Les roses Noisette

R. Old Blush

R. Old Blush

Al voltant de 1790, el botànic,  Philippe Noisette i la seva esposa Celestine, van anar a Carolina del Sur, fugin d’Haití pels disturbis provocats pel llarg procés independentista que va tindre per protagonista a François Dominique Toussaint-Louverture , que entre 1793 i 1804 va dirigir la revolució haitiana , enfrontant-se a espanyols, anglesos i francesos, fins a la seua captura, desterrament i mort a França.

Existeix un altre versió de la seva fugida d’Haití; sembla que Philippe, va comprar una esclava, de nom Celestine i va fugir amb ella. De totes formes i  pel que fa a la nostra història, el fet és que va marxar a Carolina.

Philippe procedia d’una família de jardiners i horticultors establerts a França. A Carolina   va  anar a la ciutat de Charleston, en qualitat de superintendent per tal de fer-se càrrec del jardí Botànic creat per l’Associació medica d’aquest estat.

El  seu germà Louis resident a París, va enviar-li el roser Old Blush o un descendent del mateix. Old Blush es un dels primers rosers procedent de Xina, documentat ja a Suècia l’any1752 per Peter Osbeck, va ser reintroduït a Anglaterra l’any 1789 . Old Blush  és un roser de color rosa,de Fragància moderada. Semi-doble,      floreix en petits grups i en onades durant tota la temporada.

Philippe, va regalar aquest roser a un veí seu, John Champneys, que el va creuar amb una R.  Moschata. el resultat  va ser la rosa    ‘Champneys Climber Pink ‘ (1811). John va regala estaques i llavors del roser a Philippe, que el va reproduir i  posteriors creuaments van donar  ‘Blush Noisette’. El roser va   viatjar a França l’any 1814 i va gaudir d’un gran èxit degut al conjunt de característiques que el feien força novedós; arbust ampli de llargues tiges,floració continuada, flors grans amb una coloració que anava del blanc al carmesí. Les Noissettes a més , son roses perfumades, molt elegants en la seva forma i color. Així nèxia la nova raça del les roses Noisette.

R. Blush Noisette

R. Blush Noisette

A partir de 1825 el roser va ser creuat amb R. Yellow Parck Xina, per tal d’introduir el color groc en aquesta nova raça.. Això encara va afavorir-les més, amb una varietat més amplia de colors.

Aquestes van anar millorant amb successius creuaments amb roses de te. Son roses, però, que s’adapten be a climes càlids i que pateixen molt el  clima rigorosos del centre i nord d’Europa.

L’any 2011 es va celebrar el 200 aniversari de la   creació d’aquesta raça de rosers, la única que s’ha creat a l’Amèrica  del Nord i que va contribuir força a la evolució  de les roses.

L’any 2011,  en el marc de les jornades Roses de Tardor, es va fer el lliurament del guardó Amics de les Roses 2011, a la Sra. Hella Brumme, representant del roserar Europa Rosarium de Sangerhausen d’Alemanya, pel   paper fonamental d’aquest roserar en la conservació de varietats roserístiques d’arreu del planeta i per la seva contribució a l’execució del projecte endegat per la nostra entitat de recuperació de les roses de Pere Dot per a la nostra ciutat. En el marc d’aquesta visita el roserar ens va demanar de poder   mantenir a la ciutat una col·lecció de roses Noisettes  per tal de que els poguéssim facilitar aquelles varietats que, per causes del seu clima,  sovint perdien.

Els rosers enviats per Europa Rosarium i en fase de reproducció son:

Rêve d’or, Deschamps,  Willliam Allen Ridchardson, L’Abondance, Alister stella Gray, Mme. Martignier, Céline Forestier, Bouqueet d’Or, Blanche Duranthon, Reine Olga de Wurtermberg, Capitaine Sisolet, Crepuscule, Comtesse de Galard-Béarn, Chromatella, Desprez à Fleurs Jaunes.

Aquest rosers i d’acord amb el conveni signat entre la nostra entitats i l’ajuntament de Sant Feliu, seran plantats aquest hivern al Roserar de Dot i de Camprubí. Val a dir que, aquest juliol, ja han sortit una remesa d’estaques dels mateixos cap el roserar alemany per garantir la seva conservació en aquest parc.

Jaume Garcia i Urpí

juliol, 2013

Pere Dot i les roses de Poblet.

