adreçada a Apel·les Mestres, el 6 d’octubre de 1930, Pere li escriu:
Molt Sr. meu i distingit amic: En Joan Ros i Sabaté s’ha emprès la feixuga tasca de fundar la associació catalana “Els amics de les roses”. Però l’amic Sabaté, encara que un intel·ligent aficionat, el seu nom no és conegut i cal que persones que ho siguin el recomanin i havem pensat que’l seu gloriós nom seria molt convenient figurés entre els que recomanen lo que’n Ros ha emprès. Tenim la conformitat de quasi totes les persones de la llista que adjunto i les demés esperem, que com V. la donaran.
Per correu apart li envio la circular. No cal que es molesti en contestar, car de no rebre de V. en contra dintre de 4 dies, entendrem que estarà conforme.
Gràcies i mani a s.s.s. Pere Dot
Aquesta nota va acompanyada d’un petit full amb paper de còpia que reprodueix el targetó esmentat.
Amb motiu de l’homenatge a Pere Dot que Sant Feliu li va fer l’any 1932, Joan Ros i Sabaté escrivia en una revista local “ i em veig obligat a declarar-lo per a glòria de Sant Feliu i el seu il·lustre fill, mundialment reconegut com un dels privilegiats artífexs de les roses: Pere Dot”.
Carta de Pere Dot a Apel.les Mestres, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, fons Apel.les Mestres
Amb aquest escrit reconeixia així el pes que Pere Dot va jugar en la introducció de l’afició a les roses a Catalunya. Cal tenir en compte el moment social i polític en què això s’estava produint, una època força complicada i amb convulsions de tot tipus en totes les esferes de la societat, però també plena d’il·lusió i esperança a nivell nacional i social, de la que Dot n’era plenament conscient i a la seva manera i amb les seves roses en prenia part.
Sens dubte, a més de la vocació professional de Pere Dot per dedicar-se exclusivament a la creació de roses noves, el roserista, tot i que en un terme més discret, segueix els passos d’altres països europeus pel que fa a promoure la creació d’un moviment d’aficionats que reconeixia en les roses un signe de civilitat entesa com una acció cultural i de país, més que com una activitat pròpiament hortícola. Cal recordar, com he dit abans, que l’any 1929 ja es va crear el concurs de roses noves de Barcelona que es realitzava als jardins del Palau de Pedralbes i que en la seva gestació també hi va intervenir Pere Dot.
Joan Ros reconeixia també, en una altre moment, que si l’entitat no va créixer suficientment va ser motivat per l’època que els havia tocat viure: …han dificultat el desenrotllament dels nostres projectes i propòsits (els de la Junta directiva), les preocupacions de tota mena que ennuvolen l’hora actual de tots els estaments socials…( La veu de Sant Martí, Ofélia Blanc).
El llibre d’actes de l’entitat
En el llibre d’actes de l’entitat, guardat a la Biblioteca de Catalunya, relata de forma molt succinta la trajectòria de la mateixa des de la seva creació fins la última acta a l’any 1933. En el llibre es diu que aquesta es va constituir el 12 de juny de 1931, amb seu al carrer Dos de maig, número 256 (era el domicili o el negoci d’en Joan Ros).
Llibre d’actes dels Amics de les Roses, Fons: Biblioteca de Catalunya
De forma abreujada resumiré els acords de les diferents reunions de la mateixa:
A la primera reunió, que porta data de 6 de juliol de 1931, la Junta està formada per: Josep A. Gomis, president; Nicolau M. Rubió i Tudurí, vicepresident: Joan Ros i Sabaté, secretari; Pilar Mata i Milà, tresorera i Joan Gallart Vilardell, Lluís Beltrán i Pijoan i Cebrià Camprubí i Nadal vocals. En aquesta junta es proposà que el lema de l’entitat fos la frase del poeta Ignasi Iglesias (suposo que és refereix a la frase que va inspirar la creació de l’entitat: “Si no m’agradessin les flors en faltaria un sentit”).
A la reunió del dia 17 de juny de 1931 es proposa crear el premi Rosa d’honor de Catalunya.(veure article sobre el premi) i també es rep una petició perquè l’entitat formi part del patronat del Palau d’Agricultura.
A la següent reunió, el 7 d’octubre de 1931, es concreta que el premi finalment es dirà Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya ofert pels Amics de les Roses. Es parla també de celebrar un concurs de tardor, organitzar visites al mateix i crear un concurs de fotografia.
Les dues accions es van portar a terme al lloc on eren les antigues cavallerisses del Palau de Pedralbes. S’hi van celebrar diversos concursos per aficionats i el concurs de fotografia també es va tirar endavant amb la col·laboració del Centre Excursionista de Catalunya.