R. Poblet 80

R. Poblet 80

Poblet o millor dit, el Reial Monestir de Santa Maria de Poble, va ser fundat l’any 1150 i pertanyé i pertany  a l’ordre del Cister, sota la regla de Sant Benet.

Declarat, pel Govern Espanyol, Monument Nacional l’any  1921 i  l’any  191 va ser   declarat Patrimoni de la Humanitat per laUNESCO.

A l’octubre de 1935, en el butlletí dels Amics de les Arts i de les Lletres, apareixia un article parlant de Poblet i de la magnifica festa que si havia fet amb motiu de la recuperació i retorn, per part d’Eduard Toda i la col·laboració del Centre Excursionista de Catalunya, d’una creu de pedra que com diu el butlletí; L’any 1568, l’abat Guimerà feu aixecar una creu a la plaça de davant de la porta Reial. La creu desapareguda el segle anterior, va ser trobada i comprada a París per Eduard Toda i col·locada en un pati del seu castell d’Escornalbou. En una visita que el un col·lectiu de persones del  CEC va efectuar al castell, al saber la procedència de la creu,  li van suggerir de retornar-la al seu antic emplaçament. L’acte de retorn va tenir lloc el  28 de juliol de 1935.

En aquest mateix article, l’articulista comenta que l’any 1931 un grup de santfeliuencs, amics i socis dels Amics de l’art i de les lletres van fer una sortida a Poblet. L’objecte de la mateix no era un altre que fer ofrena al monestir cirtercenc d’una rosa de nova creació del nostre il·lustre roserista Pere Dot. Aquell mateix any P. Dot havia va creat aquesta nova varietat de  rosa que batejaria amb el nom del  que va estar el panteó dels reis catalans des de Pere el Cerimoniós: Poblet.

 D’aquesta efemèride es conserva al Monestir una placa de bronze commemorativa de l’acte i Eduard Toda en va fer una ressenya. A  la placa, que es conservada pel germà Olivé en uns magatzems del recinte , i diu:

 A l’entorn d’aquesta llegenda i floreixen unes roses

Poblet tenen per nom, l’artifex Pere Dot n’es el creador

En nom de la ciutat de Sant Feliu del Llobregat els amics de les arts i de les lletres

ací les han arrelades perquè visquin en l’harmonia d’aquestes pedres venerables i venerades.

Poblet,  10 de maig de 1931

La placa que es conservada pel germà Olivé

La placa que es conservada pel germà Olivé

 D’aquella primera rosa creada per Pere Dot s’ha perdut el rastre per sempre més. Als anys 80 el seu net Albert va crear una nova versió de la mateixa, que la podeu trobar al roserar de Dot i de Camprubí.

 Fa uns anys i a iniciativa dels organitzadors del concurs de roses del Vendrell, Matilde Ferrer va fer una nova creació que portava també el nom de Poble i que fa un any, quant vaig visitar Poblet per redescobrir la placa, estaven plantats al claustre del monestir.

 Seria un acte de justícia que aquestes roses no es perdessin de nou i que el monestir en pogués tenir una bon nombre de les mateixes. Com Associació estic segur que treballarem en aquests sentit. També m’agradaria recordar   que Pere Dot va dedicar un altre rosa a qui va ser l’anima de la recuperació del monestir; Eduard Toda, de la que tampoc i hem trobat el rastre.

 La rosa  Poblet creada l’any 1931 per Pere Dot era un Hibrid de Te (HT), de color vermell molt brillant, amb flors de mida  mitjana i  de llarga durada.

 La creada per Albert Dot, l’any 1985 era també un HT. de color vermell fúcsia, rosa molt plena, de 40 a 50 pètals, apte com a flor de tall i, finalment,  la rosa Poblet creada per Matilde Ferrer l’any 2011, era també un HT, de flor mitjana de 35 a 40 pètals, flor en forma de copa i poncelles altes i centrades, de color taronja amb ribets groguencs i apta per flor de tall, fulles amples de color verd clar, aspecte sa i vigorós.

 Quant existeixen diverses varietats de  roses amb un mateix nom, com és el cas, per distingir-les s’acostumen a batejar amb la dècada o any de la nova varietat, així la rosa creada per l’Albert Dot seria Poblet 80 i la creada per la  Matilde Ferrer seria Poblet 2000.

Rosa Poblet 2000

Rosa Poblet 2000

La rosa Àngels Mateu i el castell de Peralada

 

El 1923, la Família Mateu va comprar el castell de Peralada.  

Damià Mateu i Bisa era un industrial i polític català. Es dedicà a la creació d’empreses industrials com lHispano Suiza i fou vicepresident del Banco Urquijo Catalán.

Políticament, fou membre de la Federació Monàrquica Autonomista, ideològicament pròxim a la Lliga Regionalista, i alguns cops va fer d’intermediari oficiós entre aquesta i el rei Alfons XIII. El 1935 es distancià ideològicament de la Lliga i passà a la Dreta de Catalunya.

El seu fill Miquel Mateu  i Pla, el 1935 es féu càrrec de les empreses i indústries familiars. En començar la Guerra Civil de 1936-39 passà al bàndol de Franco,  amb les tropes del qual entrà a Barcelona (26 de gener de 1939). L’endemà fou nomenat alcalde de Barcelona, càrrec que ocupà fins el 1945,  fou ambaixador de l’Estat espanyol a França (1945-47). El 1923 havia comprat el castell de Peralada, que restaurà i convertí en museu. Hi reuní una important biblioteca.

La  Gaseta de les arts, en la seva edició  d’octubre/novembre de 1929, va dedicar un número extraordinari  al castell de Peralada, en el que es descrivia la historia dels Rocabertí, la nissaga nobiliària que havia estat propietària del castell, fins l’adquisició del mateix per la família Mateu. En el mateix número s’hi parlava de les obres d’art i la biblioteca, així i com de la valuosa col·lecció de vidre antic i s’hi feia una descripció de l’edifici i dels seus jardins, en un article titulat  “EL casal”.

 Ens centrarem amb aquest últim aspecte i en la descripció que feia dels mateixos  l’autor del article, en Marius Gifreda (1895-1958, Arquitecte i escriptor). Deia que el projecte del jardí, signat l’any 1877, va ser obra de l’arquitecte enginyer paisatgista de París M. Francoise Duvillers, i que “…el parc, va ser enriquit per noves i atinades aportacions; un bell roserar, un laberint de xiprers…”  A continuació fa una descripció dels jardins, fent notar que “… en alguns indrets anotareu certes coincidències amb els jardins de les illes Borromees, en altre, escaients afinitats amb el paisatgisme anglès, i també, en algun recó arrecerat, l’intimisme dels nostres vells jardins… “

També diu que “… entre altres cultius notables cal assenyalar unes tres-centes hibridacions de roses, algunes de les quals han estat elaborades pel nostre famós creador de roses, Pere Dot, el qual, com és sabut, ha guanyat diverses primeres medalles d’or en els concursos més importants d’Europa. És molt possible que d’aquestes hibridacions en sortiran els exemplars meravellosos d’una jerarquia semblant a les cèlebres “Marí Dot”, “Mme. Gregoire Staechelin” i altres que ja floreixen esplèndidament en els roserars de Peralada…”

Com veieu,  les roses d’en Pere Dot eren present a Peralada però no és aquesta l’única relació que enPere Dot va tenir amb la família Mateu.

 Un altre filla de Damià, la Maria dels Àngels Mateu i Pla, va ser secretaria del Mont de Pietat de Santa Madrona (subtitulat Institut d’Empar i Protecció en favor de la dona que viu del seu treball),  va ser creat el 1900 pel capellà Gaietà Soler, per a la protecció de les dones treballadores, en especial les minyones. Aquesta entitat oferia hostatge a les obreres sense família a Barcelona i els cercava feina; també prestava serveis de socors mutus en cas de malaltia.  Àngels  Mateu, també era  vocal del Consell General de la  Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya, Secretària General de l’Institut de la Dona que Treballa», i Secretària del «Casal per Malalts»  i de l’escola  d’Infermeres de Santa Madrona.

Era, pel que podem veure, una persona dedicada al món assistencial i social des d’una perspectiva catòlica, en aquest sentit coincidia amb altres personatges de l’època com  Francesca Bonnamaison, o Maria Guarro, a qui P. Dot i va dedicar sendes roses (Vídua Verdaguer HT,1932 i R. Maria Guarro, HT, 1935). I d’altres dones  d’extractes burgesos que van treballar, sota l’empar d’un vast moviment social-catòlic,  per millorar les condicions de vida de les dones treballadores, sense qüestionar els models de gènere vigents a l’època.