Imatges del concurs de fotografia al butlletí del CEC
Recordem que Carles Fargas havia estat president de la secció fotogràfica del centre i n’era un membre destacat del mateix així com un aficionat que va deixar un llegat fotogràfic importantíssim a l’arxiu fotogràfic del CEC.
A la reunió del 19 de febrer de 1932
Es parla de crear un projecte de reglament. S’entén pel que fa als concursos de roses per aficionats que es comencen a fer el mateix any a Pedralbes.
A la reunió del 6 de juny de 1932
Es comenta l’article aparegut a la revista L’abella d’or sobre les flors.
A la reunió del 15 de març de 1933
Es proposa que la revista Jardineria i Horticultura sigui la portaveu de l’entitat.
Aquesta revista va treure el seu primer exemplar al març de 1933 i en van sortir un total de cinc números, fins el juliol de 1933. En ella hi són col·laboradors habituals, tal com apareix en el seu primer número : Miquel Aldrofeu, Ciprià Camprubí, Pere Dot, Pilar Mata de Bassó, Nicolau M. Rubió i Tudurí, JH Nicolas, entre d’altres. La temàtica estava relacionada amb la jardineria, l’horticultura, la fructicultura i les plantes en general i comptava amb articles específics dedicats a les roses. El redactor en cap era Artur Rigol (1898-1934), un jardiner autodidacta format a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, autor de diversos llibres entre ells un opuscle: El rosal, publicat l’any 1922 dins d’una col·lecció titulada “El catecismo del agricultor” de l’editorial Calpe.
Era una revista amb gran profusió d’imatges procedents de l’arxiu Mas i Segarra i Torrents, que malauradament només va treure aquest pocs números.
Articles de Pere Dot a la revista Jardineria i Horticultura
En el llibre d’actes no hi apareix cap altra reunió ni anotació. L’entitat va seguir funcionant fins la guerra civil. Tinc constància d’un escrit adreçat al president de la Generalitat de Catalunya en el qual Joan Ros i Llorenç Pahissa demanen que se’ls deixi viatjar al Regne Unit, a la International Rose Conference organitzada per la National Rose Society, a la qual han estat convidats pels organitzadors, i de tornada puguin anar al concurs de roses de Bagatelle de París, amb caràcter oficial.
Demanen, a més, ajut econòmic pel mateix i s’ofereixen a fer diverses xerrades als centres catalans i espanyols de les dues capitals amb els temes de El culte de les roses a Catalunya i Les roses a Catalunya i el seu esdevenidor. Justifiquen el viatge per la conveniència espiritual que Catalunya sigui present en aquesta conferència i que ells, per la seva edat, estan fora del compromís militar. No em consta cap tipus de resposta, ni que a la “International Rose Conference·” hi assistís ningú de Catalunya ni d’Espanya.
Simó, Jordi i Pere Dot amb Joan Ros al 1945. Fons: arxiu família Dot
Després de la guerra l’entitat no es refarà mai més. Sí que alguns dels seus membres, sobretot Ros i Sabaté, segueixen col·laborant a partir de 1947 amb diverses iniciatives relacionades amb les roses, com per exemple l’exposició de roses que es torna a fer a Barcelona als Jardins de Pedralbes, posteriorment en una carpa a la Diagonal, a tocar de la “Plaza Calvo Sotelo”, i després al vestíbul del “Museo de Arte Moderno”, situat a la Ciutadella, a l’actual seu del Parlament de Catalunya, per citar alguns dels espais on es van fer aquestes exposicions. Tot i que les roses tornen a Catalunya l’entitat no es refà i no torna a funcionar, bé per la disgregació dels seus membres o bé perquè el règim, com en tantes altres entitats, prohibeix o limita la seva acció.
De fet a partir d’aquest any 1947, en què tímidament es fan exposicions de roses a Sant Feliu i Barcelona, aquesta afició seguirà una línia ascendent fins els anys setanta i més després del suport que el règim li atorga a la de Sant Feliu. Possiblement la “innocència” de l’activitat, el reconeixement internacional dels nostres roseristes, sobretot de Pere Dot, amb contrast amb l’aïllament del regim, la vistositat de formes i colors de les roses en contrast amb un país massa fosc i gris, afavoreixen aquest renaixement, que no tindrà, però, el “glamour” dels anys trenta pel que fa a personatges de diversos estament socials i culturals que s’hi van relacionar i van donar-hi suport, ni, per descomptat, la subjacent idea de país que s’hi podia visualitzar amb les accions fetes anteriorment a la guerra civil.
Jaume Garcia i Urpí
Desembre de 2016
Històries de les Roses 