Maria dels Àngels Mateu va morir jove, a la edat de 26 anys, a Campins, el 20 de març de1923. A pesar de la seva joventut, sembla que va deixar una empremta important. Un fet  remarcable en aquest sentit , es que va formar part de la primera escola d’infermeres que va tenir el país depenent del Montepio de  Santa Madrona,  de la qual  en va ser la primera secretaria convertint-se en un referent decisiu en l’impuls d’aquesta institució. Era la directora, des de la  seva fundació el 1915, Àngels Bosch d’Esquerdo.

El 23 de juny de 1923 se li va dedicar un acte fúnebre al Palau de la Música Catalana en el que hi intervingué, entre d’altres,  la directora de l’escola d’infermeres de Santa Madrona, Àngels Bosch d’Esquerdo, Lluís Ferre Vidal, director general de la Caixa de Pensions que va recepcionar un retrat  de l’Àngels Mateu destinat a la galeria de personatges il·lustres de la Caixa,  el Dr. Francesc Moragas i Barret, advocat i economista català, en el seu parlament va dir:

 “…Les seves capacitat i energies van donar existència i llum a molts organismes de la Caixa de Pensions… Va entrar en el nostre organisme quan aquest era matèria que cercava esperit… Ella fou l’Esperit…”

També hi intervingueren, Ramón Balsell i Masó, fundador de la Caixa Social del Patronat Social Escolar d’Obreres del Poblet, cloent l’acte en Ramon Albó i Martí, polític independent, sociòleg i advocat català especialitzat en temes penitenciaris.

En un article aparegut a la revista  Vida femenina,  (maig de 1936),  Pere Dot explicava que “…havia convingut amb el seu amic el Sr. Miquel Mateu que el dia que tingues una rosa nova veritablement excepcional, seria dedicada a la memòria de la seva germana Àngels.

Passaren dos, tres, cinc anys; de roses noves en sortiran moltes, ben boniques, però el que hom cercava no era allò; calia quelcom millor, la qual cosa per fi, arribà . Presentada al Sr. Miquel la nova rosa, fou per ell acceptada i tot seguit ja li posarem el nom d’Àngels Mateu, nom que tothom que veu la rosa i coneixia Àngels el troba ben merescut…”

Pere explica que “…abans de posar-lo al comerç.. “ el va presentar a diversos concursos de roses; a Bagatelle va obtenir la medalla d’or, a Haywars Heat( Anglaterra),  un certificat de primera classe, al concurs de Roma el certificat de primo merito, i a Porland (EEUU), obtenia la medalla d’argent.

Un cop posada a la venda, sembla que va ser tot un èxit comercial

 

La rosa Àngels Mateu, HT, 1934, Pere Dot

També coneguda com Record de Maria dels Àngels Mateu

Descendent de Magdalena de Nubiola  X  Duquesa de Peñaranda

De color salmó coral courenc, or sobreposat. Roses dobles, de 40 pètals, molt grans, globular, poncella ovoide, alta. Floració recurrent. Fullatge compacte, molt brillant,  sa i fosc, molt vigorosa, fillols forts. Olor suau a mora.

 

              Jaume Garcia i Urpí, Juny de 2012.

Catherina Klein (1861-1929) La pintora de les roses

53a. ENR, exposició Catharina Klein

Catherina Klein, nascuda a Eylau el 4 de novembre de 1861, va estudiar a l’escola de belles arts de Berlín, es va convertir en una de les millors pintores de flors i natura del seu temps i era coneguda com “La pintora de les roses”. La seva obra es coneix gràcies a la quantitat de calendaris, nadales i altres publicacions, però sobretot per la seva producció de postals publicades arreu d’Europa.

Els motius d’aquestes publicacions giren sempre a l’entorn de la natura des d’ un punt de vista romàntic: flors, fruites i roses, a vegades fent combinacions de totes elles, d’altres en grups o en solitari; també en segon terme, amb petits i bucòlics paisatges, i moltes vegades, amb ocells i entremaliades papallones. Son molt famoses una sèrie de 26 lletres fetes amb flors.

 La seva obra és ingent i la seva tècnica molt acurada, tant en olis com en guaix i sobretot en aquarel•les. Klein treballà sempre amb tons lluminosos que donen una gran vistositat a la seva obra i uns ombrejats que donen un bon contrapunt i una gran profunditat a les imatges.

 D’aquesta autora, en sabem ben poc; segurament que això denota un caràcter senzill i reservat, però alhora perseverant i treballador. Sembla que no es va casar, ni va tenir descendència.

Va treballar per a cases comercials, les millors van ser: Meissner i Buch a Leipzig, un parell d’empreses suïsses, i Raphael Tuck de Londres. Aquestes li publicaren la seva obra en un moment de creixement i expansió de la cromolitografia, bàsicament en postals i calendaris, i això va motivar que fos reconeguda com una artista de caràcter “comercial” i menystinguda en el món de l’art, i més en un món dominat per homes. Tot i així, sembla que es va guanyar força bé la vida i es va dedicar a l’ensenyament artístic. Les seves reproduccions servien de models a molts estudiants de belles arts i aficionats.

Durant la Segona Guerra Mundial, en un bombardeig, el seu fons va quedar destruït, es van perdre més de 2.000 originals.

La seva obra, tot i ser catalogada com victoriana, és, bàsicament, molt realista, està catalogada sempre com Vintage, com allò que, tot i estar passat de moda, la seva gran qualitat la fa perdurable. El seu bell treball segueix sent popular avui en dia i es reprodueix a tot arreu en roba, gravats, ceràmica, targetes de felicitació i altres articles.

A la passada edició de  la 53a. l’Exposició Nacional de Roses varem poder veure una petita exposició amb moltes de les seves postals.

 

Els poemes a les roses de Josep M. López-Picó

Josep M. López-Picó (1886-1959), poeta i editor català, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i autor de prop de noranta obres, escrivia al 1941 un poema dedicat a Francesc Matheu, en el marc  de l’homenatge que diversos intel·lectuals del nostre país li varen retre amb motiu de la creació de la rosa que Pere Dot li havia  dedicat i que portava el seu nom.

La mort de Francesc Matheu, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya, esdevinguda a Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, on tenia una casa d’estiueig  i on es va refugiar durant la guerra civil, va passar desapercebuda degut a les circumstàncies del moment.

Francesc Matheu i Fornells (  18511938) fou un escriptor català. Adscrit des de molt jove al moviment catalanista, fou un dels fundadors de la societat La Jove Catalunya el 1870,  intervingué en l’organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d’extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat mestre en gai saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902. També va presidí el consell directiu del 1910 al 1935 i fou membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista. Al 1920, el govern francès  el condecorà amb la creu de cavaller de la Legió d’Honor per les seves posicions aliadòfiles durant la primera guerra mundial. El 1914 presidí l’Orfeó Català i el 1910 l’Ateneu Barcelonès.

Com a editor, el 1870 s’encarregà de La Gramalla i el 1884 fundà l’Editorial Catalana, on publicà les obres de Marià Aguiló, Emili Vilanova, Jacint Verdaguer i Miquel Costa i Llobera. Se’l considera un representat  típic de l’esperit tradicional de la Renaixença.

El poema  manuscrit de López –Picó, amb signatura i data  de IX de 1941, es troba en un document, un lligall de manuscrits en forma de llibre que es remunta des de 1940 fins 1971,  en el que participen un centenar llarg  d’intel·lectuals dels països catalans  a través de diversos escrits i poemes. El recull comença amb una introducció descriptiva de la rosa Francesc Matheu per part de Pere Dot.

Posteriorment, la seva filla Roser Matheu, va dipositar el llibre a la Biblioteca de Catalunya i, recentment, ha estat redescobert per la Mariluz Retuerta amb motiu de la comunicació que estava preparant per la jornada “Roses a la tardor” organitzada l’any 2010 pels Amics de les Roses de Sant Feliu, amb motiu  de la commemoració del 125è aniversari del naixement de Pere Dot.

El poema de López –Picó deia així: 

La rosa Francesc Matheu

Arma el temps els seus paranys,

I els ombreja de distància.

Presoners de ressonància

de goigs vells en nous afanys,

amb desplegament d’alosa;

el daler, però nos gosa

volar d’una a l’altre platja

i  s’acull en vostra imatge

viva en el nom d’una rosa.

El poema, també es  troba recollit en un altre llibret de confecció artesanal i que forma part d’una petita col·lecció que López –Picó va començar a editar a partir de l’any 1941. En el seu dietari (Dietari 1929 – 1959), deia:

11 de Novembre (1941). Iniciat treball d’autografiar cinc reculls de poesies meves en exemplars únics d’ofrena de Festes, amb l’import dels quals, si els puc vendre……

Sembla però, que abans de sortir aquest recull havia dedicat, també, un sonet a Pere Dot, i en aquest llibret, va a continuació del poema dedicat a Francesc Matheu  (pàgina 76 l’un i pàgina 77 l’altre):

Sonet de la rosa

Al senyor Pere Dot 

Senyal i tanca de la llum en feix,

del qual desplegues lleures de volada

en cercles de la llum, al vol de l’eix

que et centra i t’expandeix altra vegada.

 

Xifra en rodona d’aire de ventall,

respir del temps en ordres de coloma.

Ni el teu esguard no li ha calgut mirall

ni de l’adéu no en saps sinó l’aroma.

  

Agulla d’unitat, designi pur

de tu mateixa,  tu. Si la sortija

de la perfecció – poncella i tija-

suscites, no promets a camps d’atzur

sinó el somrís que, en dir-te el nom, reposa

el desig que a l’oblit has fullat, rosa.

Aquest poema està a la capçalera del nostre blog “Roses de paper” dedicat a la poesia.

El llibret, sense datar, s’hauria editat no abans de l’any 1947, donat que l’últim poema està dedicat al Floricultor Joaquim Barceló que va fer de padrí per tal que Cebrià Camprubí li dediqués una rosa a López-Picó i, aquest diu en el seu dietari:

24 de juliol (1947). Joaquim Barceló al qual la revolta del any 36 destruí els seus conreus d’assaig, em dóna, de part del roserista senyor Camprubí una mostra de la rosa que batejada amb el meu nom figurarà l’any vinent en el seu catàleg de la seva especialitat. És cosa que sempre m’havia fet il·lusió. Regraciament líric.

Aquest regraciament líric es troba a la pàgina 100 del llibre, de fet, és el  poema que tanca el recull  i diu:

 Al Floricultor

Joaquim Barceló

Padrí d’una rosa amb el nom del poeta

Neus d’antany, glòria fossa del nom

que mena oblits a la mar i els bressola

amb el respir incessant: Deixeu sola

la ressonància fràgil; i com

si, encara efímera,  més que no escrita

damunt de l’aigua, en els pètals extrems

d’un floc d’alè de la rosa del temps,

l’ai esfulles, gloriola petita.

  

 

   

 

 

 

 

 

El llibret, titulat “Motius de la rosa” recull, segons el pòrtic, “clos sempre en el brevíssim contorn d’un dístic, una cançó, una corranda, un epigrama o un madrigal ” una setantena de poemes dedicats a les roses. 

Del llibre, editat per l’editorial Estel,  es van fer 25 exemplars en paper de fil especial de la casa Guarro, numerats i signats per l’autor, 199 numerats en paper vitel·la de la Gelindense i 275 en paper “T.J.” sense numerar, en un format de 11 x 13 cm i sense datar, de fet, el mateix llibret acaba:  “Les dates s’esborren en pètals de rosa”.

Jaume Garcia i Urpí

Gener 2011

Text biogràfic  de Francesc Matheu: Wikipedia
imatges de F. Matheu i López-Picó: Enciclopèdia.cat

El guardo ” Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya”

Amb la fundació, l’any 1931, de l’associació Amics de les Roses, es va donar un pas endavant   en la difusió de la cultura de la rosa al nostre país.

L’any 1933 l’entitat va crear el premi Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya que va ser concedit,l’11 de novembre d’aquest mateix  any i en el marc del concurs Internacional de roses de tardor,  a  Pere Dot.

El premi feia dos anys que s’havia instituït, però per diversos motius no va ser fins aquest any que es va concedir.

Sembla que la idea inicial de crear un premi venia de lluny, a la primavera de l’any 1928,  en una ofrena  de roses Marí Dot que diversos aficionats, entre ells J. Ros i Sabatè, van fer el poeta i escriptor Ignasi Iglesias, aquest els hi va adreçar unes paraules i una de les frases que va dir  el poeta: “Si no m’agradessin les flors, en mancaria un sentit”, els  va motivar, amb aquest pensament  va sorgir la idea  de fundar l’Associació i a més, mentre aquesta idea anava prenent cos,  van treballar per la constitució d’un premi extraordinari  “Rosa d’or”, per tal d’estimular als floricultors locals i donar renom al concurs de Pedralbes, instituït l’any 1929 per l’Ajuntament de Barcelona i impulsat per Rubió i Tudurí desde bastant temps abans.

S’entenia el guardó com  una ambaixada de la nostra terra,  “Europa endins o mar enllà” “una llaçada d’afectes i relacions, si no entre tots els homes, almenys entre els amics de les roses, professionals i aficionats de tot arreu”.

Sembla que totes aquestes idees i pensaments van anar madurant , anteriorment a aquesta data , al estudi de Ignasi Iglesias,  que va morir a l’octubre de l’any 1928.

Amb el manifest d’en Ros i Sabatè a l’octubre de 1930, es proposa la creació dels Amics de les Roses, mentre es treballava en aquest objectiu,  la  idea de la creació del  premi anava prenent cos i  fins i tot Rubió i Tuduri havia parlat amb Forestier del tema, el qual,  havia lloat la proposta per la innovació que suposava en la tipologia de premis dels concursos de roses. També, però, Forestier va fer l’observació que des del segle XI,  el Papa de Roma premiava amb una rosa d’or als sobirans que més es distingien en servir a l’església. Per evitar duplicitats, el guardó es denominà “Rosa d’honor”.

Els promotors van  incloure la concessió del premi dins del primer esborrany dels   estatuts de l’entitat a crear. El 15 de març de 1931, a  la primera  reunió general de socis, feta als locals de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, es va proposar que el premi fos concedit cada any a la millor varietat inèdita i es va constituir una ponència encarregada de redactar  els estatuts definitius que,  finalment, van deixar fora del redactar la instauració del premi com objectiu estatutari de l’entitat, deixant a cada junta  directiva la llibertar de instituir-lo en les condicions que elles convinguessin.

Sembla que aquesta decisió no va caure gairebé a alguns impulsors de l’entitat que van veure com  en un altre reunió, on s’aprovà definitivament els estatuts, es descartava  la seva idea original.

Del  premi no se’n va parlar més i hagues quedat  en l’oblit si no fos que l’adveniment de la república, el 14 d’abril de 1931,  va propiciar tornar a parlar del tema.

El jurat del concurs  de roses de Pedralbes es reunia un cop a la primavera i un altre a la tardor. Amb la caiguda de la monarquia no es podia comptar amb la medalla del Rei, calia  cercar una solució al tema, doncs el concurs de tardor era proper. Rubió i Tuduri, director de Parcs i Jardins de Barcelona, va instar a la junta de l’entitat que refés de nou la proposta. A la junta celebrada el 17 de juny de 1931 es proposa el premi amb el nom de “Rosa d’honor de Catalunya”.  Finalment, a la junta el 7 d’octubre,  i sota els patronatge de la Generalitat de Catalunya  i un diploma signat pel President Macià fos instituït el premi com “Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya” ofert pels Amics de les Roses.

Un cop lligats aquest aspectes es va procedir a decidir com tindria de ser l’esmentat premi, després de llargues deliberacions entre els membres directius, Rubió i Tudurí,en aquell moment vicepresident de l’entitat, va posar d’acord a tota la junta proposant escollir com “ a model la rosa botànica, com a genèrica de tota la gama de roses conegudes”.

La rosa d’honor va ser encarregada al  taller d’un dels millors joies de Barcelona, en Mercader.

Rosa d’honor de la Generalitat de Catalunya, cisellada en or i argent, obre d’en Jaume Mercader

 Jaume Mercader, alumne del noucentista Francesc Galí, va guanyar premis internacionals com ara el diploma d’honor i la medalla d’argent a l’Exposició d’Arts Decoratives de París (1925); i el gran premi i la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). L’artista   rebia encàrrecs de les principals institucions catalanes, com ara la Veracreu de Montserrat; la placa de l’Institut de Cultura de la Dona; i la medalla d’or de la Presidència de la Generalitat. El seu art va ser molt valorat per la burgesia catalana del seu temps, i va realitzar centenars de projectes i dissenys per a famílies benestants de la ciutat (els Guarro, els Plandiura, els Puig, els Fàbregas, els Monegal…).

El premi finalment va veure la llum “… proclamant per tots els continent la glòria del Concurs de Pedralbes, la de la ciutat de Barcelona i la de Catalunya dels nostres amors”

 

 

Llorenç Pahissa: el gran desconegut. Una figura a reivindicar

camps de Llorenç Pahissa, al carrer Josep Ricart

camps de Llorenç Pahissa, al carrer Josep Ricart

Amb aquest escrit volem donar a conèixer i alhora reivindicar un altre obtentor, també santfeliuenc: Llorenç Pahissa. Nascut a Sant Feliu de Llobregat el 1890, és segurament un dels obtentors més desconeguts del gran públic, tot i que ha estat analitzat i esmentat per un gran nombre d’entesos en la matèria i reconegut per bona part dels seus “col·legues” obtentors.

De fet , les aportacions sobre Llorenç Pahissa, el situen com l’obtentor aficionat més important de la comarca del Baix Llobregat i un dels més destacats a nivell internacional.

 Segurament, pel fet de ser aficionat, el seu caràcter senzill, introvertit i reservat han ajudat a mantenir l’etiqueta de desconegut en l’àmbit roserístic.

 No cal dir, per tant, que queda pendent un estudi més acurat d’aquesta figura de la roserística internacional.

 De Llorenç Pahissa, podem dir que va marxar de Sant Feliu quan era molt jove. De fet, hi ha correspondència personal per la que sabem que l’any 1915 estava a Nova York. El motiu de la seva marxa en una edat tan jove l’hem pogut saber gràcies a una visita que varem fer a la seva fillola, l’Antònia Pahissa, que ens deia que se n’havia anat per no fer el servei militar. Un fet, que donada la situació política del país durant tant de temps, no havia transcendit de l’entorn familiar per motius obvis.

 A més a més de Nova York també sabem que va viure a París i de fet sembla que va tornar a Sant Feliu procedent de la capital francesa perquè l’empresa on treballava (una mena de bugaderia on rentaven i planxaven a l’instant), li obrir un negoci a la ciutat comtal. No queda gaire clar quina era l’activitat de l’empresa però sembla que tenia a veure amb màquines de planxar. Sigui com sigui l’any 1930 ja apareix en el padró de habitants de Sant Feliu. I sigui com sigui apareix sorprenentment com a jornaler, quan segons l’Antònia Pahissa ell no s’havia dedicat mai a fer de pagès.

Llorenç Pahissa

 Pensem que si apareix com a jornaler en l’esmentat padró de l’any 1930 es per la compra de terres a la part alta de la ciutat. De fet en aquestes terres era on es dedicà al conreu de roses.

 Així doncs, es confirma segons els testimonis familiars que es dedicà a les roses per afició tot i el precedent patern, que si que era pagès i a més es dedicava a la floricultura.

 Com aficionat que era, treballava sol, feia totes les passes pròpies del cultiu des de preparar les gavarreres passant pels empelts fins a fer ell mateix les hibridacions. És molt possible que aquesta afició el portà a establir una bona relació amb Pere Dot, que pel que sembla també va esdevenir mestre. Aquesta relació amb Pere Dot va portar Llorenç Pahissa a col·laborar amb el gran mestre en algunes manifestacions com l’Exposició de Fruit del Llobregat de l’any 1935 al Parc de Can Nadal.

 Com aficionat que era no disposava d’establiment comercial i per tant tampoc tenia catàleg. Motius pels quals ha resultat difícil determinar les seves obtencions.

 Sobre aquest respecte es partia de les referències a Martínez Friera (Rosas de Espanya) i la revista americana The American Rose Society. Punts d’inici per Josep Armengol i Josep M. Gelabert que han acabat confirmant que han estat 10 les obtencions de Llorenç Pahissa, com es constata al llibre « Catalunya, terra de roses».  (Peony of fragance, 1933; F. Ferrer, 1934; Golden Poly, 1935; Antonia Pahissa, 1935; Alezane, 1937;Hispania, 1938; Atlantida, 1939;Satán coneguda també com Joyce Lomax Satanàs, 1939; Hipolito Lázaro cap a 1940 i Lorenzo Pahissa, 1941).

rosa Llorenç Pahissa, HT, L. Pahissa, 1941

Després de llegir aquestes ratlles es pot pensar. Per això és un dels roseristes aficionats més improtants del món? Per això i perquè com fan palés Armengol i Gelabert l’any 1941 va guanyar la medalla d’or a Bagatelle (París) amb la varietat que precisament porta el seu nom Lorenzo Pahissa. El guardó va ser atorgat per aclamació de tot el jurat i es dona la circumstància que Llorenç Pahissa va morir sense conèixer el veredicte.